Espai de Dissidència

Envejo a Pep Guardiola pel seu talent i el compadeixo pel pes que li cau a sobre. Hi ha personatges shakespirians i d’altres d’homèrics. El de Santpedor és del segon grup. El dels mites i herois a mig camí entre els mortals i uns déus humanitzats. L’astúcia d’Ulisses i el valor d’Aquil·les. Indescriprible.
Sembla mentida, algú tan individualista i racionalista com jo que es deixa arrossegar per l’èpica d’aquest equip. Potser serà cert que tenim el que ens mereixem, i que resulta que desconeixíem?
Aquest any blaugrana sembla haver estat planificat com el guió d’una pel·lícula americana. De sorgir del no res, a còpia d’esforç, talent i esforç, els bons, de manera miraculosa, acaben guanyant. Deu ser veritat que la realitat supera la ficció.
La dosi d’autoestima que ens acaben d’inocular, faríem bé d’utilitzar-la en aquests moments difícils. I si les coses no avancen, abandono el meu republicanisme i exigiré la coronació de Guardiola al nostre país. No és en els mites fundacionals on es busquen accions èpiques per col·locar els davids que maten goliats als trons?
Ja ho deia el poeta Kavafis;
“Quan els grecs voldran vanagloriar-se:
“Homes com aquests engendra el nostre poble”,
diran de vosaltres. I serà admirable la vostra lloança”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!