Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Vaig sentir un gran disgust en veure com tancaven “Cicles Vendrell”. La
botiga i taller de bicicletes estava regentada per un antic corredor
professional, extrovertit i gran conversador, i amb una sensibilitat
inigualable per endevinar el consell més adient per a l’art de les dues rodes.
Sense ni tan sols veure com cavalcàvem, ja sabia quina mena de ciclista èrem, i
per tant, coneixia quina resultava la millor goma, la relació que necessitàvem
o l’estil de les botes d’acord amb la pedalada. Tot i això, dubto que aquell
comerç de la carretera de Santa Eugènia fos un gran negoci. Els preus eren
raonables, i el tracte, de valor incalculable. A més, sempre ens delectava amb
alguna de les aventures i anècdotes que el seu germà, alt funcionari de les
Nacions Unides, l’home que va haver de tractar amb els talibans en els dies
previs a la invasió de l’Afganistan, li relatava en les seves visites.
Tanmateix, farà uns cinc anys que el vell corredor es va jubilar. Avui, en el
seu lloc hi ha un locutori telefònic. Dolgut i desorientat per la pèrdua, des
d’aleshores, pràcticament no he tornat a muntar, i la meva vella Rieju de
carreres tunejada pel senyor Vendrell, es va rovellant en la foscor del
traster. Sorprès de mi mateix, penso que només anava en bici pel plaer que em
reparès les punxades o em canviès l’eix.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
El segon disgust, més recent i colpidor, passà fa pocs mesos. La Llibreria Cafè portava una dècada en
funcionament. No era una botiga de llibres convencional. Antic magatzem de
ferros en ple barri vell, tenia una sala diàfana on els volums estaven
disposats harmònicament, amb gran espai entre lleixa i aparadors. Al final de
la sala, i connectat amb un deliciós carreró, hi havia un cafè amb accès a
internet, on també l’ample espai entre taula i taula convidava al silenci, o a
la tertúlia a un volum comfortable, amb un cafè d’exquisita torrefacció, tot i
unes pastes poc imaginatives. Tanmateix, els dos punts forts eren els llibres i
el llibreter. Els primers estaven ben seleccionats. Es notava que la
propietària de la llibreria, l’esplèndida Marta Latorre, era una insubmissa als
dictats de les multinacionals. Hi havia una extensa secció de poesia, molta
sociologia i política, alta divulgació sobre globalització, assaig filosòfic
(fins i tot es trobava el fons editorial d’Anthropos) i literatura de la bona,
a banda d’una àmplia col·lecció de revistes de gran interès i difícils de
trobar. Fins i tot, era possible que un llibre hi romanguès un parell d’anys
als prestatges (com va passar amb el meu primer assaig històric). Es notava que
hi havia una mà censora que desestimava
tot llibre mediocre, mediàtic o mediàtico-mediocre. També era evident que el negoci estava més en
el que es prenia que en el que es llegia. Tanmateix els croissants ressecs ens
permetien el luxe de trobar Coetzee, Zweig o Maria Àngels Anglada en un
autèntic espai de repòs espiritual.
Evidentment la mà censora corresponia amb un llibreter de primera divisió.
Un home culte i del tot autodidacta. L’Israel no sabia gran cosa de llibres
quan la seva mare va decidir muntar, amb dues amigues, La Llibreria. Poc abans dels vint anys, un accident el va deixar en
una cadira de rodes. Amb un to irònic, una vegada em va explicar l’anècdota de
quan la policia militar el va venir a buscar a casa per pròfug, en no haver-se
presentat al destí que la patria y el rey
requerien. El fet és que en una dècada, esdevingué un expert. Com el vell
Vendrell, tenia el consell adient per a cada visitant. La seva memòria
prodigiosa ens assenyalava el lloc on trobar el llibre perdut. O quan èrem
nosaltres els perduts, sabia quins eren els llibres que necessitàvem llegir a
les vacances, asseguts a l’ombra d’una palmera, un baobab o un castanyer. Amb
poc més de trenta anys és el millor llibreter que conec, que mimava els autors
i editors que les grans superfícies tracten de mindundis. No sabia dir que no.
Presentacions amb quatre amics solien culminar en inacabables sopars on
arreglàvem el món i desmentíem la imatge que els escriptors són tots uns
depressius pessimistes.
Cap al novembre, vaig passar uns dies depressiu i pessimista. Per la premsa
local vaig saber que La Llibreria tancava.
