Les coses són com són. Estic d’acord amb què la història, que més que ciència social és un camp de coneixement, sotmès sovint a interpretacions subjectives. Que la neutralitat és impossible, perquè les circumstàncies que envolten l’historiador sempre acaben condicionant la pròpia visió dels esdeveniments. Tanmateix, allà on no arriba l’objectivitat sempre pot residir el rigor i l’ètica, i fins i tot la lliçó moral. I això, ben segur és el que marcarà el simposi “Espanya contra Catalunya” que es desenvoluparà al llarg de la setmana vinent.
La matèria primera de la història són els fets. I els fets, com en la criminologia, malgrat puguin estar condicionats per atenuants o agreugjants, es mostren tossuts. La repressió borbònica contra Catalunya, és un fet. Com també són fets l’anul.lació de les seves institucions, la prohibició pública de la seva llengua o l’ocupació militar al llarg del segle XVIII, com la destrucció d’un barri i la construcció d’una ciutadella que servia com a espai d’amenaça o repressió, al nivell del Castell de Praga (que inspirà Kafka) o el de Dublín. Fets tossuts que haurien de ser de domini públic en els textosnescolars hispànics al mateix nivell dels crims de la conquesta d’Amèrica o l’internament de la població civil cubana en camps de concentració a la seva guerra de la independència de 1898 o els, com a mínim, 110.000 desapareguts de la guerra civil.
La irada reacció del PP o Ciutadans no està justificar d’altra manera que el d’evitar que es conegui la veritat. Perquè’ certament, la interpretació de la història pot accentuar o minimitzar determinats processos, tanmateix mai no ha de servir per escamotejar els fets objectius. Una altra cosa és que elnpassat resulti incòmode. I a Catalunya, de fets dels quals avergonyir-nos com a nació no ens manquen. No podem obviarnla neteja ètnica de l’expansió cristiana dels comtats catalans o la conquesta de Mallorca, València o L’Alguer, com l’assassinat de milers de jueus en diversosnprogroms de finals del segle XIV. Cap estat no es llira d’episodis penosos, de deutes morals, de greuges a minories que hauríem de reparar.
Per això, intentar acusar els catalans de tergiversar la història resulta una broma cruel. En un simposi (i jo n’he participat en uns quants), hom pot anar a defensar les interpretacions que hom consideri convenients, sempre i quan aquestes estiguin fonamentades en fets provats. I sobre la repressió borbònica, n’hi ha masses. I tractar d’impedir una discussió pública sobre uns determinats fets “pel perill que això degeneri en enfrontaments interns” és el mateix que aquells que malden per evitar que la ciutadania s’expressi democràticament sobre el seu futur. Això, amics meus, també ho sap el vent, es diu “dictadura”, un d’aquests passats incòmodes dels quals el PP té molt a dir.
Espanya té un problema. I aquest no és Catalunya, sinó el seu propi passat. Només assumint-lo des del coneixement dels fets, és possible avançar. I, ara per ara, entre la nostàlgia dictatorial del PP i el silenci còmplice dels socialistes, els nostres amics espanyols estan en un bucle temporal del qual no poden sortir. I només des de l’assumpció dels crims del passat, de la penitència, de la petició de perdó, i del desgreuge, podran tirar endavant. Al cap i a la fi, aquesta és una de les missions de la història.