Espai de Dissidència

Benvolgut Felip,

Primer de tot, permete’m que et tracti de tu. Pràcticament som de la mateixa generació, així que les circumstàncies històriques (des de posicions ben diferents) ens han fet compartir uns quants referents. A més, tot i que tinc costum de tractar de vós als meus professors i als meus alumnes, em sento més còmode quan parlo directament, per esborrar qualsevol rastre de diferència social a aquells que se situen més amunt que jo en la piràmide social. Imagino que deu ser el meu adn àcrata, en què la igualtat social reivindicada requereix un tracte directe sense recances.

No ens coneixem personalment, així que no tinc res en contra teva. No sé, ni tan sols si ens cauríem bé o malament, perquè no tinc el costum de prejutjar les persones abans de tractar-les. Ara bé, com espero que pots imaginar, no rebràs de mi altre respecte que el que em mereix qualsevol altra persona. De tota manera, no esperis de mi que et reconegui com a monarca. Sóc dels qui pensen que l’autoritat no és una condició, sinó un mèrit que ens guanyem dia rere dia. I que aquesta no és legal, sinó fonamentalment moral.

Entenc perfectament que no facis cap acte de desgreuge a moltes persones, ni que entenguis que el país del qual formo part (més aviat Països) mereixi un acte de reconeixement. La teva posició entenc que no és còmoda, perquè que ens reconeguis com a nació (que d’altra banda és el mínim que es podria esperar de qualsevol persona justa) no et farà ésser més estimat ni respectat entre un bon gruix de gent que, per definició, no té gran afecció a la institució que representes ni al cognom que portes al darrere. També sóc conscient que un gest d’aquestes característiques comportaria el terrible càstig d’aquells sectors que t’han empès a assumir el càrrec, i que ben segur te n’expulsarien a la més mínima consideració respecte a la majoria social del meu país.

Sí que en canvi, penso que tens una obligació moral. Encara que sóc conscient que cada individu no és responsable del que fan els seus avantpassats, malgrat tot sí que existeix alguna mena de decència que ens impulsa a fer gestos respecte a aquells que les nostres famílies han agreujat. Personalment, si en tingués coneixement que els meus pares, avis o besavis haguessin comès alguna acció que hagués afectat de manera injusta a persones, col·lectius o famílies, em sentiria moralment obligat a presentar les meves disculpes i a tractar de reparar, en la mesura del possible, el mal causat.

Et demano simplement això. Un gest de desgreuge, i un propòsit de reparació. Un exemple. El meu pare va viure amb una terrible angoixa els bombardejos de Barcelona que va protagonitzar Franco i els seus partidaris, que van fer una guerra contra el meu país, i contra els treballadors i treballadores. El meu pare ja no hi és, tanmateix penso que, en nom de la teva família, hauries de demanar disculpes públicament. De la mateixa manera, els teus avantpassats van causar terribles mals i patiment a milions de catalans en el passat. I, si bé els greuges personals, amb el anys poden anar oblidant-se, en cap cas són tolerables si aquests mantenen les seves conseqüències en el present. Com que imagino que, creguis o no, estàs en el club dels catòlics (com jo mateix, atesa la meva condició de batejat), aquesta obligació moral és també personal. Per tant, penso que la teva prioritat ha de ser la de renunciar als títols nobiliaris del nostre país presos mitjançant un acte de força per la teva família.

M’agradaria que un dia poguéssim prendre un cafè i conversar tranquil·lament. Qui sap, fins i tot, que podríem iniciar una bona amistat. Ara bé, com resa un proverbi castellà: “cada uno en su casa y Dios en la de todos”. Espero que jo, com la majoria dels meus conciutadans catalans, pugem tenir una bona relació de veïnatge, encara que des de dos estats diferents.

Sense res més, i desitjant-te sort personal, des de la República Catalana,

Cordialment,

Xavier Diez

P.S. Et demanaria que si mai passes per Girona, demanessis als centenars de policies que t’acompanyen que els ordenis que no atonyinin als meus amics de les CUP, que sembla que has convertit en una mena de tradició.