Podia imaginar que el negoci no rutllava. Al cap i a la fi, no conec cap
llibreter d’ofici que fes diners amb els llibres. Tanmateix, aquella no era la
raó. Cap baixada en els ingresssos, car Girona és una ciutat culta i refinada,
consumidora de llibres i que sap apreciar una bona llibreria. Van ser altres
les raons. El propietari del local havia triplicat el lloguer en tres anys. De
1.000 euros el 2005 a 3.000 el 2008. Impossible per a qualsevol que no estigui
vinculat al narcotràfic, la prostitució, l’especulació immobiliària o els
tractes amb Madoff. La Marta Latorre va haver de plegar sense fer soroll. Amb
prou feines i gran contenció vaig donar els condols a l’Israel, de qui no he
tornat a saber res més. I una gran sensació de tristesa i buidor. Si no fos
perquè llegir és un vici del qual no puc prescindir, crec que hauria fet amb
els llibres el mateix que amb la bicicleta.
El pitjor de tot va ser fa unes setmanes. Debades vaig esperar que el local
fos ocupat per la màfia russa o calabresa, únics amb capacitat monetària per
pagar preu d’extorquidor. El boca-orella apunta que una coneguda entitat financera l’ha
adquirit per tal d’esdevenir la seu de … la Fundació Prínceps de Girona.
Tots sabem que Girona i monarquia esdevè una combinació explosiva. Tot i
que la indiferència és l’expressió majoritària en les visites reials, els
esdeveniments de 2007, on una anecdòtica crema de fotografies dels reis
(probablement arrencades de l’Hola!) va provocar un culebrón de dimensions hiperbòliques, amb detencions,
identificacions, querelles, intervenció del la Audiencia Nacional i una ofensiva mediàtica terrible, fins al punt que altres
anècdotes, com el conflicte entre una escola i una família talibana que feia
possar el burka a una nena de vuit
anys fou presentada a tot Espanya com a la mostra de la intolerància i la
perversitat d’uns gironins kaleborrokas.
En fi, aquella collonada, on fills de professors d’universitat van fer servir
l’encenedor per cremar fulls de revista de perruqueria, va enemistar la ciutat
amb un aparell de l’estat que veu com a inviolable la figura reial,
considerada, no sense raó, símbol de la permanència i continuïtat d’una Espanya
fràgil, sostinguda per la lliga de futbol i l’amnèsia col·lectiva. En aquestes
circumstàncies, una part de les famílies dominants de la ciutat, no les més
representatives, amb més poder econòmic que intel·lectual, van decidir crear la
Fundació com un acte de desgreuge, com un intent de purgar els pecats dels seus
fills i conciutadans.
La Fundació, organitzada per la Cambra de Comerç, la Caixa de Girona, la
Fundació Gala-Dalí i La Caixa, serà presidida pel Príncep Felip, i
vicepresidida per José Montilla, declara que treballarà per «estimular i promoure totes aquelles iniciatives que, juntament amb les
activitats pròpies del seu objecte social, contribueixin al desenvolupament
econòmic, social i cultural de Girona i, a la vegada, constitueixin un
reconeixement dels valors arrelats a la nostra terra». Materialment consistirà
a repartir beques entre els més pilotes de la ciutat. En fi, la ciutat viu amb una gran hostilitat aquesta operació. De moment,
l’única iniciativa “que juntament amb les activitats pròpies del seu objecte
social” només han contribuït al subdesenvolupament cultural, psicològic i moral
de Girona, car el principal valor a la nostra terra és la nostra passió per la
República. Del “desenvolupament econòmic i social”, de moment han començat per
tancar una llibreria i deixar sense feina el meu estimat llibreter, l’Israel.
Mentre tot just
s’organitza l’oposició contra aquest insult a la ciutat i als ciutadans, només
espero que, com els fantasmes del cine Roxy, apareguin cada nit al local els espectres d’Ibsen,
Nietzsche o Poe. I reclamin el que és seu. I nostre. Si hi ha algú a qui cal
jubilar, prejubilar o aplicar un ERE és tot aquell que porta una corona al cap.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A les grans editorials i distribuïdores no l’interessen els llibreters independents o amb amor pel país. Els interessa que les llibreries actúen com a franquicia del llançament dels seus èxits comercials i els seus premis, al estil de com les del Luis Aguilar del nou regim.
Els darrers reductes han anat desapareixent i només resten prestatgeries monocolor del nou regim com a continuació de l’antic regim, només que la censura ara és més súbtil.