Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La filòsofa nord-americana Martha C. Nussbaum al seu llibre-manifest Not for profit. Why Democracy Needs the Humanities (Sense ànim de lucre. Perquè la democràcia necessita les humanitats) diagnostica una nova crisi mundial, pitjor encara que l’econòmica: la de l’educació. No, no es tracta d’imitar els opinadors habituals que es llencen cendres al damunt cada cop que blasmen l’escola pública, els docents, la permissivitat familiar o les joves generacions, sinó quelcom més profund i seriós, procés al qual assistim en viu i en directe, des de la llar d’infants a la universitat. Es tracta de la deliberada marginació de les humanitats del sistema educatiu, de la planificada degradació de l’estudi de les llengües, la literatura, la història, la filosofia o qualsevol eina intel·lectual que serveixi a l’individu a pensar per compte propi, a analitzar la realitat, a diferenciar la propaganda de la informació, o simplement, a entendre com funciona el món. Més enllà de cíniques lamentacions, aquest bandejament és saludat amb passió per la nova tecnocràcia governant. Un disseny dels sistemes educatius elaborat des de laboratoris de pensament neoliberal que busquen, precisament, desactivar tot pensament crític o dissident. I és per això que des d’organismes com l’OCDE, o d’ambiciosos programes com el Pla Bolonya, o l’agenda oculta de la Unió Europea, de submissió dels sistemes educatius públics a les lleis del mercat.
Certament, en els darrers anys, l’educació dels diferents països occidentals, entre els quals la de la nació catalana, ha experimentat polítiques que, en nom de la qualitat i l’excel·lència, persegueixen la degradació. Tot parafrassejant Montilla, els fets desmenteixen les paraules. D’una banda s’han implementat canvis de filosofia educativa, segons la qual cal educar habilitats enfront del coneixement, s’ha promogut una pretesa qualitat mentre que les retallades de tots els governs a esquerra i dreta de l’espectre polític, han actuat com sangoneres a l’hora d’afeblir una escola pública amb recursos minvants, s’ha proclamat la lluita contra el fracàs mentre s’ha desautoritzat l’única política eficaç contra aquesta xacra (l’increment decidit dels recursos, la rebaixa de les ràtios i l’atenció personalitzada als alumnes) , i s’ha parlat molt de la importància d’altes qualificacions dels més joves, mentre es multiplica escandalosament el preu de les matrícules universitàries, s’acomiaden docents, es redueixen places i s’ofereixen sous submileuristes a la generació més ben formada de la història. O es condemna a l’atur a la meitat dels joves, mentre la classe empresarial manté la pulsió vintage dels luxes asiàtics. I tot plegat mentre la serp neoliberal planta els seus ous dins d’escoles i instituts públics a partir de programes per l’”emprenedoria”, tot cercant que les aules esdevinguin un espai de prèdica i proselitisme dels valors del capitalisme (amb l’oxímoron de l’ètica empresarial)
A partir de la dècada dels setanta del segle passat es va començar a produir un fenomen que les classes dominants no esperaven. Classes mitjanes i baixes arribaven a la universitat, o com a mínim, començaven a disposar d’un bagatge cultural important. Això implicava, no només l’amenaça a l’hegemonia de determinats grups socials, que malgrat la seva retòrica, continuen funcionant de la mateixa manera que els aristòcrates descrits per Stendhal i Balzac, que contemplaven com a intrusos a tots aquells que accedien a uns sabers i a una cultura que consideraven un monopoli propi. És per això que les diverses institucions, en un context actual de polarització social, reaccionen agressivament contra l’escola pública, per impedir que aquesta faci la seva tasca d’igualadora social. És per això que hi ha creixents pressions per tal que escoles i instituts per a qui no són de la seva classe imparteixin coneixements bàsics, habilitats tècniques, en comptes de compartir una cultura àmplia que permeti els nostres alumnes comprendre el món. Perquè qui coneix el món, té la possibilitat de canviar-lo. Al cap i a la fi, els nous canvis educatius promouen fer un salt endavant… vers el passat! Un passat en el qual la instrucció es feia en funció del grup social. Els uns, competències bàsiques per aprendre a treballar i a obeir; els altres una cultura àmplia per aprendre a pensar i a manar.
Com queda, doncs, aquest discurs educatiu que afirma buscar la qualitat i persegueix el conformisme? Que diu cercar l’excel·lència mentre que degrada els docents? Que parla d’excel·lència mentre que serra el cable de l’ascensor social? En aquest retorn al passat que suposa el nou capitalisme, la gran literatura universal que es deixa d’ensenyar (a fi de promoure els valors economicistes fracassats) ens descrivia a la perfecció aquesta antiga actitud: la hipocresia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a cap d’aquestes dues suposades àrees. Ja la denominació és perversa,
com si les ciències no poguessin ocupar-se de l’ésser humà. Per tot plegat, el que cal és ensenyar a pensar en tots els àmbits, i no em sembla un problema de si hi ha més hores d’una matèria o d’una altra.
Fixa’t que l’ensenyament per competències (tu en dius habilitats) no
està gens renyit amb ensenyar a pensar, tot al contrari. Si només es
transmeten coneixements el pensament propi no es desenvolupa automàticament, només es proporciona un pòsit sobre què desenvolupar-lo. En canvi, si es treballen realment competències com
el pensament crític (que figuren als decrets que regulen l’ensenyament
almenys a secundària i a l’universitat), sí que s’està fent pensar.
Com a mostra d’això mira’t què es diu que cal ensenyar a “Ciències per al Món Contemporani”, una assignatura força recent, i la primera obligatòria
de “ciències” per als alumnes de batxillerat (un cop ja han triat quin
batxillerat volen fer) que jo sàpiga. Estaven marginades doncs les humanitats? No ho crec pas. Ara també s’ensenya economia als instituts.
Sens dubte, quelcom que influeix molt en el món actual, important per
a comprendre’l, i que hagués pogut ajudar molt a evitar l’hipotecament
massiu de la joventut espanyola i la bombolla immobiliària associada,
que és el que fa que ens haguem deixat una milionada en salvar bancs,
i que aquesta milionada hagi generat un dèficit que ara s’intenta eixugar
retallant l’educació entre d’altres serveis públics… Curiosament no vaig sentir ningú criticar el rescat dels bancs quan es va fer, només ara que se’n veuen les conseqüències. Ara bé, si a economia s’ensenyen només tesis neolliberals disfressades de ciència, si a Ciències per al Món Contemporani, enlloc d’ensenyar a pensar racionalment, el que fem
és demanar uns coneixements memorísticament, i a literatura enlloc
de llegir llibres el que fem és memoritzar autors i dates, i a filosofia
enlloc d’entendre el pensament de cada filòsof el que fem és memoritzar un altre cop… llavors no estem ensenyant a pensar. Això passa en tots els
àmbits del coneixement, depèn de cada docent, de cada centre, dels alumnes, i, evidentment, és més difícil de fer com menys recursos hi ha.
En aquest sentit sí que hi ha molta hipocresia: Unes lleis molt boniques
i després la realitat a les aules pot ser una altra perquè pocs mecanismes
(i recursos) asseguren que s’ensenyen realment competències com “pensar amb sentit crític”. Tampoc no ens enganyem: La mandra de pensar per un mateix està (i ha estat sempre, en menor o major grau, penso) molt estesa, i no es limita a una determinada classe social. I la societat actual la fomenta. Cal un esforç constant de tots els involucrats per vèncer-la. Però almenys amb la llei a la mà tots els docents podem i fins i tot estem obligats a ser “subversius” a classe. Per tant, molts ànims!