Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Josep Termes, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç,
Barcelona, 2011, 693 pp.
Al llarg dels setanta es produí una eclosió
historiogràfica sobre el moviment obrer. Fou un moment en què l’agitació del
carrer es corresponia amb una sincera preocupació col·lectiva per recuperar un
passat arrabassat. Així, en aquest període es publicaren desenes de llibres
d’interès i qualitat desigual, i que tanmateix, influenciaren els historiadors
que ens dediquem a indagar sobre el passat llibertari del nostre país. Així,
llibres com els d’Antonio Elorza, Álvarez Junco, Xavier Cuadrat, Casimir Martí
o molt especialment Josep Termes ens donaven certa llum sobre el mur de silenci
que bastí la història oficial sobre la principal singularitat de la història de
Catalunya; la «dèria» dels catalans per l’anarquisme.
És clar, eren altres temps, i el marxisme
historiogràfic dominava el panorama, que feia bona la tesi de Hobsbawn segons
la qual, el món llibertari esdevenia una mena de «rebel·lia primitiva», com
també el catalanisme, segons tesi de Solé Tura, era «burgès». Termes, tanmateix, era la veu discrepant. Els vells esquemes
hegelians no li encaixaven amb la realitat d’una Catalunya popular, anarquista,
independentista, lliure i decidida, a les antípodes de la “bella ciutat
d’ivori” d’una burgesia noucentista i
claudicant. L’historiador, provinent de les classes subalternes, havia passat
llargues hores a la taverna de Gràcia, propietat de la seva família, on la
militància anarquista era majoritària, la qual cosa implicava una concepció
pròpia, molt diferenciada dels catedràtics del comunisme nostrat, que dominaren
el món acadèmic al llarg dels vuitanta i noranta. En justa correspondència per
aquesta independència de criteri, Termes patí un cert ostracisme dins l’establishement acadèmic.
Atès l’esfondrament del comunisme i la
socialdemocràcia, el nostre país busca preguntes a les respostes
insatisfactòries que formularen autors com els anteriorment esmentats. De
manera que en els darrers anys s’han publicat un seguit de llibres, com els de
Xavier Paniagua, Dolors Marín, Eduard Masjuant i tants d’altres, que
reinterpreten el paper del moviment llibertari. És el que fa Termes en la seva
darrera gran obra. Una aproximació completa on, des del punt de partida del seu
primer gran llibre, fruit de la seva tesi doctoral Anarquismo y socialismo en España (1864-1881), (1972), arriba a una
descripció, anàlisi i interpretació de l’anarquisme espanyol, que vol dir,
fonamentalment, català. No oblidem, l’anarquisme és la gran aportació catalana
a la història mundial. Fet més conegut pels historiadors estrangers que per la
nostra intel·lectualitat «indígena».
El llibre, amb vocació de totalitat, abraça un
període històric llarg, des de l’arribada de la Internacional a Barcelona, la
tardor de 1868, fins a l’actual fragmentació àcrata. Es tracta d’un treball amb
una perspectiva d’allò que Pierre Vilar anomenava «història total», amb un
accent especial en l’anàlisi institucional i cultural. Expressa, no obstant
això, especial predilecció per l’anarcosindicalisme i rebuig per l’anarquisme
d’acció, tot adoptant algunes de les creences de la historiografia nacionalista
que distingeix entre un sindicalisme “bo i català” i un anarquisme radical,
“radical i forani”. També destaca la posada al dia d’una bibliografia que ha
crescut molt en la darrera dècada. I sobretot, fa un tractament directe i sense
complexos d’un home que ja no havia de quedar bé amb res ni ningú.
Certament, el contingut és desigual, amb una
exhaustivitat inapel·lable als primers capítols, i una certa improvisació en
les etapes més recents i complicades. La part final és redactada amb presses.
