Espai de Dissidència

La cerimònia del premi Nobel celebrada avui, sense el guardonat, ha causat una gran polèmica i un inici, com comentava vui Partal al seu Mail Obert, de boicot que recorda la Guerra Freda, amb un nou bloc de països lligats a una Xina que ja exerceix sense complexos de superpotència.
Liu Xaobo representa el dissident ideal per a una politització del Premi Nobel ja esquitxat històricament. La seva defensa encesa de la democràcia de partits i del capitalisme han estat les veritables causes de la instrumentalització política d’occident. I, en la geopolítica actual, resulta més molest incomodar a una Xina que no actua com voldrien els especuladors internacionals (recordem que el seu desenvolupament es lliga al control total del seu banc nacional i la seva economia a un estat totpoderós) que posar en evidència, per exemple, l’apartheid del poble Saharahui, amb un premi que mereixia més Aminatu Haidar.
Tanmateix, si hi ha quelcom que és digne de recordar de Xaobo és la seva participació a la primavera avortada de Tiananmen, el 1989. Aleshores tota una generació exigia canvis, que anaven més enllà de creure en la democràcia de partits o d’economies de mercats. Com totes les generacions ofegades pel totalitarisme, els joves xinesos demanaven una existència menys mediocre, una atmosfera més respirable.
L’experiència acabà violentament, aixafada sota les rodes dels tancs. Serà difícil conèixer amb detall el nombre de víctimes. Tiananmen figura entre els mèrits de Xiaobo, com a exemple de com el totalitarisme combat la dissidència, com la seva maquinària ofega a sang i foc qualsevol intent d’aixecar el cap.
Les democràcies formals occidentals estan protagonitzant en seu particular Tiananmen. Ahir, sense anar més lluny, el Parlament britànic col·locà sota les rodes dels bancs tota una generació, a la  qual se li impedirà anar a la universitat. En aquest país, són els treballadors qui estan pagant les factures dels bancs, amb un 20 % de desocupació, en el que constitueix una mort lenta i dolorosa, una exclusió que va més enllà de la misèria econòmica. O a Grècia i Irlanda on la festa dels rics esdevé una piconadora personal per a la majoria. O les persones que són desnonades pel simple fet de no pertànyer a les classes dominants. Malauradament, un estat totalitari com la Xina va causar menys víctimes que les que avui causen els bancs.
Si hi ha algú que avui mereix un premi Nobel de la pau és el dissident que llençà pintura contra el Rolls Royce dels prínceps de Gal·les.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!