Espai de Dissidència

Colm Tóibin, El Mag, Amsterdam, Barcelona, 2022, 496 pp. 

Si entenem la biografia com un dels gèneres més difícils des del punt de vista de la historiografia, les biografies novel·lades són, potser, l’exercici literari més arriscat de tots. Cal combinar el coneixement profund del personatge, un grau elevat de familiartizació amb la documentació, i, per descomptat, ser un narrador tan segur de sí mateix com l’equilibrista que renuncia a la xarxa. 

Si a tot això afegim que l’objecte de la novel·la és Thomas Mann, que des d’un punt de vista personal no és precisament Ernest Hemminway ni Jack London, sinó més aviat una mena de burgès ensopit i desmenjat, només algú com Colm Tóibin és capaç de sortir-se’n sense despentinar-se (que em perdoni, atesa la seva condició de calb). Aquest irlandès que va viure a Barcelona i que resideix a Estats Units sembla en plena maduresa literària. Potser per això s’ha atrevit amb un llibre tan difícil, i potser per la seva gosadia, ha complert amb escreix la seva ambició. 

Thomas Mann, un autor que llegeixo des de fa molts anys, podria ser considerat com a representatiu del que Stefan Zweig va denominar El món d’ahir, aquells societat centre europea, burgesa i sofisticada, culta, elitista, desigualitària, i amb un despreocupament fronterer amb la indiferència. Potser per això aquest món perdut i enyorat per aquella grup social tan exclusiu es va desfer entre guerres absurdes i revolucions ressentides. Aquest esperit aristocràtic és present, per tant, entre els Mann (perquè efectivament, aquesta és una novel·la coral, on els personatges més atractius no es diuen Thomas). 

És aquest món perdut, amb una mirada alhora superficial i transcendent, la que es pot observar a Els buddeenbrook, la primera novel·la i l’èxit que catapulta a a aquest escriptor de Lübcek, a Mort a Venècia, i molt especialment a La Muntanya Màgica, monument (avui erosionat) de la novel·lísitca alemanya de la primera meitat del segle XX i que vaig llegir-me fa relativament pocs anys. I si bé Tóbin ens relata la construcció de totes aquestes grans obres, amb la mirada crítica de biògraf, també es dedica a reconstruir aquest personatge peculiar, amb les seves tendències bisexuals (clarament observables en la seva obra i que, sorprenentment, no van generar grans escàndols). Mann, al cap i a la fi, era un veritable “home d’ordre”, conservador, inicialment participant del nacionalisme cultural alemany, que vivia reclòs tots els matins al seu estudi farcit de llibres, i envoltat d’una família ben interessant, començant pel seu germà gran –i rival literari– Heinrich, que a diferència seva, semblava més aviat un agitador revolucionari i hostil al conservadorisme cada vegada més reaccionari –estil La cinta blanca– que acabaria anticipant la desgràcia nazi que alteraria completament la pau burgesa dels Mann, 

Perquè de res servirà a Mann ser, allò que se’n diu, un home d’ordre, un moderat, un home de seny, un home disposat a servir a Alemanya. El seu matrimoni feliç amb Katia Hedwid Pringsheim, d’una família de pròspers jueus assimilats, va convertir en objecte de persecució a ell i a tota la seva família. L’ascenció del nazisme, que Thomas no va poder anticipar, va acabar per convertir-lo, a càmera lenta, en un proscrit al seu propi país. La concessió del premi Nobel no va fer altra cosa que precipitar un exili, primer a Suïssa, després a França, finalment, als Estats Units, que va precedir la destrucció d’Europa, i la de la seva estimada Alemanya, primer trinxada pel fanatisme nazi, i posteriorment pels estralls físics i psicològics de la postguerra. 

I, malgrat les diverses desgràcies (incloses les reiterades tragèdies familiars), malgrat l’ensopiment d’un personatge que vivia pràcticament reclòs en la literatura, és convertit, en contra de la seva voluntat, en un referent de la lluita democràtica i dels valors il·lustrats europeus que es refugia al nou continent (on, com bona part de la comunitat alemanya exiliada, i molt especialment els jueus fugits de la persecució) de servei a la causa aliada i a la contribució civil i cultural dels Estats Units (amb una estada perllongada a la universitat de Princeton. Aquesta part americana, al meu parer, representen les planes més brillants d’un Tóibin que sap reflectir amb ofici les peripècies d’una família d’exiliats que ha d’adaptar-se a una Amèrica regida per regles del joc radicalment diferents a les del Món d’ahir, la de l’Europa culta i sofisticada que, al llarg del XIX excel·leix a l’hora de construir tombes monumentals i epitafis grandiloqüents.  

Tanmateix, a la fi de la guerra, Mann necessita acostar-se a Alemanya. Tanmateix, molts alemanys el consideren un traïdor per haver-se passat al costat dels aliats, ja fos perquè, com a exiliat, amb el seu Nobel i prestigi, va ser dels pocs refugiats a viure sense estretors econòmiques. A més, al seu retorn, troba una Alemanya enrunada i dividida, on ja no queda res del que va deixar, amb casa seva de Munich reconvertida en un edifici nazi, la casa natal de Lübeck destruïda pels bombardeigs, i unes autoritats culturals disposats a utilitzar-lo com sigui. Tanmateix, per a Mann, la seva pàtria és la llengua, de manera que acaba instal·lat a Zurich, on passa els darrers anys de la seva vida. Cal recordar, a més, que el Maccarthisme, com a tants d’altres refugiats, posa les coses difícilis a ell i la seva família. 

He gaudit molt amb aquesta biografia novel·lada. He de reconèixer que és el primer llibre que he tingut a les mans d’aquest autor irlandès, i he de dir que, si bé d’arrencada lenta i amb algunes disquisicions sobreres, en essència, quatre cinquens parts del volum fan aprendre molt i gaudir, gairebé com l’escola horaciana de Pau Vila. Lectura d’estiu, i alhora classe de literatura.   

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!