Espai de Dissidència

Vicenç Pagès Jordà;
Els jugadors del Whist.  Empúries, Barcelona, 2009, 542 pp.

Les guies
turístiques de Dublín solen emmarcar una data especial, el 16 de juny. Què
passà aquell dia? Res d’especial, si tenim en compte la tràgica història
irlandesa. Tanmateix, estols d’excèntrics autòctons o visitants protagonitzen
una estranya peregrinació per llòbregues tavernes i carrerons de mala
anomenada. Què celebren? El Bloomsday.
Un 16 de juny de 1904 James Joyce va sortir per primera vegada amb Nora
Barnalce, amb qui mantindria una turmentada relació al llarg de tota la vida. Tanmateix,
el Bloomsday no es refereix
directament a Joyce, sinó al seu fill literari, Leopold Bloom, l’Ulisses
contemporani que ressegueix una llardosa odissea concentrada en un únic dia,
atracant de pub en pub pels carrers dublinesos, tot bevent oceans de cervesa,
mentre la seva Penélope, Molly Bloom, gaudeix dels plaers de la infidelitat

Les guies
turístiques de Figueres haurien d’anar preparant la Diada Recasens per al 16 d’agost. Desconeixem amb qui devia quedar
Vicenç Pagès Jordà aquell dia, tanmateix la data és clau en el principal
escenari de l’extraordinària novel·la que la fortuna ha deixat caure a la no
sempre afortunada capital de l’Alt Empordà. 16 d’agost de 1977. 16 d’agost de
2007. Una mort. Remordiments. Un castell, el de Sant Ferran, la belle inutile, presumptament kafkià
encara que de trajectòria tan sòrdida com el de Dublín. Una altra Nora, no pas
de Galway, sinó illenca i bostoniana. Navegació, encara que per la xarxa [amb referències amb un decebedor creuer a prop d’Itaca]. I una
llarga experiència acumulada en una feixuga singladura que, com sentencien els
darrers paràgrafs de l’obra, no serveix per a res. O sí, si tenim en compte l’extensa
obra d’aquest autor empordanès, capaç de saltar per l’aqüeducte del castell
[cosa que vol dir estrictament pel fet d’haver
escrit una novel·la arriscada i esquitxada d’acotacions entre claudàtors]

La trama de Els jugadors del Whist és més complicada
del que aparenta i més simple del que sembla. Jordi Recasens, un fotògraf de
vocació hakikomori, de quaranta-pocs,
reviu el seu passat el dia del casament de la seva filla. Una mort trenta anys
enrere és l’excusa perfecta per ancorar la seva desil·lusió vital, per
constatar la seva aparent decadència més espiritual que física. La seva és una
història que podria ser singular, tanmateix esdevé més convencional del que
voldria admetre. Al cap i a la fi es podria resumir com la crònica d’encontres
i desencontres en l’espai reduït d’una petita ciutat, en una comarca amb
fugisseres escapades que estableixen ritus de pas. Un altre personatge,
coneixedora d’aquesta sòrdida història actuarà com a catalitzadora d’un neguit
que precipitarà… una nova mirada cap a un futur, tant o més galdós que el
passat.

La novel·la, amb un
estil a voltes barroc, a voltes amb ressons èpics de la quotidianitat hi admet
moltes i diverses lectures. Alguns blogs literaris la contemplen com un retrat
generacional [per cert, el protagonista coincideix amb referents de l’autor d’aquesta
ressenya]. Altres, com una història del Rock, car a les planes resta adherida
una sentimental banda sonora. Tanmateix, jo voldria veure aquí un costumisme transcendent. L’obra parla de persones normals, d’una classe que podríem
denominar de mitjana aritmètica, amb
llurs problemes existencials i desigs de transcendència. Les planes també
exhalen perfums de llocs comuns i referències entenedores per als nascuts a la
dècada dels seixanta, com remarca molt bé l’antagonista de la tercera part, del mil·lenni anterior. Una història
narrada amb un alè poètic, amb el recurs constant a l’enumeració rítmica, hexàmetres irregulars, (des)equilibris conceptuals interns, paradoxes, metàfores sagnants, metonímies (in)dissimulades, com un recital rapsodiat a duo per Joan Margarit
i David Castillo. Una estructura calidoscòpica, amb peces que encaixen i
desencaixen, situacions determinants i sobreres, contrastos feridors, i
sobretot, difusa, com les caòtiques cerques a internet on es barregen sense
sentit aparent personatges, llocs, temps, situacions, aromes, sensacions.

No deixa indiferent
la presentació. La violència amb què l’autor juga amb els diferents registres,
els personatges potents i fràgils que esclaten gloriosament i cauen,
silenciosos,com els focs d’artifici, en un espai nocturn de final de festa. En
certa mesura, aquesta fugacitat l’expressa una antagonista de l’actual mil·lenni,
amb nom de cometa i passat poètic, alhora que marcat per les absències, com
Jordi Recasens, el nostre particular Leopold Bloom, qui sap si condemnat o
redimit. Com a mínim, corcat per les infidelitats. No pas per la de la seva
Nora, sinó per la infidelitat com a concepte que transversalment marca les
coordenades del món bastit col·lectivament. Un espai, per cert, a bastament
solitari.

Efectivament, ens
trobem davant d’un títol críptic, encara que proper, car Pagès Jordà ens
indueix a pensar sobre el pes de l’atzar en les pròpies existències. I la
barreja entre la tragèdia, més que grega, joyceniana, i la comèdia que per un
moment també recorda un altre dublinenc il·lustre, Oscar Wilde. Resulten
antològiques les situacions descrites al llarg del llarg casament [estrictament
una boda, que permet jugar amb el seu
palíndrom adob] on es fa un retrat
social immillorable, a banda d’incitar al somriure dels lectors.

I, sobretot, hi ha
Figueres. Per als qui coneixem una mica la ciutat, la descripció, entre el real
i l’imaginari, resulta antològica. L’autor fa entrar la petita ciutat de l’Empordà
a l’olimp de la geografia literària. Ja havia escrit en alguna ocasió que
Figueres pot considerar-se com a capital del talent, per la concentració d’esperits
genials que ha lliurat al món,  fet que
contrasta amb una certa mala sort històrica. A partir d’ara, els programadors
turístics ja poden fer una feina de recerca pels indrets descrits i evocats per
l’autor, amb la intenció d’omplir uns quants autobusos de turistes disposats a
disfressar-se amb la roba dels setanta. Aquest estiu caldrà celebrar la primera
Diada Recasens, protagonista d’aquesta monumental novel·la, i alter ego de molts de nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!