Espai de Dissidència

Pel 2008, el Museu d’Història de Barcelona va organitzar un cicle de conferències sobre l’anarquisme de la dècada dels trenta. A mi em van encarregar una sobre la qüestió de la violència revolucionària, tema que, fins al moment no m’havia interessat especialment, potser pel tòpic que associa una cosa i l’altra. Tanmateix, en la recerca vaig quedar sorprès pels antecedents pròxims (de dos a sis anys enrere) que connecten amb l’esclat revolucionari, i en alguns casos violents, que protagonitzen homes i dones anònims al llarg de, com denomina Hans Magnus Enszenberger, el curt estiu de l’anarquia.

És curiós trobar coincidències entre els anys previs a la revolució de 1936 i bona part dels esdeveniments i processos actuals. En primer lloc, la criminalització de la dissidència. Facin una prova: vagin a l’hemeroteca digital de La Vanguardia, triïn els anys republicans, i busquin el mot “anarquista”, “llibertari” o altres sinònims i busquin els pocs articles on apareix el moviment que aplegava prop de la meitat de la classe treballadora barcelonina. 

“Bomba”, “terrorisme”, “delinqüent” o “armes” solen ser termes que acompanyen als conceptes associats a un moviment, que en el cas català tenia un caire sindicalista i organitzatiu extraordinàriament sofisticat. És més, mentre apareixen aquestes informacions esbiaixades, s’amaga el fet de l’entramat institucional que la CNT és capaç d’estructurar: una xarxa d’escoles racionalistes, convenis amb metges per tal d’assolir atenció sanitària gratuïta, cooperatives de producció, crèdit i consum o xarxes d’informació i solidaritat que ajuden a integrar immigrants rurals.

El llibre “La lluita per Barcelona” fruit d’una tesi doctoral de l’historiador gal·lès Chris Ealham, analitza també les polítiques d’ordre públic de la Generalitat i l’Ajuntament d’aquest període. Els obrers precaris, la gent dels barris són considerats com a “classe perillosa”, i hi ha una obsessió a tractar els problemes socials com a una simple qüestió d’ordre públic. En una època on la combinació de pobresa, explotació, precarietat, desocupació i especulació immobiliària, els desnonaments estan a l’orde del dia. A moltes àrees de la ciutat s’organitza una ferotge resistència denominada “vaga dels lloguers”, en què les famílies modestes organitzades, decideixen pagar el lloguer que consideren just, al voltant d’un quinze per cent dels seus ingressos (o no pagar si la família està desocupada) enfront a unes rentes molt per sobre de la mitjana europea. Això vol dir ocupacions, repressió, detencions, agressions,… i com és obvi, una profunda desconfiança i rancúnia entre les classes modestes respecte les seves institucions, i aquella classe social que, parapetada rere diaris de classe acomodada com “La Vanguardia” els considera una mena de subhumans.

Al llarg d’aquella dècada convulsa es produeixen un seguit de conats revolucionaris frustrats, de combats amb les forces de l’ordre en què normalment la classe obrera posa la majoria dels morts, i també el ressentiment. A la vegada, aprofundeix en la seva capacitat d’autoorganització i de millora de les estratègies. De fet, aquestes habilitats seran decisives en el moment en què s’atura el cop d’estat franquista, el 19 de juliol de 1936. I, havent aconseguit armes, aquells que, com deia Joan Garcia Oliver “no tenien nom”, perquè havien estat ignorats i menystinguts per tothom, “aquells havien pres la ciutat de Barcelona”.

La revolució de 1936 fou, en bona mesura una “venjança de classe” en què els humiliats, volen ressarcir-se de dècades d’opressió i menyspreu. I es propicia una igualació radical. La violència física és un fet (encara que en dosis homeopàtiques si la comparem amb la barbàrie franquista), tanmateix, el que es tracta és, sobretot, de crear un món sense diferències, sense amos, sense rendistes ni propietaris, i autogestionat, sense estalviar humiliacions a classes mitjanes i altes.

El món benestant resta entre aterrit i bocabadat. Ignoraven que rere aquells que consideraven inferiors s’hagués arribat a una gran capacitat d’organitzar el país i la producció. Descobreixen, astorats, que resulten prescindibles com a grup social. Que el seu món de propietat privada i lleis que la defensen no és tan sòlid com imaginaven. Potser per això, el record de la Barcelona rebel, la dels barris, l’autogestionària, la de les col·lectivitzacions industrials i de serveis va ser esborrada de la història oficial.

Can Vies, en certa mesura, representa també la sortida a la superfície d’aquesta ciutat invisibilitzada, amb les seves llums i ombres, amb la seva complexitat. Per això causa tanta perplexitat entre aquells que ignoraven la seva existència, i entre aquells que la perceben com a una amenaça, no tant pels contenidors cremats sinó pel que conté de subversió: la idea d’una Barcelona que s’organitza al marge dels canals i normes que gira a l’entorn del concepte de propietat, i que per tant, serveixen per assegurar i eixamplar les desigualtats.

Tractar Can Vies com a problema d’ordre públic, i encaparrar-se a no entendre la diferent lògica d’uns veïns que decideixen organitzar-se al marge de la cultura capitalista és renunciar a entendre. I representa també aprofundir en el que veritablement està incendiant la ciutat: una desigualtat cada vegada més insostenible.