Espai de Dissidència

Fa temps que conec la Marina Geli. Vaig ser a l’escola on havien esstudiat els seus fills i ella formava part de l’associació de pares i mares. No fa gaire vam mantenir una conversa interessant sobre la situació de crisi que viu l’educació. En la major part de casos, i sobre aquestes qüestions, discrepem. Molt. Ara bé, és d’agrair, i li he dit directament, la seva sinceritat, sovint aclaparadora i poc diplomàtica. És d’agrair, també, els grans esforços per documentar-se sobre temes que no sempre domina i per buscar arguments ben estructurats.
Els nostres desacords no impedeixen el gran respecte que m’ha suscitat. Combina una bona colls de virtuts que m’inspiren una certa admiració. En primer lloc, la intel.ligència, òbvia en el seu cas. En segon lloc, la seva incapacitat de dissimul. És absolutament transparent, fet que la col·loca com a pop en el garatge de la política de partits. I potser la que més valoro: la capacitat de mantenir el seu propi criteri en un entorn contrari i que la fa nedar contra corrent, o a apagar focs sense aigua. 

També és cert que té un toc d’intransigència ibseniana, que em fa pensar en el Doctor Stockman d’ Un Enemic del Poble. Les aigües termals del PSC fa temps que baixen contaminades pel bacteri del nacionalisme espanyol i la renúncia a bastir alternatives nacionals i social. I algú ho havia de denunciar amb totes les conseqüències. Les dosis de tramuntana, d’aquestes que barregen el pensament assossegat amb una arrauxada flamarada sempre ajuden.
Sóc dels que saben apreciar la significació històrica de la socialdemocràcia a Europa. I de la necessitat d’un espai polític que assumeixi aquests valors i principis. Tanmateix, també històricament, un dels principals problemes que ha caracteritzat el socialisme ha estat el suïcida instint d’obediència i respecte a la jerarquia. Com deia Lorenzo Milani, l’obediència no és una virtut. Jo afegiria, que, cega, és un terrible i perillós defecte.
 Al cap i a la fi, els polítics no es deuen als seus secretaris generals, sinó als ciutadans que representen. I en aquest sentit, la Marina ha de quedar-se al Parlament, al seu escó. Al cap i a la fi, encara que no l’hagi votada, em representa a mi, no pas al senyor Navarro, i encara menys a en Rubalcaba, que a diferència seva, no pertanyen a la seva circumscripció.