Espai de Dissidència

Nota: Article aparegut a l’edició d’avui del Diari de Girona

El curs s’inicia amb un 2% més d’ alumnes i, en el millor dels casos, amb una xifra molt similar de professors que l’any passat, quan el seu nombre havia disminuït seriosament. De fet, si dividim els 27.325 nous alumnes pels 600 teòrics nous professors, una simple divisió constata que surten a 45 alumnes per professor. A la pràctica, la situació és molt pitjor, perquè els nous professors, en realitat són, en la seva major part, professionals que feien tasques extraordinàriament útils als equips d’assessorament psicopedagògics, a les aules d’acollida o a les biblioteques escolars.

 Els resultats són previsibles. I són previsibles perquè ja es va donar la mateixa situació. La pèrdua de professorat de l’any passat va tenir conseqüències tangibles. La meitat dels centres de primària, atesa la pèrdua de professorat, van haver de reduir els reforços que feien a l’alumnat. La prova de sisè, més fàcil que el curs anterior, va implicar pitjors resultats, especialment entre aquells alumnes que només milloren el seu rendiment si hi ha mestres de reforç els ajuden individualment al llarg del curs.

Al darrere de la retòrica
del Departament, i armats amb una calculadora, es constata una degradació
induïda del sistema educatiu a mans de l’actual conselleria. Mentre es fan
lleis d’educació i decrets d’autonomia que no persegueixen altra cosa que
degradar la convivència als centres, la ràtio alumnes/professors del conjunt
del sistema educatiu públic ha passat de 17,7 de fa tres anys a 18,5 actuals.
Encara més, si ens fixem exclusivament en la primària, etapa educativa
fonamental, aquesta ràtio passa a una mitjana de 19,1, que contrasta, per
exemple, amb la de 15 de Castella i Lleó, una de les comunitats autònomes més ben
parades en les diverses proves d’avaluació. La comparació és encara més
desfavorable amb estats com Finlàndia (16,8), Àustria (12,7) o Dinamarca i
Suècia (11,2), on a més hi ha un promig d’entre hora i hora i mitja menys de
docència en aquesta etapa.

Diuen que hi ha mentides,
falses veritats i estadístiques. Tanmateix, les xifres no enganyen. Mentre que
el Departament fa un gran esforç propagandístic en sisenes hores o ordinadors
per a tothom, el cert és que allò que diferencia un sistema educatiu d’una bona
educació és el factor humà, la interacció real entre professor i alumne. I
aquesta és obertament sabotejada per mor de la propaganda en un món de
superficialitat líquida. Menys professors, més pressionats, pitjor pagats, amb
més precarietat, i amarats de ressentiment contra les autoritats educatives no
és la manera de generar una educació que sigui eficaç i humanística, tècnica i
global; integral, en el vell concepte defensat per Ferrer i Guàrdia i la
totalitat de la gran tradició pedagògica catalana. Al cap i a la fi,
l’aprenentatge és, com ens recorda el sociòleg Richard Sennet, un delicat
procés artesanal, fonamentat en la formació real, en la lentitud, en la
dedicació quotidiana tranquil·la i sense estridències. Els darrers anys, en
canvi, l’educació ha estat ha estat reduïda a un prescindible i superficial
espectacle, estil Fòrum Barcelona 2004, on no importa tant el contingut com el
continent, el fet com les especulatives intencions ocultes, la cultura com les
entrades cares.

En aquesta escola
postmoderna, on es menysprea el millor de la tradició i s’incita a la innovació
perpètua, l’altra novetat, la del calendari, també resulta un bon indicatiu de
la indiferència de la conselleria pels problemes de la comunitat educativa. A
banda dels diversos problemes de funcionament (avui encara no han arribat molts
dels ordinadors del pla 1 x 1 i continua el desconcert sobre el llibre
digital), s’ha creat un problema molt greu a les famílies amb la “setmana
blanca”. Es podria haver discutit de calendari escolar si prèviament existís
una infrastructura d’indústria del lleure assequible o gratuïta que permetés
conciliar a les famílies que ho necessitessin. Tanmateix, les primeres ofertes
privades indiquen colònies privades, la setmana del febrer, a 350 euros per
criatura. A tal efecte, la Conselleria donarà 800.000 euros en subvencions per
a aquesta mena d’activitats. Si ho dividim pel 1.241.958 alumnes que enguany
tenim al sistema educatiu, surt a 64 cèntims per cap.

Quan es va produir la
terrible retallada sobre el pressupost públic, en el mateix moment en què els
beneficis de les principals empreses s’han disparat i ha crescut en un 12 % el
nombre de milionaris, es va dir que aquesta no afectaria l’ensenyament. Les
xifres donades pel Departament d’Educació enguany són un exercici de
comptabilitat creativa, és a dir, la tècnica de maquillar el nombre per amagar
la realitat. Potser sí que han gastat 
les xifres que diuen que gasten. Tanmateix, ho han fet en coses
prescindibles, d’utilitat discutible i amb una vocació clara de propaganda
preelectoral. Amb menys mestres, pitjor pagats i més emprenyats, les
perspectives no són gaire optimistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!