Espai de Dissidència

Tot just avui he pogut mirar-me pel 3 a la carta el debat electoral del passat divendres. Després de veure’n tants veig que tenen major utilitat per als analistes polítics que per als resultats, perquè sol coincidir que el programa o l’execució més brillant no implica conseqüències aritmètiques. Tret, és clar, que algú rellisqui espectacularment.
Tot i així, confesso que m’agraden. Els veig com un combat dialèctic de gladiadors, on sovint l’estratègia sòlida, l’agressivitat, la contenció, l’estocada filològica o l’elegància dels moviments confereix una certa èpica estètica. També resulten molt il·lustratius sobre la qualitat humana o intel·lectual del candidat. I els seguidors de Jung, també poden detectar elements desconeguts del subconscient.
El de divendres va ser un debat il·lustratiu, encara que va aclarir pocs dubtes. Els candidats van ser del tot transparents. Vidal-Quadras va arrencar fort, amb la seva artilleria pesada d’un sarcasme només apte per als incondicionals peperos. O millor, per als hooligans de la rojigualda, amb gallina. La seva gran virtut: ser l’autèntic animador. Si fos un analista fi, parlaria d’ell com a enfant terrible. Malauradament, la meva formació plebea em força a considerar-lo un freaky. Valga’m Déu. Quan de talent malaguanyat en un home intel·ligent!
La Maria Badia va tenir sort de comptar amb la presència del descendent del negrer enriquit. Va complir amb escreix el seu paper d’alta funcionària de partit. Coneixedora a la perfecció del guió, va tirar pilotes fora -i si cal, alguna segada, amb l’elegància  d’Andoni Goikoetxea-. Què fàcil és atribuir culpes als altres, sobretot si algú com l’Alejo entra a drap amb tanta facilitat (per cert, en termes taurins, com aguanta el castigo) De fet, tots els participants del debat van actuar de banderillers contra el astado de la ganadería Pepera. Tot i així, molt em sospito que el respetable no le concederá la Mayor Oreja.
Ramon Tremosa és un altre exemple de gran talent. El gendre que voldrien totes les sogres. Intel·ligent, ponderat, immaculat. Sense perdre el somriure va ser capaç de defensar el model de benestar escandinau …. amb impostos espanyols! Més o menys com la incongruència que funcionà al president Pujol durant més de dues dècades. Aquest intent per equilibrar desenvolupament i benestar és encomiable. El problema és que cada vegada s’aguanta menys. I el problema és que Tremosa, que és un acadèmic culte i un polític sagaç, s’ha arribat a creure sincerament les incongruències economicistes apreses a l’IESE i ESADE. I no se n’adonat realment del que representen les liberalitzacions. Bé, no el culpo. Imagino que no deu tenir cap familiar o amic proper a qui li hagin aplicat una “liberalització”.
En Raül Romeva m’agrada molt i molt. El segueixo sovint als bloc que manté a Vilaweb. Veig en ell el polític capaç de compaginar eforç i conviccions amb treball i honestedat. Va estar molt bé i ràpid en la crítica a les contradiccions del veritable partit gairebé únic europeu (el socialista-popular) i en la formulació d’alternatives. Vibrant i valerós quan va defensar sense recances apujar impostos. També en apostar pel sector públic. Aquest no sé si és el gendre que voldrien totes les sogres. Sí en canvi m’encantaria que fos el polític que tinguessin a l’abast tots els votants (car a la pràctica no surt triat el millor, sinó el que té els amics més rics per finançar la campanya i els mitjans més onerosos). Gent com en Romeva faria falta al seu partit. Potser és per això, per la seva brillantor i honestedat que el volen lluny, no fos cas que se li acudís exigir apujar els impostos als rics a Catalunya…
Amb en Junqueras, ho sento. No puc ser objectiu. Em té el cor robat. El segueixo des de fa molts anys. Sé de la seva virtut d’esdevenir un gran divulgador, i sobretot ser un analista superdotat, fet que és una autèntica virtut (no sempre molt valorada) en política. Com a ciutadà que sap com funciona la societat, l’economia i la sociologia, va defensar, més que un projecte concret, un conjunt de valors positius que, en cas d’aplicació general, ens estalviarien molts dels problemes econòmics, socials i existencials que patim. Tanmateix, com jo mateix, deu haver llegit Joseph Conrad i per tant, saber que el cor dels homes (i les dones) és ple de negrors. I sovint els pecats capitals s’imposen a les virtuts cardinals. No sé perquè algú honest i intel·ligent com ell accepta posar en risc la seva prometedora carrera acadèmica per anar a Europa. Considero que, potser, hauria de començar-la aquí. Emulant a Macià, per exemple. Potser l’han col·locat a Europa, perquè com jo, l’Oriol sempre ha anat molt per lliure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!