Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Les dues grans aportacions del català a la filologia internacional són cul-de-sac i nepotisme. La primera defineix la nostrada tendència a complicar-nos l’existència; la segona, a un dels terribles vicis de l’endèmica sociologia del treball que fa, que al nostre país, un bon cognom valgui més que un parell de doctorats. Els historiadors atribueixen a la nissaga dels Borja la seva mania de col·locar els nebots a qualsevol càrrec públic a fi de poder controlar l’administració. El cert és que la corrupció no és un fenomen, sinó una cultura de poder que hipoteca greument la societat catalana i ens condueix, finalment, fins a aquest cul-de-sac social que ens caracteritza.
Com expliquen els investigadors de l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres, Stephen Ball i Deborah Youdell, la selecció arbitrària, per afinitats personals o ideològiques, disfressada de perfils, es tracta d’un mecanisme clàssic de privatització endògena, és a dir, d’anar convertint un espai nominalment públic, en, a la pràctica, un de privat. I a la llarga, l’únic que genera és una degradació creixent dels centres i del sistema; una pèrdua d’autonomia del docent, de la creativitat a l’aula, de la capacitat crítica dels alumnes i dels valors cívics que haurien d’impregnar l’activitat educativa. Encara que la idea de triar a dit es vengui com una mesura de modernitat, una fórmula organitzativa que teòricament hauria de comportar major eficàcia, una expressió de la presumpta superioritat de la gestió privada, el cert és que no funciona. I no cal anar molt lluny. Els propis centres privats sostinguts amb diners públics, que fa generacions trien a dit el personal, obtenen uns resultats educatius pràcticament idèntics als dels centres públics, on el professorat s’adscriu a escoles o instituts per mètodes de provisió objectius i transparents. La diferència és que la gestió privada, anul·la sovint la llibertat de càtedra, tracta de lliurar-se d’alumnat problemàtic, prima l’obediència a la iniciativa personal i sol implicar una menor creativitat pel que fa a activitats educatives i un major conservadorisme pedagògic.
Si, per tant, triar a dit no implica cap millora, per què el Departament vol tirar endavant una mesura que dinamitaria la cultura pedagògica d’una Catalunya que, malgrat gastar la meitat que la mitjana europea, malgrat unes retallades perpetrades amb mala fe manté uns nivells qualitatius dignes? Aquí cal fer la màxima castellana del “piensa mal y acertarás”. D’una banda hi ha el col·lectiu Axia, un lobbie de directius escolars que, de manera extralegal dicta i inspira el Departament, i que sospira per convertir la funció de director en el somni humit de la condició d’alt càrrec de l’administració, amb control absolut dels treballadors, i amb capacitat de col·locar subordinats afins, de la mateixa manera que els directius s’envolten d’assessors. Per a aconseguir això, cal apartar, com a testimonis incòmodes, els funcionaris de carrera, seleccionats de manera rigorosa en oposicions dures, i que si tenen un determinat nivell de protecció és precisament per fer-los invulnerables a pressions polítiques i econòmiques i actuïn amb lleialtat a la ciutadania. A més, tampoc no cal descartar que determinades famílies polítiques vulguin controlar centres educatius, de la mateixa manera que també ha anat passant amb les universitats, fundacions, o altres serveis públics privatitzats –cosa que a Catalunya és un problema endèmic i que té com a conseqüència el descrèdit dels partits polítics, i també d’alguns sindicats-. Finalment, també hi poden haver altres temptacions. Un excés de marge a l’hora de prendre decisions per part d’una direcció, sense el contrapunt crític d’un professorat independent, propiciarà vulnerabilitat a pràctiques corruptes, en la contractació de serveis, ajuts, subvencions, tria de determinades editorials als textos escolars.
Una de les creences i prejudicis reiterats fins a la sacietat per determinats laboratoris d’idees econòmics, considera que triar a dit ofereix més grans garanties d’executar projectes educatius. Qui diu això, no en té ni idea de com funciona l’escola, i probablement la seva idea de docent deu estar molt vinculada a la seva desagradable experiència personal quan, trenta anys enrere, precisament hi havia professorat no sempre ben format i pitjor seleccionat. Ara, la situació és radicalment diferent. Tret dels metges, els docents som el col·lectiu que més s’ha adaptat als canvis, que més temps dedica a la formació. Contràriament a les caricatures que sovint dibuixa Gregorio Luri, l’aula és un dels llocs on predomina la modernitat. Voler triar a dit és, per tant, no vetllar per la qualitat, sinó obrir de bat a bat les portes de l’escola a fi que acabi entrant la corrupció en un espai encara no contaminat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://youtu.be/fvPpAPIIZyo
Molt agraïda per una exposició tan crua, però alhora tan real, d’on volen fer-nos arribar. Avui vigília de vaga general a l’educació hem de tenir els elements d’anàlisis adequats per lluitar pel model d’escola pública catalana.
Un de la xusma, abans que amb els traidors holandesos
Tancament de caixes. Oriol Pujol a un abocador -o al pati de la Peña La Pajaril Truca, dónde mi abuelo llevaba a los pajarillos a cantar-… mentre la caixa cau pels aires.
