Espai de Dissidència

Us transcric aquí l’entrevista que el mes de juny vaig fer al novel·lista rossellonenc Joan Lluís Bezsonoff que em van encarregar per a la revista Docència i realitzada en col·laboració amb la Bet Casamitjana. Es tracta d’una entrevista en profunditat i de gran interès que es publica tot just aquesta setmana.

JOAN-DANIEL BEZSONOFF

EL PESSIMISME MODERAT DE L’ESCRIPTOR INSOMNE

En un territori com el la Catalunya Nord , amb 440.000 habitants, dels quals únicament afirma saber parlar català al voltant d’un 37%, irromp un nou valor literari. Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), professor de llengua i literatura francesa i de català a secundària a la capital del Rosselló, és un dels narradors més interessants de la darrera dècada. Ha publicat vuit novel·les, entre les quals darrerament La presonera d’Alger (2002), La guerra dels Cornuts (2004) o Les amnèsies de Déu (2006) i la darrera Els taxistes del Tzar (2007). A la seva obra, amb una gran força narrativa i uns temes no massa recurrents a la literatura catalana, i des d’una perspectiva ben diferent, ens introdueix en un univers on els conflictes bèl·lics –d’Indoxina , la primera i segona guerra mundial- traspuen un profund pessimisme on només són possibles breus esqueixos de felicitat.

Docència: Ets l’únic escriptor català amb cognom rus

Joan-Daniel Bezsonoff: Sí, que jo sàpiga. Això passa perquè, dels meus quatre avis, un era rus, i els altres catalans. El meu avi rus, Mitrofa Tikhanovich Bezsonoff, va tenir una vida de novel·la. Rus blanc, que fuig del comunisme soviètic, fa de taxista a París…i acaba al Rosselló, parlant francès, Jo, de fet, és amb els avis que parlava català. Amb els pares sempre en francès. Per cert, que Bezsonoff (la transcripció canònica actual, una vegada els criteris han canviat hauria de ser Bessonov) significa literalment “sense son, insomne”. Potser és per això que dedico tant de temps a la literatura.

Si aquesta és la meva agitada genealogia familiar, la literària és la convencional d’un escriptor francès, amb uns referents comuns completats aquí amb la meva dualitat franco-catalana i el meu interès molt especial sobre la literatura russa. Puc llegir contes de Tolstoi per la mainada. en la seva llengua original. Un dia, podré llegir les seves novel.les. Em resultarà fàcil, de fet els diàlegs d’aquest escriptor rus són en francès.

D. Des de Joan Sebastià Pons, pràcticament cap escriptor al nord de les Alberes havia estat tan llegit. A què atribueixes aquest renovat interès per la literatura feta a la Catalunya Nord.

J.D.B: Bé, de fet no estic del tot sol. Joan Lluís Lluís també és molt llegit al sud. Suposo que, en certa mesura, la dilució de les duanes i de la frontera (que encara persisteix en les mentalitats, malauradament) ha fet que es produeixi un interès mutu. La globalització editorial ajuda. Les relacions transfrontereres comencen a funcionar, més mal que bé, i encara amb massa obstacles. D’altra banda, també és cert que ser publicats en editorials del Principat, amb major radi d’acció i més capacitat de difusió, hi ha contribuït. Desgraciadament la cultura catalana encara depèn massa de les editorials barcelonines, i no sempre les coses interessants que apareixen a la perifèria acaben arribant arreu.

D. Ara parlem de temes més educatius. A banda d’escriptor, ets professor de francès i català a un Lycée de Perpinyà, el Picasso). Qui, què i com ensenya un professor de català al Rosselló?

