Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat a l’edició d’El Punt-Avui
Fa uns anys, en una classe d’història econòmica, el professor Jordi
Nadal ens il·lustrà sobre la facilitat amb què l’estupidesa esdevé dogma
de fe. Ens parlà de l’economista Walter Rostow, acadèmic influent qui,
durant els seixanta, actuà d’assessor dels presidents Kennedy i Johnson.
En plena guerra freda, i per justificar l’inútil esforç bèl·lic del
Vietnam, formulà una peculiar teoria del creixement econòmic que permetia passar des de la societat tradicional fins al consum en massa, passant per estadis batejats com a transició, take off i camí de la maduresa, que calia imposar als països subdesenvolupats,
un resum vulgaritzador de la Revolució Industrial que aparegué en més
d’un manual escolar de secundària de la meva generació. La realitat,
tanmateix, no sol encaixar amb la ideologia, i així les societats
extraeuropees evolucionarien d’una manera ben diferent a les seves
prediccions. Les polítiques que inspirà fracassaren. Crearen mort,
misèria i desestructuració. Arran dels seus errors com a teòric, cap
institució acadèmica no li volgué donar feina, i s’hagué de conformar
amb una plaça de bibliotecari en una universitat de tercera classe.
Vaig recordar aquesta anècdota mentre assistia a la Conferència
Europea contra l’Austeritat, celebrada a Londres l’1 d’octubre i que
passà desapercebuda per als mitjans catalans. Aquest fòrum
internacional, amb centenars de representants d’organitzacions i
moviments socials, serví per obtenir conclusions inquietants. Europa i
Amèrica, malgrat una gran diversitat de situacions i contextos, apliquen
la mateixa agenda de degradació dels serveis públics, atacs als drets
laborals, rebaixes fiscals als més rics i privatitzacions. Poc importa
que estats com Holanda, Alemanya o França mantinguin índexs de
creixement acceptables o disposin de comptes públics sanejats. Les
retallades són axiomes, dogmes de fe que, com les idees de Rostow,
tracten d’adaptar la realitat a la ideologia. Encara que els mitjans
(reduir despesa) contradiuen els objectius (creixement) els governs
segueixen avançant vers l’abisme. No cal ser premi Nobel per adonar-se
que menys despesa pública és igual a menys activitat, menys ocupació i
més estancament. És clar que per als economistes neoliberals –veritable
GPS de la classe política– l’aritmètica representa una molèstia que
saboteja llurs indemostrables tesis. Al cap i a la fi, treballar més i
cobrar menys, com propugnen, implica que menys gent treballa i molta
menys consumeix.
La generalització de les retallades en sanitat,
educació, administració i qualsevol cosa que tingui a veure amb el fet
que el comú dels mortals pugui gaudir d’una existència acceptable, és
justificada com a camí dolorós (per on passen altres) per reequilibrar
comptes públics. Alguns tertulians venen la moto que aquests serveis
sufragats per la solidaritat ciutadana representen luxes prescindibles.
No obstant això, algú oblida que el dèficit no és causat per despesa
social, sinó perquè societats com l’espanyola dediquen una tercera part
del PIB a tapar el forat que els banquers han deixat.
Tanmateix…
per què una política global consistent a estalviar querosè mentre
l’avió perd alçada? Per què actuar sense lògica aparent? Una de les
idees que comencen a córrer entre economistes crítics té a veure amb la
geopolítica. Aquesta hipòtesi relaciona el sacrifici –en el sentit dels
escacs– de les classes mitjanes occidentals, amb la pèrdua progressiva
d’hegemonia econòmica occidental. La globalització neoliberal suposà
fonamentalment que Occident substituís l’economia industrial per la
financera. Hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum. Les
finances, l’especulació, les bombolles, que suposen tants rèdits a tan
pocs, han esdevingut una decisió suïcida. L’abandó de l’activitat
industrial ha permès l’emergència de noves potències com Brasil,
l’Índia, Xina o Rússia, països que han acumulat capacitat, poder i
reserves en grans quantitats i que qüestionen l’hegemonia occidental.
Les retallades a Europa representarien així un desesperat intent de
resistir a aquest desafiament econòmic a partir de l’absorció dels
recursos de les classes mitjanes i el seu redireccionament vers les
elits dirigents vinculades al món financer. L’empobriment dels
occidentals permetria allargar l’agonia del poder econòmic de la vella
aristocràcia financera. Gran paradoxa!, perquè precisament els BRIC,
especialment societats com el Brasil, han fonamentat el seu creixement
des de l’ampliació de les classes mitjanes, mitjançant l’extensió de
serveis públics i la intervenció estatal. I les potències emergents, si
tenen una característica comuna és que fan tot el contrari del que dicta
l’ortodòxia econòmica que patim. Tenen bancs nacionals no independents,
l’estat controla severament l’economia, es fiscalitzen les inversions
estrangeres i amplien polítiques del benestar.
És clar que a Europa no hi ha cap Lula i sí massa Rostows.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I com patim per poder arribar a final de mes !
Sí, masses Rostows viuen en aquest món occidental i més concretament a Europa.
Fa fredor !
Gràcies per aquest apunt.