Espai de Dissidència

Miquel Izard, Patagonia. Crónica de un viaje, Catarata, Madrid 2011, 206 pp.

El 1996, vaig ser becat a l’Argentina, amb uns quants doctorands, en un programa de cooperació universitària. L’operació de colonització acadèmica complementava la reconquesta econòmica estimulada pel govern Aznar. A mi em va tocar Patagònia, on vaig trobar una universitat que la dictadura neoliberal havia deixat en runes, tot i que el professorat, i sobretot els estudiants, eren els més brillants i desvetllats que hagi conegut mai. Com a bon català vaig esforçar-me a deslegitimar el discurs que sobre el “Quinto Centenario” havien perpetrat les institucions hispàniques amb la inestimable col•laboració del més ranci de la historiografia llatinoamericana.

A fi de preparar l’estada (i la visita
turística) vaig llegir alguns llibres escrits per la flor i nata de la
literatura de viatges: Bruce Chatwin i Paul Teroux. Escriptors anglosaxons
obsessionats a criticar allò incomprensible per a una mentalitat anglosaxona.
Indiferents respecte la dura repressió de la dictadura a què podien assistir en
viu i en directe. Tot i així, la seva projecció bibliogràfica ajudà a generar
el mite Patagònic. Un mite fonamentat en l’allunyament de la civilització, l’exotisme
controlat i una certa mística viatgera. La conseqüència; aviat l’Argentina
austral esdevingué meca dels “Pijoarpes” (contrapunt folklòric dels
“perroflautes” nostrats), gent d’alt poder adquisitiu, addicte al “new age” i orgullosa de passejar  per espais exclusius, allunyats de circuits
turístics massius i vedat a qui no té la cartera plena. Posà de moda
l’avistament de balenes a Península Valdés, les passejades per la glacera de
Perito Moreno  o la navegació pel Canal
de Beagle.

Tanmateix, la Patagònia imaginada té poc a
veure amb la real. I el mite, encara menys amb la història. En puc ser
testimoni directe, guiat per les historiadores Susana Mabel López i Mónica
Gatica, que em permeteren conèixer un passat que va més enllà del te amb pastetes
i la visita de la princesa Diana a la comunitat Galesa instal·lada des del XIX.
Patagònia fou, com passà amb els Estats Units o Austràlia, la terra de l’extermini
de la població nativa a mans d’un capitalisme expansiu disfressat de «Campanya
del Desert», versió llatinoamericana de la «Conquesta de l’Oest».

Havia de venir Miquel Izard per disposar d’un
llibre de viatges decent, que permetés deixar al seu lloc als Chatwin i Teroux.
Izard és un americanista forçós (fou expulsat de la universitat franquista els
seixanta i exiliat a Veneçuela) i un historiador outsider que gosà contradir l’ortodòxia marxista que esdevingué
pensament únic a les facultats de lletres fins a finals dels noranta. És per
tant, un dels qui millor comprèn la lògica colonial que domina la història
d’Amèrica Llatina fins a l’actualitat. I que explica de manera divulgativa –i
colpidora- la història i realitat d’una regió menys idíl·lica del que
estableixen les guies turístiques. L’historiador barceloní indaga en els
orígens de la regió, poblada per una barreja d’indígenes i fugitius de la
civilització capitalista, l’extermini de la població autòctona, la colonització
pel capitalisme –mitjançant l’apropiació massiva de terres i la ramaderia
extensiva d’exportació- i la domesticació d’una societat que ubicada als marges
del sistema econòmic, pretén ser sotmesa mitjançant els Regminton i els
intel·lectuals orgànics. Així, més que una expansió civilitzatòria, Izard
ens  reconstrueix una història de la
privatització de les terres i extermini de la dissidència, que inclou
referències a refugiats, confinaments i naufragis, tot plegat en una societat
fronterera que, malgrat un tèrbol passat i la literatura de viatges, fa de la
Patagònia un espai summament atractiu. Izard, malgrat un esforç desmitificador ,
fa venir moltes ganes de tornar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!