J. D.B. Per poder impartir català a la secundària pública, a França, cal tenir la titulació que t’homologa per desenvolupar-la. Jo, a la universitat, vaig estudiar filologia francesa, i és per això que ja portava alguns anys ensenyant llengua i literatura francesa. Paradoxalment, el català s’imparteix als Lycées del Rosselló com a segona llengua estrangera, com l’alemany o l’italià! Ara bé, en els darrers anys percebo un creixent interès per part dels alumnes i les seves famílies. Tot i que és absurd i kafkià que la llengua pròpia rebi tractament de llengua estrangera, el cert és que hi ha força alumnes que la trien voluntàriament. Alguns ho fan per qüestions pràctiques. Per a un francòfon és molt més fàcil aprendre català que alemany. Altres mantenen una mena de lligam sentimental amb la llengua dels seus avis. Finalment, i potser el més destacat de tot, és que molt ho fan amb un sentit oportunista, en el bon sentit de la paraula, perquè creuen que els pot servir, que els pot resultar útil i obrir portes. De fet, sovint tens la sensació que en un moment o altre, els perpinyanesos acabaran mirant més a Barcelona que a París. El català, que en les darreres dècades estava en situació terminal, ara, de cop, representa una oportunitat. Trobo que això és magnífic i ens ofereix algunes esperances cara al futur. Encara que no ens enganyem, la situació, si abans era molt difícil, avui només és moderadament pessimista.

D. En aquest sentit, hi ha l’important paper d’escoles catalanes com La Bressola i altres escoles exclusivament catalanes.

JDB. Efectivament, a nivell de la primària, la Bressola té un important prestigi entre la societat nord-catalana. El problema és que, fins ara, no hi havia continuïtat. Una vegada els alumnes acabaven la primària, s’anaven al Collège (dels 11 als 15 anys) en els instituts públics, i en francès. Pel que sembla, els impulsors d’aquesta iniciativa, atès l’èxit relatiu experimentat, s’estan plantejant ampliar aquesta oferta. Si no, el català pot acabar associat a la canalla petita.

D: Tradicionalment, Perpinyà havia estat, també a nivell cultural, la segona ciutat del Principat, amb alguns noms destacables. Què hi ha d’aquesta ciutat catalana a França? El procés de provincialització ha esdevingut irreversible?

JDB: A Perpinyà, actualment, i també en les passades dècades, sovint es parla un català horrible. Com a ciutat, els habitants autòctons, que s’avergonien de la seva llengua materna, van intentar afrancesar-se a marxes forçades, assolint un francès que tampoc és que fos massa presentable. D’altra banda, i contràriament al que molta gent es pensa, no hi ha una unitat dialectal sòlida arreu de la Catalunya nord. Hi ha diferències pràcticament de poble a poble, amb parlars més o menys contaminats de francofonia. Una anècdota molt divertida. Joan Cayrol, un humorista rossellonés nascut abans de la Gran Guerra, a qui jo havia vist actuar de petit, i que podria considerar-se com a equivalent del Joan Capri del nord. Eren uns monòlegs deliciosos on ridiculitzava aquests intents dels perpinyanesos de semblar més francesos que ningú.

Ara bé, en aquesta vida, l’únic irreversible és la mort. I de moment, encara no ens han enterrat del tot. En els darrers anys assistim a uns moviments interessants en els cercles culturals francòfons, que abans ignoraven tot allò que no sonés a Molière, com el fet de cridar-nos per intervenir en diferents tribunes a novel·listes com Sánchez Piñol, o a alguns intel·lectuals potents del sud, i a la vegada, també a nosaltres. Alguna cosa sembla que es mou.

D: Tornant de nou a l’ensenyament. Als mitjans de comunicació arriba molta informació sobre pressumptes problemes generals i la situació d’un sistema educatius, referent de moltes generacions, en particular. Què hi ha de real, i què d’exageració mediàtica en tot això?

