Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de maig de 2021
0 comentaris

El suport mutu, un clàssic imprescindible

Piotr Kropotkin, El suport mutu. Un factor d’evolució. Traducció Alba Padrós. Virus, Barcelona, 2021, 381 pp.

Per qualsevol que espigolés per les biblioteques llibertàries anteriors al 36, o entre els títols que editaven una vegada i altra revistes anarquistes, no hi podia faltar Kropotkin (1842-1921), de qui fa poc vam celebrar el centenari de la seva mort. Pràcticament a cap llar d’anarquistes del nostre país no hi podia faltar “la conquesta del pa” o “el suport mutu”, i tenint en compte l’amor pels llibres per part dels militants llibertaris, es pot comprendre el coneixement de l’obra d’un dels principals teòrics de les idees anarquistes. De fet, durant la dècada de 1930, la popularització del terme “comunistes llibertaris” per referir-se a un univers complex i no exempt de contradiccions, està estrictament lligat a la formulació teòrica del que, probablement, era el pensador més popular entre els anarquistes catalans.

El biògraf de Kropotkin Paul Avrich el va denominar com “el príncep anarquista”. Ho era realment, per la seva procedència aristocràtica, i ho era simbòlicament, perquè va tenir una trajectòria personal i políticia exemplar. La seva va ser una formació teòrica impressionant: geògraf, explorador, botànic, matemàtic, zoòleg i un dels acadèmics més respectats, primer a Rússia, i posteriorment, ja exiliat, a Anglaterra, on va ser un habitual dels cenacles científics i col·laborador de l’Encyclopedia Britannica, on va ser l’autor de la canònica entrada sobre anarquisme.

Després d’una etapa com a explorador a Sibèria, Manxúria, Finlàndia i els confins de l’Imperi Rus, va abandonar l’exèrcit i, convertit a les idees llibertàries, va esdevenir un activista polític. Detingut, empresonat i fugit de la policia tsarista, va passar, a partir de la dècada de 1870, a fer una vida de revolucionari errant a Suïssa, Savoia, França, i finalment Anglaterra, on va passar la major part del seu exili, fins que al triomf de la Revolució Soviètica, i amb un prestigi personal, va tornar a Rússia fins a la seva mort, pel febrer de 1921.

Kropotkin va articular un discurs llibertari molt potent, amb un cos teòric coherent, i en què l’addició d’elements històrics, filosòfics, antropològics i científics va permetre crear un corpus ideològic d’una gran solidesa. D’aquí que els historiadors de l’anarquisme el caracteritzin com el pare intel·lectual d’un dels corrents amb major influència i el que va tenir una major implantació als Països Catalans, especialment a partir de 1886, quan des de la Vila de Gràcia, el sastre Martí Borràs i el sabater Emili Hugas can començar a publicar textos seus a la revista La Justícia Humana. La capacitat de connexió de les idees de Kropotkin està molt lligada a la profunda dimensió ètica i moral i la crítica a un industrialisme que havia devastat l’entorn natural –que fa del rus un dels precursors de l’ecologisme– i que, alhora, produeix estrall en l’estructura social. El príncep anarquista considerava tòxica la Revolució Industrial tant pels canvis físics com per la destrucció de les relacions socials i les antigues estructures solidàries, com també la ideologia –el capitalisme de laissez faire– que la sustentava. Això implicava també una crítica directa a un marxisme que, en realitat, no estava qüestionant el capitalisme, ni tan sols la Revolució Industrial, sinó que, al seu parer, l’apuntalava a partir d’una escolàstica rígida, ja que era com admetre el “no hi ha alternativa” thatcherià. Del marxisme, a més, rebutjava el materialisme sobre el qual sustentava les seves tesis, i contraposava el leiv motiv que la història i la tradició afegia prou elements pel que feia a mecanismes naturals i ètics de solidaritat com a eina de supervivència.

