Espai de Dissidència

El títol podria semblar exagerat per a alguns. Tanmateix, qualsevol que hagi estat en contacte amb un ampli espectre de docents de procedència, edat, nivells o sensibilitats diferents, coincidirà que el curs que hem deixat enrere és de mal record.

El nivell de tensió generat per aquest Departament, que ha entrat com un buldòzer en un jardí, ha estat reconegut fins i tot per persones sàvies i mesurades com en Jaume Cela en algunes intervencions discretes a la premsa. El nivell de fatiga física i mental propiciada per un seguit de “transformacions” impulsades amb fe religiosa (o revolucionària, tant fa), és constatable en les converses, els claustres, els grups de whatsapp de mestres, i el que és més fàcilment registrable: nou jornades de vaga, i desenes de protestes de tota mena, des de cartes, boicots a actes públics i manifestacions amb desenes de milers de professionals al carrer demanant que se’ls escoltés. Això –i vull reivindicar la meva condició d’historiador– no passava des de la segona meitat de la dècada de 1980.

Podríem fer un inventari, ben segur, incomplet. Després de dos cursos anteriors (el 2019-2020 i 2020-2021) marcats per una pandèmia per a la qual ningú no podia estar preparat, i en què el sobreesforç docent va marcar la major part de les experiències viscudes, aquest curs va continuar en la mateixa línia d’una presencialitat a l’aula, entre un caos de protocols, impossibilitat de mantenir distàncies, situacions d’hibridesa (amb alumnes a casa i a l’aula alhora) i unes taxes de contagi entre els professionals molt per sobre de la població general.

La pandèmia ha estat, per a una majoria dels professionals de l’educació, traumàtica, amb malsons organitzatius, desbordaments logístics, malestars psicològics, especialment en uns primers mesos d’aquest any on es va decidir una immunitat de grup sense que el Departament tingués el mínim detall de comunicar-ho públicament, com caldria en una política adulta, i com es va admetre en països amb més tradició de transparència democràtica.

Si l’esgotament físic i psicològic ja es percebia clarament pel febrer, l’ocurrència unilateral d’avançar el calendari escolar, per part del conseller, amb intenció electoralista i actitud del pitjor populisme pedagògic (allò de “feminisme” i “conciliació”) va fer, tal com s’ha explicat repetidament, “vessar el got”, l’afartament de qui mai no és escoltat, i tanmateix, escarnit per certa tradició antimestres arrelada entre cert cunyadisme nostrat. Que, a més, s’ignorés desconsideradament la petició de moratòria que li va fer el mateix Consell Escolar de Catalunya, va acabar de construir la imatge d’un Departament autoritari i insensible a les necessitats i els missatges d’una comunitat educativa que s’ha unit en contra seva.

La inflexibilitat mostrada pel seu titular ha propiciat una veritable crisi climàtica, en què la temperatura social s’ha inflamat al ritme del que es va experimentar als mòduls prefabricats durant els darrers dies de classe. I aquestes ocurrències, a més, han tingut un seguit de “danys col·laterals” que, sens dubte, tindran conseqüències encara més negatives. La humiliació de fer anar els mestres a l’escola el mes de juliol, bàsicament a perdre el temps, perquè bona part dels claustres no estaran constituïts de manera real fins un o dos dies abans de començar les classes, ha generat una crisi de confiança com no s’ha vist mai, ha fet acumular conflictes evitables a dins dels propis equips docents, ha generat un ressentiment de conseqüències imprevisibles, i de manera clarament tangible, ha fet que la formació permanent del juliol hagi caigut en picat.

Aquest també ha estat l’any del que podríem considerar xoc de la innovació. Potser perquè bona part dels lobbies educatius del món empresarial han començat a ocupar diverses plantes de Via Augusta per imposar els seus criteris metodològics sorgits entre gurus neoliberals, i potser perquè s’ha començat a articular una ferma oposició intel·lectual entre un professorat cada vegada més conscienciat que la deriva competencial i “innovativa”, en detriment del coneixement, la ciència i les humanitats, representa una autopista vers l’ampliació de les desigualtats, l’expansió de la segregació i una mena d’ignorància antiil·lustrada promoguda des de la LOMLOE i els nous currículums. Una de les notícies més importants d’aquest curs ha estat la celebració d’un congrés d’experts docents que està servint per articular un discurs crític davant la deriva neoliberal de l’educació en nom d’una “innovació” patrocinada per entitats de l’estil de Qatar Foundation o aquelles entitats financeres que van provocar la catastròfica crisi de 2008. Un Congrés, a València, amb relatiu poc ressò mediàtic, i tanmateix, amb una considerable capacitat de catalitzar un discurs crític davant un seguit de canvis implantats a escoles i instituts que no compten amb cap mena de protocol de control ni avaluació.