JDB: Si haguéssim de resumir en un únic problema la situació del sistema educatiu francès és que aquest nega la realitat. Crec que es tracta d’un problema generalitzat a tota la Unió Europea, tanmateix, el cert és que hi ha una gran pressió per tal que una immensa majoria d’alumnes surtin amb una titulació a la butxaca encara que no acabin els seus estudis amb els coneixements imprescindibles. Hi ha al voltant d’un 80% que obtenen el seu Bac (l’equivalent al batxillerat), encara que en realitat, no arriben als coneixements mínims més enllà del 40-45%. No es tracta de fer catastrofismes. En termes generals, el nivell cultural mitjà de la societat francesa s’ha elevat considerablement. Fa una o dues generacions, especialment a les zones rurals, encara hi havia força analfabetisme o molta gent amb estudis incomplets. Avui, tota la població està escolaritzada, i el sistema educatiu és encara prou solvent per oferir una formació adient. El que passa és que els objectius marcats per l’Administració són ben poc realistes. Els polítics fan massa exhibicionisme en temes educatius, i pretenen seduir els seus electors amb promeses de coses que no poden ser. A la vegada, la societat francesa evoluciona d’una manera diferent de com s’ho imaginen els governs.

Hi ha un altre seguit de problemes que condicionen negativament el futur. És cert que en algunes matèries, com les matemàtiques, les assignatures tècniques, les tecnologies de la informació i la comunicació o el coneixement de llengües estrangeres, el nivell s’ha incrementat de forma considerable. En canvi, en allò que podríem classificar com a “humanitats”, ha davallat implacablement. No és difícil trobar alumnes del final del batxillerat, bons estudiants, incapaços d’enumerar les principals potències combatents a la Primera Guerra Mundial, a la qual els seus rebesavis van participar! Els sabers clàssics, aquells que et permeten disposar d’una representació del món i d’un mateix, que t’ajuden a tenir una visió prou àmplia de tot per tal de prendre decisions correctes a la teva vida personal, s’han esvaït. Ens queixem de la situació del català. La del francès no és per tocar campanes. La llengua que s’ensenya i es parla és molt light. Cada vegada la literatura té menys pes, i això deixa els estudiants sense referents lingüístics sòlids. Així és impossible formar ciutadans crítics. Sembla que els polítics s’hagin conjurat per transformar els ciutadans en un ramat disposat a atemorir-se (i per tant, a deixar-se intimidar) fàcilment. Potser, d’aquesta manera tothom serà més receptiu a les receptes dels globalitzadors, per tal d’esdevenir consumidors compulsius de fum, tot fent-los pagar per l’aire que respiren.

També, aquests missatges reiterats segons els quals el sistema educatiu es degrada imparablement, està generant un fenomen preocupant. Atès que l’ensenyament s’està desprestiguant, entre les noves fornades de docents, es troba cada vegada més incompetència. Nous professors amb una formació de base més fluixa, amb un llenguatge més restringit. Potser es tracta que els més joves estan interioritzant allò que els mitjans repeteixen fins a la sacietat. Aquella cantarella de “l’escola perd autoritat”.

Per últim, també es parla massa dels creixents problemes de disciplina. Potser això sí que es dóna en determinats llocs, especialment a les banlieus. Tanmateix, això no es tracta d’una qüestió tan essencial ni amb tanta incidència com molts voldrien fer creure. I sovint és qüestió de saber aplicar una mica de diplomàcia.

D: Tradicionalment, a França, l’escola pública ha gaudit d’un pes aclaparador. Esdevenia una potent eina de nacionalització i de cohesió social. L’escola privada sempre ha tingut un paper molt minoritari. Sembla ser, tanmateix, que d’un temps ençà, les successives reformes educatives li estan atorgant més importància. A què es deu aquesta tendència?

JDB: Això està molt relacionat amb la qüestió anterior. No es tracta tant que el sistema es degradi sinó com aquest procés de deteriorament el protagonitzi la societat en el seu conjunt. És cert que els centres privats, la majoria de titularitat catòlica, tot i que comencen a aparèixer alguns de patrocinats per grups jueus o musulmans, tendeixen a créixer, i comencen a la vegada a estar concertats per l’estat amb els impostos de tothom. Ara bé, la majoria de famílies no estan motivades per la qualitat dels centres (en general inexistent) sinó perquè és una bona manera de triar els companys de classe dels fills. Si vius a la banlieue i no vols que els teus nens vagin a classe amb immigrants, les escoles privades són una opció. També hi ha un altre motiu. Com a bona empresa, pràcticament assegura el servei. És a dir, si pagues, et donen la titulació encara que no arribis prou al nivell. De fet, els centres privats no han estat mai un model de calité.

