Espai de Dissidència

Per a qualsevol de la meva generació, els avortaments clandestins eren notícies i rumors que corrien subterràniament. Les maternitats no desitjades, i les vides arruïnades posteriors, potser eren més públiques, encara que no menys silenciades. El sexe, per tant, no formava part de la privacitat de les persones, sinó un espai controlat per l’estat, que com en qualsevol dictadura feixista o comunista, s’abrogava el dret d’apropiar-se de la reproducció. Recordo, també, la gran decepció que comportà la primera llei de l’avortament (el 1985), quan ja feia tres anys que els socialistes, que havien promès un canvi, perpetraven l’enèsima traïció al país. Una llei restrictiva que obligava tothom a saltar-se-la. Perquè, efectivament, tota restricció a l’avortament acaba essent això, convertir en delicte el que resulta una pràctica habitual. I també demostrava la incomprensible força, no de l’església catòlica, al cap i a la fi, un club plural del qual jo també en formo part, sinó de la conferència episcopal de la cruzada, braç ideològic del feixisme espanyol, tan incrustat en l’espai públic i privat d’aquesta Espanya que més val sigui desmantellada com una vulgar banda de malfactors.
Espanya havia estat el lloc on els franquistes havien robat impunement milers de nens. I, on encara avui, impunement, les forces obscures vetllen per la impunitat. I el Partido Popular continua essent aquell espai pel qual el franquisme, la inquisició, les forces obscures de la Castella histèrica encara dominen la vida política i social 

Gallardón, gendre de l’antic ministre Utrera Molina, ha decidit tirar pel dret, i exhibir impunement la impunitat dels crims de guerra que han caracteritzat el seu grup social, la seva amoral banda política, el postfranquisme encara adherit, com una lapa, a l’espai públic i als ressorts de l’estat. I ho fa sense avergonyir-se. Els seus van robar nens en el passat (i en un passat no massa recent, els vuitanta, quan encara en plena democràcia determinades monges mercadejaven amb nadons). Ara, ell i els seus, els mateixos que consideren que votar és antidemocràtic, els mateixos que la llei està per sobre de la voluntat popular, pretenen arrebassar el cos a les dones. Està disposat a perpetrar el robatori del segle. Després de condemnar a la misèria les classes treballadores, ara pretén robar la vida privada a les persones. I encara tenen la barra de parlar de religió. Com a catòlic barrejat exigeixo la seva excomunicació per blasfem! Ningú, ni Déu, pot abrogar-se fets que no li pertoquen. I no hi ha res tan horrible per al cristianisme com el fariseisme moral que carateritza aquesta gent que parla del cel, mentre que actua com el diable!
Ho sento molt. Ara toca parlar del tema. Gallardón dóna avui un motiu més per trencar unilateralment la relació amb un país que no és altra cosa que una font de desgràcies, un estat dictatorial que no dubta a restringir drets, a fer involucionar d’una manera bàrbara. Qualsevol dona o home, sigui nascut aquí o català sobrevingut, no pot esperar ni un minut a demanar la independència com a refugi davant la letal dictadura del franquisme espanyol encarnat en el PP i la impotència del PSOE. Convé recordar que fou un jove metge català, el llibertari Fèlix Martí Ibáñez, el primer a redactar una llei d’avortament lliure el 1936, mentre era ministra Federica Montseny. Que només s’aplicà durant la guerra a Catalunya. Que fou una de les primeres lleis que es promulgaren arreu del món. I que els catalans som independentistes pel nostre amor a la llibertat, especialment en l’àmbit personal. 
La paradoxa de tot plegat, és que cal ser molt malparit per prohibir l’avortament!