Potser, la part més visible ha estat l’onada de vagues i mobilitzacions que ha caracteritzat la segona meitat del curs. Unes vagues i mobilitzacions clarament evitables. Fins i tot, podríem veure que, davant la mentalitat del titular d’Educació, clarament provocades al més pur estil thatcherista des de la inflexibilitat davant de demandes simbòliques i raonables com el retorn a l’horari lectiu previ a les retallades. L’esforç econòmic era inferior, segurament, al que ha costat l’increment de finançament a l’escola privada o a programes de digitalització discutibles, que, a més, servirà per vendre dades a empreses multinacionals. En aquest sentit, també alguns anuncis del Departament (perquè, efectivament, d’anuncis i màrqueting en saben molt) com ara la reducció de ràtios a P-3, estan servint per derivar alumnat de la pública a la concertada per tal de donar respiració assistida a una privada creixentment qüestionada.

Ha estat un curs per oblidar, perquè el conjunt d’accions i omissions dels responsables que suposadament lideren el sistema n’han acabat projectant una imatge pèssima, i ens podem trobar que grans professionals acabin buscant alternatives a l’educació

Les actituds antidemocràtiques contra la protesta han format part d’aquest paisatge desolador. S’ha censurat els participants de les protestes, s’han produït pressions als claustres perquè no fessin declaracions contràries a la política de la conselleria i la figura del seu conseller, s’han mobilitzat desenes de mossos antiavalots davant les protestes (tot potenciant la imatge que els sempre pacífics mestres i professors de Catalunya fossin delinqüents), i s’anuncien sancions a aquells docents que, com a acte de protesta, decideixen no col·laborar amb aquesta deriva burocràtica d’una avaluació incomprensible farcida d’eufemismes i frases estereotipades. Una actitud repressora que contrasta amb la inacció davant els molts professionals que passenolímpicament de practicar la immersió lingüística a les escoles, i sobretot, als instituts.

Precisament, aquest també ha estat un mal any per al català. Des de la ingerència dels jutjats per aplicar el 25% del castellà a Canet, en base a psicodèliques interpretacions de la jurisprudència lawfare , que no ha rebut sinó el conformisme i la submissió, fins a un acord de darrera hora, tardà, i amb corredisses de vodevil que només farà que retardar l’execució del català a l’escola, que roman al corredor de la mort des de la sentència de l’Estatut, i des de l’actitud obedient de Via Augusta.

A tot això caldria afegir aquest problema, ja endèmic i a bastament denunciat, de convertir el final de curs en un lleig espectacle fonamentat en una manera de seleccionar el professorat que recorda el dels capatassos seleccionant els jornalers. La tria a dit del professorat no ha servit per millorar resultats, ni dinàmiques de treball, ni fins i tot per estalviar-se el reduït percentatge de personal incompetent, sinó per establir unes relacions clientelars, per assegurar la llei del silenci al claustre, i en casos més greus, per practicar de manera deshinibida una discriminació de gènere, especialment contra les dones embarassades, criatures petites o amb persones dependents. El procediment d’entrevistes no serveix per seleccionar bons professionals, sinó per reforçar esperits sectaris (especialment en base a buscar una línia determinada d’escola amb programes que és impossible valorar, perquè ningú no gosa expressar-se lliurement) o acabar amb una dinàmica de caciquisme impròpia de l’administració pública.

El tema del currículum competencial (o potser el “currículum fantasma?”) que ha generat una sobrecàrrega de feina completament inútil, que encara no està publicat, que genera molts dubtes, que ha evitat un debat públic i que sembla que només busca, en base a l’agenda 2030, maquillar resultats en una era de fossilització de raquítisme inversor. Un currículum competencial que menysté les ciències i les humanitats, promou metodologies de treball discutibles, que cedeix a la temptació de substituir l’ètica i la filosofia per l’adoctrinament, i que serveix, sobretot, per sobrecarregar els docents d’una feina completament inútil (com si no fóra més raonable encarregar programacions curriculars a professionals). Per tant, generant una sensació de desmoralització col·lectiva clarament palpable de Portbou a Alcanar.

Com a colofò final, ens hem trobat amb la dura i la crua realitat d’uns darrers dies de juny, amb temperatures extremes que han posat de relleu l’obsolescència del parc d’edificis escolars, en bona part vells, atrotinats, mal dissenyats, amb espais insuficients, i amb greus dèficits de climatització, i que han convertit els darrers dies de curs, literalment, en un tòrrid infern.

En qualsevol cas, aquest ha estat un curs per oblidar, perquè el conjunt d’accions i omissions dels responsables que suposadament lideren el sistema, han acabat projectant una imatge pèssima del sistema. En un moment en què comença a percebre’s que “la gran renúncia” és un fenomen general després de l’experiència traumàtica de la pandèmia, ens podem trobar que grans professionals acabin buscant alternatives a l’educació. I són sovint els més preparats, aquells qui acaben prenent aquestes iniciatives. I una cosa encara pitjor. Després d’assenyalar, com ha fet amb banda sonora de Rèquiem mozartià, que l’escola és poc més que una guarderia on no importa el que es pugui ensenyar i aprendre, com els sentiments, les emocions volubles i el perllongament del temps de confinament escolar, em pregunto quants bons potencials professionals que, després de fer la selectivitat, aquest mes havien de decidir on orientarien el seu futur, hauran preferit buscar una altre ofici menys desacreditat pels seus responsables polítics.

Nota: article publicat el passat 14 de juliol a El Diari de l’Educació

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!