D: Tornem, de nou, als llibres: Com és la relació entre la literatura en francès que es fa a Perpinyà i els escriptors que escriviu en català? Aquí també tindríeu polèmiques com la de Frankfurt?

JDB: En un racó tan petit de la República, els qui escrivim en català, i els nostres 400-500 lectors tendim a ser molt endogàmics, a conèixer-nos massa, per bé i per mal. I els qui escriuen exclusivament en francès, simplement, ens ignoren. Els fem sovint l’efecte d’esdevenir una curiositat antropològica. Qui escriu en francès des del Rosselló està més pendent de París que de qualsevol altra cosa. I nosaltres, què voleu que us digui, l’única oportunitat que tenim és aprofitar la proximitat geogràfica i cultural amb la resta de territoris de parla catalana per crèixer, no només a nivell de lectors, sinó, i molt especialment, de relacions i referents. Al cap i a la fi, Barcelona és a dues hores de cotxe, i Girona a poc més de tres quarts.

Malgrat tot, també us he de dir que algun interès entre els perpinyanesos-francesos n’hi ha sobre el català i la cultura. Tanmateix, de vegades trobes, entre gent culta i oberta, que mostra una gran sensibilitat sobre el fet català, que quan els preguntes sobre si estarien disposats a aprendre la llengua, et trobes amb respostes de l’estil “no sé si és gaire interessant aprendre un idioma medieval”.

D: En algunes entrevistes anteriors, i analitzant la situació de la llengua al Rosselló, has comentat que fa vint anys et senties terriblement pessimista sobre el futur. Ara, només «moderadament pessimista» Què està canviant, si es que canvia alguna cosa?

JDB: La composició social i cultural del Rosselló, després de la Segona Guerra Mundial el fa un territori complex i plagat de contradiccions. Després de la Guerra Civil, la Catalunya nord es va omplir d’exiliats catalans i espanyols que, primer, no podien, i després no volien tornar. La gran majoria, paradoxalment, van jugar un paper negatiu pel que fa a la llengua. Per tal de ser més acceptats, volien ser més francesos que ningú, i potser inconscientment van esdevenir un agents de francesització molt poderosos. No importava que parlessin un francès de pena. El cas és que volien deixar de ser espanyols o catalans.

Després hi ha hagut altres onades immigratòries. Els magribins, en aquest sentnt, han estat un baròmetre que servia per mesurar tendències. A la dècada dels seixanta, encara els senties parlar un català que aprenien molt ràpidament, perquè els resultava útil. Ara, pràcticament l’ignoren. Tots, molt significativament, acaben utilitzant el francès. També hi ha hagut uns altres “immigrants” francesos, molts funcionaris de l’”Hexàgon” i jubilats que venen a cercar una millor meteorologia, i que demostren una gran indiferència respecte del país. Tot plegat ha propiciat que la població autòctona hagi adoptat majoritàriament el francès. S’accepta una defensa de la identitat catalana en francès, com una mena de regionalisme bien entendu.

D: Què n’opines de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada

JDB: A mi, particularment, m’encanta. Tot i això, no ens haurien de deixar enganyar. Està molt desconnectada de la Catalunya nord. A la pràctica, és un gueto de la gent del Principat, amb alguns valencians i de les Illes. No hi ha prou repercussions a la zona, ni tampoc una relació prou sòlida. A França, a més, la major part del jovent, a l’estiu, allò que busquen és aconseguir alguna feineta per aconseguir diners de butxaca. Al meu entendre, si es volgués fer de la UCE més rendible, s’haurien d’arbitrar mecanismes per tal aquests universitaris poguessin tenir ocupació. Així, ben segur, els llaços s’estrenyerien més. A més, ja a nivell general, com succeeix amb la majoria d’iniciatives d’aquest estil, caldria una certa actualització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!