Espai de Dissidència

És ben curiós. Mentre ahir, en les imatges que els informatius emetien sobre el casament del príncep William d’Anglaterra, evocava el record de trenta anys abans del dels seus pares. Corria el juliol de 1981, i aquell dia ajudava el meu pare a fer regates i muntar la instal·lació elèctrica del pis que la tieta i l’àvia havien comprat al carrer Diputació. Entre baixar runa i pujar menjar i cerveses, anava seguint, amb itermitènies, el casament dels prínceps Charles i Diana al frankfurt de la cantonada. I a més, en color (la qual cosa, tampoc no era tan freqüent).
Revisitar les imatges d’aquell dia em permet adonar-me que començo a tenir perspectiva històrica. Els vuitanta, viscuts en transció vers la joventut, ja queden enrere, i les creences de l’època semblen tan obsoletes com els principis polítics de Duran Lleida. Diana, casada als 19 anys, i crescuda entre les insulses novel·letes de la seva àvia, Barbara Cartlan, propicià, en certa mesura, el fracàs anunciat d’un matrimoni de convenviència guarnit amb romanticisme balder.
Han passat molts anys. El casament reial d’ahir sembla haver prescindit del fals romanticisme que enganyà Diana. La monarquia, va assumint realisme per damunt del reialisme. Resulta impensable un personatge ingenu i tràgic com la mare del nuvi. Tanmateix, em fa l’efecte que tots hem perdut la innocència.
Certament, aquell 1981 fou lleig i llòbrec, com ho foren els vuitanta. Una terrible crisi econòmica i les beceroles del tatcherisme maldaven per espolsar la nostra innocència i ingenuïtat de la nostra mirada. I tanmateix, aquells anys de crisi econòmica no foren tan durs com els d’avui. Menys atur, amb encara estat del benestar, sense tantes empreses privatitzades, amb encara una certa esperança en el futur, amb habitatges de protecció oficial a l’abast de molta gent. I a casa nostra, temps durs, encara que menys. Amb menys precarietat, amb més oportunitats (la universitat era encara barata), amb menys especulació (els lloguers dels habitatges estaven regulats), amb menys diferències. Certament, el matrimoni de Diana, trenta anys abans, no pot fer més que fer-me desvetllar la nostàlgia per un temps lleig. Encara que l’estètica i el disseny dissimulin viroladament la sordidesa dels temps actuals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!