Espai de Dissidència

Segons el diccionari de la GEC, dues de les acepcions del
terme “demagògia” ens indiquen: “segons el concepte aristotèlic, forma impura
de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses”
i “estat polític en què el govern és lliurat a la multitud”. No és difícil
arribar a la conclusió que, en l’actualitat, l’ús més freqüent, de la paraula,
ve derivat de la necessitat de foragitar la ciutadania del poder polític, tot
despersonalitzant la “massa” per tal de justificar la primacia de les elits.
Per la seva banda, “populisme” s’entèn com a “corrent ideològic, polític, etc,
que diu voler defensar els interesos del poble”. Com en l’anterior concepte, en
la ciència política actual, està desprestigiat, i és considerat com a la
doctrina que permet manipular els sentiments col·lectius amb millores
tangibles, idea que contrasta amb l’alta política reservada a minories de
professionals que fan de la seva acció –i la raó d’estat- una acció de
despotisme; és a dir, tot per al poble, sense el poble.

“¡Basta de realidades. Queremos promesas! Aquest graffiti,
aparegut als carrers de Buenos Aires després de l’enèsima crisi econòmica,
evidenciava l’ensulsiada de les democràcies actuals, en les quals, els
candidats no gosen anar més enllà d’eslogans buits, incapaços de transformar la
realitat en favor de la majoria. Sustentades en els partits, anomalies
històriques allunyades de l’assemblearisme de la democràcia clàssica o les
institucions participatives mitjevals i modernes, les democràcies actuals es
fonamenten en grups de notables vulnerables als poders fàctics que acaben
vehiculant, rere decorats ideològics, interesos de minories poderoses. Si en
l’actualitat existeix tan escassa agitació social, o se soterren els conflictes,
es deu a la presència d’uns sistemes representatius que han configurat unes
democràcies desactivades, això és, sense participació real –fòbia als
referèndums- ni la capacitat de transformar les relacions de poder entre els
actors socials en direcció a la igualtat. No és cap casualitat que, al nostre
país, hi hagi hagut un esforç tan gran per desmobilitzar la ciutadania, mentre
que paral·lelament s’ha produït un increment imparable de desigualtats, on a
només a uns pocs, els propietaris de capital, han arribat els fruits del
creixement econòmic, mentre que les “realitats” han perjudicat unes classes
mitges i mitges baixes, el gruix dels assalariats, dependents del seu treball,
cada vegada més fràgils, precàries i vulnerables.

En un estudi recent, el periodista François Ruffin
comprovava que en els darrers vint anys, a la UE, la participació dels salaris
en el còmput de la renda global, havia disminuït a la vora d’un 9%. Això vol
dir que en aquest període, només a França, els treballadors havien transferit 100.000
milions d’euros al capital internacional. Rebaixes fiscals a les empreses,
desregulacions i una cobdícia empresarial sense mesura han fet dels assalariats
indígenes a colonitzar per part d’accionistes i executius de les grans
companyies, aquelles que controlen la veritable política, els mitjans i bona
part de la intel·lectualitat, en el que seria el trencament implícit del pacte
social keynesià. Alguns teòrics com Sennet, Beck o Bauman parlen de la fi del
treball com a factor decissiu en l’economia i societat globalitària. Tanmateix,
aquest és el factor que fonamenta la convivència i la civilització. Tot
s’aguanta, perquè la majoria treballa, elabora béns i ofereix serveis. Els
partits, gestors dels grups de pressió, en les campanyes electorals estableixen
subhastes de rebaixes fiscals, especialment per engreixar beneficis
empresarials i rendes elevades, a costa de l’erosió de les institucions del
benestar. A esquerra i dreta, els partits no qüestionen la més greu subversió
de l’ordre dels darrers temps: la concentració en poques mans dels recursos
econòmics. Per què salaris com el de Francisco González, executiu del BBVA,
arriben a 9,78 milions d’euros anuals, és a dir 500 vegades superior al sou
mitjà de cada espanyol? Aixó només s’explica perquè el 58 % dels assalariats de
l’estat cobren mil euros o menys. En cas de democràcia directa, no hi hauria
gaire oposició a fixar un salari màxim, i que per tant, 8,78 milions de la
nòmina de González fossin repartits entre els empleats de la seva companyia. Amb
un milió que li quedés, en tindria prou per dur una vida de luxes asiàtics. O
que la ciutadania es resistís a decretar una correlació obligatòria d’un màxim
de deu vegades entre el sou mínim i el més elevat. O l’establiment d’una
jornada laboral màxima de trenta hores setmanals per tal que les famílies
recuperessin un temps necessari de convivència. És evident, en el sentit
etimològic del mot, aquestes serien propostes d’un demagog i populista, perquè
bàsicament seria governar en interès de la multitud, i en contra de les elits.
Amb propostes així, l’èxit estaria assegurat. Es busca demagog populista per al
9 de març.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!