Espai de Dissidència

Després d’haver passat tants anys tot llegint Ernest Renan, Anthony Smith, Eric Hobsbawn, Benedict Anterson, Pierre Vilar o Ernt Gellner o Josep Ramon Llobera, ja és hora que faci una definició pròpia de nació;

La nació és una adscripció voluntària i col·lectiva, conscient o inconscient, d’un conjunt d’individus vers un imaginari comú i una identitat compartida, definida, amb major o menor intensitat, per trets històrics, culturals i socials.
En aquest sentit, vaig en la línia d’Anderson/Renan en el sentit que la psicologia i el sentiment són el tret definitori que aplega una col·lectivitat nacional. El meu matís es fonamenta en la llibertat de l’individu a l’hora d’adscriure’s a un determinat imaginari, no necessàriament lligat a un territori, i, ateses les circumstàncies actuals, a un mateix territori. A més, en una mateixa persona, poden conviure identitats diferents i divergents. La meva, doncs, és una definició individualista, utilitarista i accidental, que defuig de conceptes absoluts o abstractes. És més, considero que l’autodeterminació ha d’exercir-se a títol individual, i mai de manera adversativa. Per concretar-ho d’una altra manera, en un espai i en un individu poden conviure nacions diverses i que poden variar al llarg del temps. Tot plegat, cada persona ha de tenir el dret que les seves opcions puguin emparar-se en conseqüències administratives. Si un vol ser exclusivament català, té dret a disposar d’un passaport que el reconegui com a tal, un concert econòmic que el permeti viure d’acord amb la seva pròpia realitat i sentiments, i institucions que el permetin identificar-se com a tal. Ja sigui a Barcelona, a Vila-Real o a Sevilla. Si el seu veí d’escala vol definir-se com a espanyol, més del mateix. I si el veí de l’àtic, vol viure al marge d’identitats estatals, té ple dret al reconeixement oficial dels seus propis referents.

Faltaria més!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!