Espai de Dissidència

El passat dimarts, organitzat per Tribuna de Girona, Gregorio Luri va cloure el cicle de conferències dedicades a reflexionar sobre l’estat de l’educació al nostre país.

Luri, de qui ja havia llegit alguns llibres sobre filosofia, molt especialment l’excel•lent retrat sobre el neoconservadurisme nord-americà, i a qui ja havia sentit ocasionalment des dels mitjans de comunicació, féu una conferència brillant. Es percep, en la formulació de les seves idees un gran domini de l’escena, una gran capacitat de sintetitzar idees i la facilitat per fer atractiu el discurs. No pot ser d’una altra manera, tenint en compte la seva dilatada experiència en l’educació pública en els diversos nivells docents.

Luri va defensar que és possible l’optimisme en el futur de l’educació. Aquesta era la idea que tractava de reiterar una i una altra vegada, en el context de pessimisme imperant entre la professió. A fi de demostrar la seva convicció, feia servir el seu extens arsenal de coneixements internacionals per il•lustrar les seves idees, encara que precisament la seva exhaustiva documentació més aviat encomanava la impressió que, arreu, el fracàs és la norma, i l’èxit, l’excepció. I que, d’acord amb el sistema públic de butxaca que tenim, els nostres resultats són una heroïcitat. De l’extensa intervenció em quedo amb la idea, exposada al principi, i reapareguda a la manera d’un Guadiana, que els intents de reformes, a partir de la innovació metodològica, sol acabar amb el descoratjament de la comunitat educativa, car no existeixen maneres infal•libles. L’educació, l’adquisició d’una cultura general, tampoc es diferencia massa des de l’època en què Sòcrates emprava el sistema maièutic per extreure el millor del més groller dels ciutadans.

Tanmateix, em vaig quedar amb una severa preocupació. Luri, musa d’en Maragall, i sembla que ara també de la nova conselleria, em recorda molt al discurs pedagògic del qual s’apropià Sarkozy en la seva campanya electoral. Una certa reacció anti-soixante-huitard, farcida de sentit comú, i a la pràctica una excusa per retallar recursos a l’ensenyament públic. Perquè, atès que sóc molt malpensat… realment interessa que els sectors més modestos de la població tinguin èxit?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!