Espai de Dissidència

Benvolgut senyor Mas, Honorable President,

Abans de tot, felicitar-lo. No per la victòria, malgrat tot previsible en el temps i la lògica política, sinó per la dura resistència de set anys travessant el desert amb dignitat, per la vostra capacitat d’actuar com un personatge de Joseph Conrad, per fer bo aquell poema tan a bastament citat de Rudyard Kipling. Aquests anys de desesperança, com vós mateix reconeixeu, han forjat el vostre caràcter, us han humanitzat, us han amorosit, com reconeixia el mateix president Maragall. La dificultat ha engrandit el premi. L’esforç ha dignificat la presidència. Amb tota sinceritat, un cop conquerit el cim, us desitjo que no desaprofiteu allò que el destí ha deixat en les vostres mans, que continueu actuant com un personatge de Conrad, que continueu fent bo l’If… de Kipling.
Perquè ara, i vós mateix ho heu reconegut en una campanya intel·ligent, sou conscient que heu triat temps borrascossos per dedicar-vos a l’alpinisme polític…
La primera constatació, és que avui no som a 29 de novembre, sinó que és l’11 de juliol de 2010. Allò que els nostres líders van aparcar, avui torna a estar vigent. Obrim els ulls i contemplem una Catalunya impugnada. Com que tinc constància que vós sou una persona intel·lectualment brillant, caldrà ser inequívoc en l’actitud. Més que un nou estatut, el que necessitem és un nou estatus. El primer, ja és passat per l’humiliant ribot, el segon comportarà conflicte. Ja sabeu que la feina de president de Catalunya és la més perillosa del món? Malauradament, exercir com a president d’una nació ha comportat als vostres predecessors morts en actes de servei, afusellament, presó, exili, incautació de béns o defenestració. Ja ho deia abans, com les novel·les de Conrad.
Sou conscient, i així ho heu repetit al llarg dels darrers dies, heu gaudit de confiança en préstec, per part de persones que, només cinc anys enrere, no s’haguessin plantejat mai votar-vos. Només cal llegir el mapa electoral. Això significa que les vostres mesures contra la crisi no poden passar per cap de les maneres pels beneficis per als de sempre, i les pèrdues per als de sempre. Això hauria d’implicar necessàriament la renúncia a alguns dels seus principis de rebaixes fiscals per als qui no pateixen a fi de mes.
També caldrà reconstruir ponts, entre tots aquells que ens hem sentit maltractats al llarg dels darrers anys… per fer de mestre, o infermera, o treballador públic, o estudiar i treballar alhora. Eviteu els errors dels vostres predecessors i no actueu mai amb prepotència. Els canvis només es poden dur a terme des de la complicitat, des del respecte, des del principi que no hi ha guanyadors ni perdedors, i que calen compensacions per als agreujats. Que ningú no serà atacat ni humiliat. Que caldrà escolteu el país, i no només els seus lobbies.
En la llarga nit del franquisme, el President Pujol tenia una idea de país. La vostra coalició responia al desig de fusió de diversos corrents filosòfics (democràcia cristiana, social democràcia, liberalisme de rostre humà,…) Mai no se n’amagà d’intentar crear una societat d’estil escandinau,… amb impostos mediterranis. En aquests darrers temps en què cada català anhela una república peculiar, m’apunto al somni escandinau, tot i que us prego que no us contradiu en el camí a emprendre. El benestar és car. El malestar del liberalisme sense rostre ens porta vers la fallida social. Vostè tria.
Teniu una tasca complicada a les vostres mans. No decebeu. Molta sort, que ben segur, la necessitareu,

Cordialment,

XD

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!