Kropotkin, en les seves tesis, tenia una ideologia antiindustrialista, i proposava la col·lectivització dels mitjans de producció, així com l’extensió i la gestió dels afers públics a partir de mecanismes de cooperació i suport mutu i democràcia directa. Enfront a l’obsessió pel creixement propi de les revolucions tecnològiques i de l’acumulació capitalista, contraposava el repartiment del treball i la riquesa, la reducció del temps dedicat a qualsevol activitat laboral –no només proposava, sinó que presentava estudis de planificació segons el qual el més raonable era dedicar una jornada de quatre hores diàries a tasques productives-, i elements de planificació econòmica descentralitzada. No és estrany, així, que des de la revolució kurda de Rojava s’emmirallessin en les teories kroptokinianes, tal com recull David Graeber (1961-2020) al pròleg del llibre que presentem avui, i que lamentablement, esdevingués la seva darrera publicació. Graber va morir a Venècia el passat setembre, com explica la seva companya, probablement a causa del Covid-19.

Un dels problemes a l’hora d’abordar qualsevol obra teòrica dels pares de l’anarquisme consisteix    en la tendència caure en el marc mental dels seus detractors. Als Països Catalans, cert noucentisme elitista a la classe obrera va tractar de denostar el moviment llibertari; el franquisme el va perseguir a sang i foc, i posteriorment, a partir de la Transició, l’establishment acadèmic, dominat molt especialment pel marxisme historiogràfic va menysprear profundament la solidesa intel·lectual de les idees –i els ideòlegs- llibertàries. És per tot això que, encara avui, entre bona part de les persones amb formació universitària i preocupacions polítiques els sorprèn adonar-se que Kropotkin era una figura tan respectada i reconeguda, molt especialment entre l’exigent món acadèmic occidental, com a una figura de referència, un científic de prestigi, un home valorat com a conferenciant, algú que parlava de tu a tu a l’establishment universitari. I era lògic. Kropotkin, i només cal obrir a l’atzar el llibre que tenim a les mans, era d’una erudició extraordinària. D’altra banda, la seva experiència com a explorador i el coneixement extens de bibliografia i d’obres acadèmiques, el feia procedir com un dels intel·lectuals més brillants del seu moment, respectat per tothom, i capaç de fer arribar la seva ciència a camperols sense terra, obrers sense esperança i professors universitaris.

Cal entendre El Suport mutu com a conseqüència de L’origen de les espècies, publicat per Charles Darwin el 1859 i que causà un gran impacte en el món occidental. Tan gran impacte –i tan escassa comprensió de les seves tesis– que va desencadenar tota una mena de reaccionarisme global i el reduccionisme de les seves teories. La idea que la vida no provenia d’un principi superior o d’una presumpta divinitat, sinó com a fruit de l’evolució va resultar profundament escandalosa, i ja en ple segle XX, la pròpia universitat espanyola prohibia explicar Darwin a les facultats. Encara avui Turquia continua prohibint Darwin mentre, a imatge i semblança de l’integrisme evangèlic made in USA, s’inventa teories com les del disseny intel·ligent. El problema, i el mateix Darwin va ser dels primers a assenyalar-lo, és que ben aviat es van articular lectures interessades i esbiaixades de les seves teories. Una de les més populars, articulades per Thomas Huxley i Herbert Spencer va ser la del darwinisme social. Des de l’analogia de la lluita per la supervivència, alguns partidaris del capitalisme liberal van inferir que, en les societats urbanes, guanyadors i perdedors es correlacionen amb la superioritat o inferioritat social inherents a la naturalesa humana. En altres paraules, la rigida i classista societat victoriana va poder obtenir la justificació intel·lectual per justificar un sistema de classes que havia trinxat la societat britànica. Així, les diferències de classe  –i els abismes i injustícies que havia propiciat la revolució industrial– apareixia com a una conseqüència natural de l’ordre de les coses. “Els pobres ho són perquè són inferiors, i els rics ho són, perquè resulten més aptes”, idees que recull i aplica el neoliberalisme vigent.

