Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a El Punt el passat 2 d’agost.

Ruedo Ibérico, revista fundada a l’exili parisenc als seixanta, aplegà les majors dosis de clarividència sobre el que aleshores s’esdevenia a Espanya i que feia vaticinar el fracàs de la Transició. Així, el 1970, un analista sota el pseudònim de Ricard Soler anticipava la reconversió del règim en una democràcia de baixa qualitat a partir de la submissió dels diversos partits a l’oligarquia administrativo-financera de l’estat, amb la tolerància d’unes classes mitjanes porugues i vulnerables en un estat corromput transversalment pel franquisme i una estructura social extremadament desigual, amb l’excepció, és clar, de Catalunya i el País Basc. Això ja feia intuir un conflicte embolicat amb banderes.

Precisament el relat oficial sobre la qüestió catalana, el que ofereix el règim de bipartit únic (PSOE-PP), és interpretar aquest conflicte com a l’aparició i aprofundiment del nacionalisme per generació espontània, via conspiració judeo-maçònica. Amb una certa facilitat, des del Principat caiem en el parany emocional i expliquem el progressiu distanciament amb Espanya des d’una dimensió sentimental. Descobrim que no ens estimen i ens costa trobar explicacions racionals fins al punt de caure en un complex de culpa. Tanmateix, aquesta paraula màgica, atiada des del poder hispànic amb ànim ofensiu; “nacionalisme”, representa l’arbre que ens tapa el bosc. Perquè, no és Catalunya la que té problemes, sinó Espanya, que amb el seu capteniment tancat i paranoic, queda en evidència.

Perquè el que encara avui anomenen “problema catalán”, no es tracta exclusivament d’una qüestió nacional, sinó que ens trobem davant d’un xoc entre cultures polítiques, entre una concepció teològica del poder imperial (la sacralització de la monarquia o la constitució) contra el republicanisme català en què és el ciutadà l’exclusiu dipositari de la sobirania. Pocs recorden que Barcelona i Figueres van ser les darreres capitals de la República. La dictadura i la seva reconversió monàrquica han estès el virus de la corrupció i l’autoritarisme franquista a la societat i les institucions, mentre que a la pràctica el Principat esdevé encara la tàcita capital de la república del 1931 en el sentit que predominen els valors democràtics, ètics, liberals i socials que a Espanya van ésser sotmesos a un extermini físic i intel•lectual. El Constitucional és un exemple clar de com els residus franquistes romanen adherits a les institucions. Els seus magistrats s’obstinen a emular un consell d’aiatol•làs que pren la Constitució com a paraula del profeta mentre trepitja el concepte superior de sobirania popular. Com s’assenyalava quaranta anys enrere a “Ruedo Ibérico”, la supervivència d’una cultura política totalitària, amb un decorat democràtic, empra l’odi al “nacionalisme” català com a eina cohesionadora d’un país, Espanya, que sembla conformar-se amb l’emoció buida, l’exaltació catàrquica, sense capacitat de seducció entre aquells poc amics de cridar o exhibir adhesions inquebrantables a un model d’estat caduc.

En aquest context, des dels nombrosos fracassos i desenganys amb una Espanya superficialment democràtica, els catalans no hem esdevingut més emocionals ni nacionalistes, sinó desencisats, malfiats i pragmàtics. Hi ha la sensació que hom resta lligat a un estat (i també a una nació, l’espanyola) incapaç d’evolucionar davant els nous paradigmes democràtics. Hem experimentat en diversos episodis (el fracàs dels processos de memòria històrica, la guerra de l’Iraq, l’actuació de l’Audiència Nacional, l’absència de polítiques de benestar, la llei de partits, les agressions a l’Estatut, l’anticatalanisme,…) en què constatem que la pertinença a Espanya implica inseguretat democràtica. Descobrim que, com a darrera frontera de la Repúbica, estem en guerra freda contra els hereus de l’Espanya Nacional. En conseqüència, s’ha complert la profecia de Ramon Trias Fargas; «els catalans no seran independentistes fins que els obliguin».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!