Espai de Dissidència

Octubre de 1982. Felipe González treu majoria absoluta. Tal com ens anuncia la seva mirada, amb el fons d’un blau lluminós als cartells, tothom espera el canvi. En una època sense enquestes electorals i encara menys, consultes a peu d’urna, resto expectant davant la televisió en blanc i negre. Em sento una mica dolgut, perquè per un any i escaig no tinc l’edat per participar de la festa electoral. Passades les deu, un alt funcionari del Ministerio del Interior, llegeix els resultats. Victòria esclatant. M’emociono. Com fan altres veïns, m’agradaria anar al carrer a celebrar-ho. Una celebració que té un punt de catarsi. Penso que als de baix, l’exèrcit de perdedors d’una guerra que ni tan sols vam viure, ens ha arribat el nostre temps. El meu pare, tanmateix, expressa escepticisme, tatuat a còpia d’opressió i decepcions, i d’adonar-se, tanmateix, que rere els vestits de pana, no trigarem a veure corbates, que rere la retòrica obrera, ens trobarem al mateix estat, el mateix ordre, els mateixos guanyadors i perdedors de la història.

Abril de 2010. A classe, em toca explicar el sisè tema del programa d’Història Contemporània II. L’etapa socialista (1982-1996). Tot i que he desenvolupat un esquema complex al power point, inicio l’exposició amb uns quants enllaços que he trobat al you tube, especialment els vídeos electorals. És un recurs que agrada als alumnes. Després de visionar espots per demanar el vot (on s’escandalitzen de la precarietat artística i la discutible estètica «no tenen imaginació», etziben) sostindrem un petit debat on, mitjançant la interpretació dels missatges i l’estètica ens permetran esbrinar les expectatives populars d’un «cambio», que al final no va ser ben bé com esperàvem.

A l’espot del PSOE, i com poden apreciar els lectors que el cerquin, hi ha una successió de finestres obertes per on avança una càmera. De fons, una música triomfal que ha acabat essent l’himne oficial socialista. Entremig, una breu imatge de Felipe que en un míting apareix amb la paraula “adelante”. Mentre els alumnes i jo la contemplem, m’entra un petit atac de nostàlgia, i evoco aquell vespre de tardor on pensava que les coses canviarien. I volia imaginar-me una societat sense classes, sense humiliacions, sense les imposicions quotidianes, un món que, tot citant el poeta communard Jean Baptiste Clément, seria un temps de cireres on els únics mals serien les penes d’amor.

En tota educació sentimental, la decepció és el primer sentiment que experimentem. Resulta terrible adonar-se que sí, que certament la política pot transformar el món. Generalment, per empitjorar-lo. Certament, el nostre país va canviar, tal com prometia la consigna dels primers socialistes. No pas per una voluntat exclusivament política, sinó perquè la dinàmica de les societats sempre resulta imprevisible. I perquè els anys sense llibertat ni expectatives sempre acaben canalitzant-se de maneres diverses, com en el nostre cas una recerca per l’hedonisme, una obsessió materialista, una indiferència respecte els altres.  Malauradament, i tal com vaig reconèixer a classe, l’anècdota del pare tot remugant «ja veurem»  esdevingué del tot profètica.

L’any passat, mentre impartia aquesta assignatura d’història d’Espanya i Catalunya 1975-2010 «patrocinada pels laboratoris Prozac», ironitzava als meus alumnes, em venien a la memòria molts fets de la meva joventut. L’esperança del 82. La decepció que, amb les meves primeres experiències laborals, empresaris aprofitats no dubtaven a explotar-te. La decepció que la llei de l’avortament hagué d’esperar més de vint anys. La decepció de veure com la policia atonyinava aquells que duien senyeres (Sant Jordi del 85). La decepció de veure com es feia una reconversió industrial duent milions de persones a la intempèrie i la manca de futur. La decepció de veure com la temporalitat en la contractació laboral passava a convertir l’excepció, en norma. La decepció de contemplar com les matrícules universitàries no paraven de pujar. La decepció de veure que… ens havien traït!

Ahir, 20 de novembre, els socialistes es van portar una patacada espectacular. Potser articulistes i tertulians elaboraran mil i una explicacions. Els opinadors vivim d’això, de buscar sofisticats raonaments a qüestions, en el fons ben simples. Com en un tango convencional, el que va passar simplement, és que ens van trair. Ens deien que ens estimaven, i al final se’n va anar amb el banquer, amb un altre més ric, atractiu i poderós que nosaltres. Com explicava Carlos Gardel, (amb lletra de Celedonio Flores a «Mano a mano»)

Hoy tenés el mate lleno de infelices ilusiones

te engrupieron los otarios, las amigas, el gavión

la milonga entre magnates con sus locas tentaciones

donde triunfan y claudican milongueras pretensiones

se te ha entrado muy adentro en el pobre corazón.

Nada debo agradecerte, mano a mano hemos quedado,

no me importa lo que has hecho, lo que hacés ni lo que harás;

los favores recibidos creo habértelos pagado

y si alguna deuda chica sin querer se había olvidado

en la cuenta del otario que tenés se la cargás.