Kropotkin es dedica a desballestar a consciència aquest conjunt de creences. I ho fa documentadament, com no pot ser d’altra manera en un home tan meticulós i de mentalitat científica com és el rus.  És així com fa servir –no és el primer- exemples de la zoologia per desmentir aquesta lluita per la supervivència. Més aviat l’evidència empírica ens indica que el principal factor de supervivència és el principi de cooperació. Una cooperació desinteressada, inherent a la condició natural. De fet, en els centenars de planes d’aquest volum prou extens, ens il·lustra amb tots els exemples possibles, no només a partir de les pròpies observacions, sinó fent servir una nombrosa bibliografia i referències dels zoòlegs, biòlegs i geògrafs més reputats de l’Imperi Britànic. En segon lloc, i en una segona part, fa servir diversos exemples de la creixent antropologia –som en l’era de les exploracions i la colonització- en què queda molt clar que el capitalisme no forma part de cap naturalesa humana, sinó que resulta una excepció en el panorama del segle XIX. Que la majoria del que consideren “societats primitives” tendeixen a fer servir mecanismes de col·laboració, solidaritats i igualitarisme social com a fórmules per sobreviure davant les amenaces naturals o de grups rivals. I que, per tant, el capitalisme no deixa de ser una anomalia en el panorama de les societats i en el devenir de la història (i que, per tant, marca clares diferències amb el determinisme marxista, que també acaba assumint cert darwinisme social a partir de la pròpia dialèctica de la història). Evidentment, tesis com aquestes, clarament contrastables, deixen en entredit i en crisi ideològica els partidaris de l’establishment -i deixa descol·locada l’esquerra marxista-. Finalment, Kropotkin recorre a nombrosos exemples històrics, recordant la gran quantitat d’institucions -especialment de caràcter local i de les ciutats medievals- on més aviat planteja que la democràcia municipal i els mecanismes de solidaritat, compensació i benestar són norma, i no excepció, fins al triomf del capitalisme, de la mà del mercantilisme i de les primeres experiències d’economies de plantació -a partir dels segles XVI-XVII-, de l’expansió colonial, i finalment, d’una Revolució Industrial que ho transforma tot. I ho transforma capgirant la naturalesa humana i la seva tendència inherent a la cooperació, el suport mutu i la igualtat.

Ens trobem davant d’una obra meditada, i escrita a poc a poc –com a col·lecció d’articles publicats entre 1890 i 1896 a la revista The Nineteenth Century, publicada orininàriament en anglès i traduïda ara, al català, per Alba Padrós–. Una obra clàssica que, rellegida vint anys després de la primera vegada, permet aquesta sensació d’haver descobert coses noves i haver mantingut la frescor intel·lectual que es troba tant a faltar en una actualitat on tots escrivim amb urgències, amb un nombre limitat de caràcters i sense prou temps per assaborir teories complexes.

Ens trobem aquí amb una de les obres fonamentals del pensament contemporani, l’interès del qual va molt més enllà de l’estrictament militant o anarquista. Evidentment, bona part de les obres llibertàries mantenen encara aquest punt de subversió que representa el qüestionament del capitalisme, i per tant, encara funciona una mena de cordó sanitari contra una obra falsament titllada de “militant”. Certament, Kropotkin planteja unes idees acollides per milions d’anarquistes passats i presents, tanmateix és, sobretot, una obra fonamental de pensament contemporani que caldria fos inclòs en el cànon del pensament polític, especialment al nostre país, on obres mediocres i sobrevalorades no posseeixen la qualitat de Kropotkin i de bona part dels seus deixebles com el mateix Graber o Murray Boockhin. Una obra imprescindible que cal llegir, i en temps com els actuals, amb perills ecològics, devaluació democràtica i fatuïtat d’esquerres, convé rellegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!