Espai de Dissidència

Ahir es va fer l’acte de presentació del Procés Constituent a Girona, amb la visita i intervenció de la Teresa Forcades. L’entorn, magnífic. L’esplanada d’herba davant el pavelló de Fontajau, amb el Ter i la Devesa de fons. Més de sis-centes persones, xifra més que considerable, on abunda l’aristocràcia dels de baix, i una extensa heterogeneïtat social, cultural i ideològica, encara que uneix la voluntat de ruptura amb aquest present.

És precisament la ruptura la primera paraula que apareix de la boca de la doble doctora. I són rupturistes la seva pròpia imatge i el format de l’acte. Una simplicitat primitiva que faria fondre el mateix Risto Meijide, incapaç d’emetre cap crítica. 

I són rupturistes les seves frases, en què, després de desacreditar el capitalisme a un públic potencialment escèptic, és capaç de bastir un argumentari poderós, potser una mica escolàstic, encara que amb prou capacitat per hipnotitzar el públic al llarg d’una hora. Entre les persones hipnotitzades, l’escèptic i descregut Xavier Diez, qui se sorprèn de la concentració que hi posa en el testimoni de la doctora en medicina (i per tant, preparada per guarir el cos) i teologia (i per tant, preparada per guarir l’ànima)

La lògica i el discurs, lineals, va amanit amb anècdotes personals  i exemples comprensibles, la qual cosa explica la facilitat amb què capta l’atenció del públic. I, sobre tot plegat, hi ha un missatge ètic, acompanyat de racionalitat i el realisme. Crec que la majoria ja sabíem de què ens parlaria: el capitalisme és un sistema essencialment immoral, i és obligació cívica ensorrar-lo i substituir-lo per unes relacions econòmiques cooperatives i socials igualitàries, sense desatendre uns nivells de llibertat limitats únicament per les sobiranies individuals alientes. I d’aquí ve el Procés Constituent, no entès com un programa polític, sinó com a regeneració moral i ètica.

Certament, la paraula i la trobada política semblaven desterrades per dècades d’anestèsia cívica. I tanmateix, el discurs d’ahir del capvespre em feia pensar en Gandhi, i en l’expressió col·lectiva de la fe. D’una fe entre una majoria de descreguts, encara que una fe en aquest temps de desesperança. Un dels grans errors de l’esquerra ha estat menystenir el poder de l’espiritualitat, el de la dimensió ètica del missatge religiós. I la Teresa Forcades ha fet, simplement, allò que sovint ha exercit el paper d’allò espiritual: omplir un buit col·lectiu. És difícil parlar d’ètica i moral sense un sentit religiós, malgrat que la majoria sigui agnòstica. Al cap i a la fi, què és la creença en què és possible una revolució igualitària i moralitzadora sense una dimensió de fe? Al cap i a la fi, el decàleg del Procés Constituent no adopta una fórmula religiosa, disposat no a transformar la societat des de dalt, sinó a impulsar una reforma social integral des de la transformació de la suma de consciències individuals?

És la primera vegada que l’he escoltada en persona. I no m’ha decebut. Considero que té, a banda de carisma i intel·ligència, és algú, que si més no en distàncies llargues, exhala un gran magnetisme personal.