Molt probablement Termes sabia que li quedava poc temps (malauradament va morir
pocs mesos després de la publicació), i el llibre pretenia ser el seu testament
historiogràfic. Malgrat les petites imperfeccions, ens ha deixat un clàssic, un
referent. Una obra que ens ajuda a repensar i a reflexionar sobre un dels
moviments més rellevants de la història contemporània.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
en Pep i un servidor coincidírem en una final Barça-València, a la mitja part el Barça guanyava per 2-0,crec reordar, al descans li vaig dir, Pep, el València acbarà guanyant el partit i per golejada. Ell se’n rigué de mi burleta…acabà el partit amb un 5-4 a favor dels del sud. I ell renegà, i li vaig respondre: ¿Tens algun problema contra l’equip català del sud més important?….ell em retreia allunyant-se..’No és el mateix el Barça que el València, no és el mateix….’
T’explique aquesta anècdota…per a fer esment del fort sentit anarquista al sud del país..Alcoi, el Cabanyal libertari que pactà amb el POUM de Nin per a evitar “l’alzamiento” de la caserna de l’Albereda en el 36 a València…i una munió de fets històrics amagats de la CNT i la FAI al sud de la Sénia.
La història actual de la Unió Naval de Levante comandada pel sindicalisme cegetista i més combatiu. I alhora més ‘nacional’ i internacionalista, malament paït.
Xavier, recordes el llibre d’en Sabater sobre ” L’anarquisme a Catalunya”?…doncs et reclame un estudi global del pensament llibertari i el moviment sindical anarquista de tot el nostre país. Crec que ets un dels pocs que pot portar-lo endavant, amb equanimitat.
Gràcies.
No he llegit l’últim treball de Termes. Estic molt d’acord amb el que dius sobre el seu primer treball; fou sens dubte un treball que es diferenciava de les rigides interpretacions economicistes de la epoca. En la meva opinió, però, Termes va patir una deriva cada cop major cap a aquest establishment academic, molt marcat pels deixebles de Vives, on l’anarquisme ha estat vist com un fenòmen aliè als catalans; intentant en contrapartida portar determinats sectors de l’anarcosindicalisme cap a un supossat nacionalisme que no era tal. Els que alguns encara no han entes, es que quan Peiró criticava la violencia a la reraguarda, ho feia per consolidar una revolució social, i no per donar la raó als crítics de la revolució. No podia ser més radical per tant. D’altra banda, home.. d’anarquisme fora de Catalunya també n’hi havia i molt important. A Corunya, Cadis, Cordoba, Saragossa, Alacant i inclús Madrid, havien estat nuclis molt importants, com molt bé saps.
En definitiva, l’anarquisme sempre ha estat cosmopolita… com quan els grecs portaven la seva cultura a l’actual Empordà o a Ucraina. Amb tots els matissos, era molt semblant un anarquista a Milà o a Boston; a les montanyes suisses que a Barcelona. Amb tots els matissos.
Xavier, quan tinguis més temps… podries realitzar un treball sobre la relació entre els anarquistes catalans i els italians… O donar-li més importància a un estudi sobre l’anarquisme al camp català, ja que sempre queda massa oblidat el nostre món rural llibertari. Per exemple, a finals del XIX va tenir molta presencia l’anarcosindicalisme a moltes comarques rabassaires. A mi m’hagues agradat estudiar-ho, però ara em toca estudiar un subjecte menys agradable… els franquistes nostrats.
Molta sort amb els treballs, i disculpa les meves deries.
Carlos, això del cosmopolitisme de l’anarquisme digua’ls-hi als fundadors suïsos de l’AIT anarquista, als anarquistes rurals russos, als anarquistes andalusos, etc.
Benvolgut Carlos,
Certament, no n’hi ha masses recerques sobre la “Italian connection”. Conec els treball dels meus col·legues Claudio Venza, de la Universitat de Trieste, i Giovanni Cattini, de la UB, que van afegint llum a les ombres. Pel que fa al camp, continua essent una assignatura pendent. Tanmateix, el meu col·lega i company de doctorat Marciano Cárdaba va publicar un interessantíssim llibre (amb tesi disponible a la xarxa) sobre la col·lectivització agrària a les comarques de Girona. Josep Maymí, en la seva investigació sobre el Comitè d’Orriols també va fer una interessant aproximació.
Cordialment,
Xavier
Epa, ho has de fer, l’has d’acabar, ens fa falta, hehehe. Salut i fins aviat que m’han dit que et volen portar per Reus.