Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Els habituals del meu blog deuen ser conscients dels dubtes expressats sobre el fet de la independència. Bé, no és ben bé el fet de la ruptura amb l’estat, sinó que les meves preocupacions tenen a veure amb l’endemà, car tothom hauria de saber que aquest és un moment delicat que condiciona clarament el futur. També em queixo de la pobresa del debat generat al voltant del sobiranisme, enrocat en el poc subtil món dels sentiments i dels diners, de la banda sobiranista, i del món dels sentiments i la legalitat forçada per part dels pro-espanyols.
Demà estic convocat a votar. És evident que no m’ho penso perdre. Fet curiós, tinc un punt de votació més proper a casa que el meu col·legi electoral “legal”. Ara bé, els dubtes persisteixen. Anem a fer un balanç, a partir d’arguments que he formulat i expressat en més d’una ocasió, i que es desmarquen de la superficial que es poden sentir a banda i banda de la trinxera.
Arguments a favor de la independència;
- Pot suposar la dissolució d’un llast feixuc en la psicologia col·lectiva catalana. Pot eliminar la baixa autoestima que caracteritza el país.
- Representa una gran oportunitat per protagonitzar la ruptura que ens separi definitivament dels residus del franquisme.
- Paradoxalment, podria resultar beneficiós per als nostres germans espanyols, atès que generaria una crisi fiscal i de relacions de poder i equilibris interns. Contràriament al que afirmen molts nacionalistes, el dèficit fiscal català no serveix per beneficiar els espanyols, sinó per exonerar les classes altes de l’estat de les seves obligacions tributàries. Podria representar una oportunitat per tal que les relacions interclassistes permetessin una ruptura amb l’herència imperial.
- S’acabarien les excuses del victimisme, que tant condiciona una certa apatia nacional.
Arguments en contra
- L’endemà de la independència seria un moment perillós, car subvertiria l’ordre vigent de manera inesperada i propiciaria l’arribada de personatges arribistes, aprofitats i sense escrúpols en els ressorts de decisió. S’establiria una lluita pel poder ferotge, de resultats poc previsibles. No està de més que els irlandesos van inaugurar la seva sobirania amb una guerra civil.
- Representaria una decepció nacional per a molts, i potser una certa depressió col·lectiva. Molta gent, ingènuament pensa que, amb la independència lligarem els gossos amb llonganisses, i el cert és que l’endemà, probablement els treballadors catalans treballaran les mateixes hores (que són masses) i el mateix sou (massa baix).
- Percebo un excés de neoliberals entre les files independentistes. Hi ha el perill d’una Catalunya andorrana; pocs impostos per als rics, cap dret per al treballador.
- Hi hauria tensions internes de tot ordre; cultural, econòmic, polític,… Alguna gent es podria sentir discriminada en el nou ordre.
- Ara per ara, no tenim aliats clars. La situació geopolítica catalana és feble.
Podríem continuar així,
Arguments a favor d’anar a votar
- L’onada de consultes sobiranistes és la millor iniciativa sorgida (més o menys) des de la societat civil, des de l’Assemblea de Catalunya.
- És un exercici de sobirania popular. Un recordatori que la classe política són els nostres empleats. Han d’acostumar-se a veure que som nosaltres qui decidim per ells. Ja n’hi ha prou que ells decideixin per nosaltres.
- És un recordatori als qui pensen que les lleis són un dogma que la sobirania prové de les persones.
- És una festa.
Arguments en contra d’anar a votar.
- No n’hi ha cap.
Demà, toca votar. I, atès que avui és la jornada de reflexió, no faré cap publicitat pel sentit de la papereta que tinc ja al sobre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
l’argumentació en contra de la independència qeu esbosses són els que la fan més atractiva. Per mor del seu capgirament. Allò liberal provinent del desenvolupant del pensament àcrata, sense tabús, pensaria que
més val una Catalunya andorrana que una España espanyola. I el fer-lo avançat, el dit nou estat sols depèn dels subjectes individualment i col·lectiva. Si més no, seria ‘un passito adelante’, amb una visió més ampla mundial.
Gairebé totes les independències, tard o d’hora, acaben amb un conflicte (social) intern. EUA, també, per exemple. La francesada española acabàa amb les subsegüents guerres carlines, larvades durant el XVIII, per exemple.
Avui, però, ningú no tenim ganes d’embarcar-nos en batalles d’interessos que ens són aliens, tot sabent, que sempre hi ha algú darrere de les bambolines. El neonihilisme també hi ajuda, eh!
😉