Los de más allá, son mis hermanos, los que sufren las mismas élites y yo no vull una Baviera nordista de tres al quarto per fer-li el llitet als que siempre nos despreciaron (y desprecian, a ti ya no que eres dels seus).
L’estratègia del president Artur Mas ha menat Catalunya a una espiral d’odi amb Espanya -i viceversa- sense precedents en la nostra història. Catalans i espanyols vam lluitar plegats contra la invasió napoleònica (Guerra de la Independència). Catalans i espanyols vam treballar junts pel derrocament de la monarquia borbònica corrupta (Pactes de Sant Sebastià). Catalans i espanyols vam disparar a les mateixes trinxeres contra el feixisme (Guerra Civil). Catalans i espanyols vam combatre, colze amb colze, el franquisme.
Durant la Transició, que vaig viure intensament, els catalans érem respectats i admirats a tota la resta de l’Estat espanyol. Els nostres referents culturals -Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Els Joglars, Terenci Moix, Manolo Vázquez Montalbán…- eren rebuts amb els braços oberts a Madrid, a Sevilla, a Valladolid… La senyera era un símbol de la llibertat i la nostra ensenya onejava amb orgull a les manifestacions contra la dictadura.
Avui, 40 anys després, els catalans arrosseguem l’estigma de poble maleït a l’Espanya constitucional i a la Unió Europea. De les diferències n’hem fet dogmes i la diversitat l’hem transformada en odi. Què ha passat? Què ens ha passat? Historiadors, sociòlegs i psiquiatres de ben segur que tenen una sucosa matèria d’anàlisi.., abans que no prenguem mal tots plegats.
Jo només constato que les relacions del Govern de Catalunya amb els nostres veïns immediats -la Generalitat valenciana, el Govern d’Aragó, el Govern de les Balears i la Regió del Llenguadoc-Rosselló- són pèssimes. Per activa o per passiva ens hem dedicat a crear enemics… i ho hem aconseguit! És inaudit, però els altres territoris que formaven part de la puixant Corona d’Aragó i que llueixen les quatre barres en llurs ensenyes ens tenen una tírria cada cop més intensa.
No és racional. Ho dic de tot cor: en el món globalitzat del segle XXI, l’existència d’una nació que té males vibracions amb tots els països que l’envolten és insòlit. Kossove té Albània al costat, Corea del Nord té la Xina, les repúbliques bàltiques tenen Suècia i Finlàndia… Només l’Estat d’Israel, un invent incrustat en territoris àrabs, se’ns assembla, però la comparació amb Catalunya -per història, per composició social…- no s’aguanta per enlloc… encara que ara volguem convertir l’antic mercat del Born en el nostre Mur de les Lamentacions!
Fa només quatre anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al castell de Bellver de Palma de Mallorca a un acte institucional de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, amb la participació de quatre presidents molt ben avinguts: Francesc Antich (Balears), José Montilla (Catalunya), George Frêche (Llenguadoc-Rosselló) i Martin Malvy (Migdia-Pirineus). En aquella tarda esplèndida de primavera vaig poder visualitzar el somni dels nostres avantpassats, amb complicitats positives i projectes engrescadors amb els territoris veïns per tal de construir un espai comú i potent a la Unió Europea.
Avui, tot això s’ha trencat. Per què? Hi ha moltes raons que ho expliquen: d’entrada, l’hegemonia política del PP a Espanya, la sentència del Tribunal Constitucional sobre el Nou Estatut, el control de CDC pel pinyol sobiranista… Però també la nostra actitud provocativa envers els veïns immediats. L’absurd conflicte de les obres d’art religioses que hi ha al Museu Diocesà de Lleida, per exemple. Les estranyes giragonses polítiques del representant de CDC a la Catalunya Nord, Jordi Vera. Les reiterades subvencions d’institucions catalanes a entitats de les Balears i del País Valencià que promouen uns Països Catalans amb capital a Barcelona.
Des de l’arribada d’Artur Mas al Palau de la Generalitat, la diplomàcia exterior catalana ha esdevingut un cúmul d’errors. En comptes de reforçar els ponts, ens hem dedicat a dinamitar-los. I després ens esquincem els vestits perquè el Govern d’Aragó es treu de la màniga la LAPAO. O perquè el Govern de les Balears minoritza el català. O perquè la Generalitat valenciana imposa el respecte als seus preceptes estatutaris com a condició sine qua non per acceptar les transmissions de TV3.
Perdoneu, però jo no tinc cap ganes d’odiar els andalusos, els madrilenys o els extremenys. Ni vull que els aragonesos, els valencians o els mallorquins m’odïin pel fet de ser català. Vull viatjar tranquil·lament a Burgos, a Toledo o a Almeria sense considerar-me un bitxo raro i parlar en català amb altres catalans a Madrid sense sentir-me amenaçat.
Els humans hem vingut a la Terra per estimar-nos i per això ens reproduïm i mutipliquem. Aquest és el mandat de la Vida. L’odi és l’antítesi de l’amor i només genera dolor, destrucció i mort. Hem de deslliurar Catalunya de les urpes malèfiques de l’odi. Exercim el dret a decidir… per fotre fora de la Generalitat un president cínic i insolvent que promou una aberrant i estèril confrontació amb germans i veïns.
Salut (ex)germà.
De poligono vamos, hahaha
Vamoooooossss