Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat avui al Diari de Girona
La publicació d’un estudi de la Universitat de Nantes ha causat un gran impacte a França. Aquesta investigació, dirigida per la sociòloga Eva Clouet posa al descobert que al voltant del 2% de les estudiants universitàries franceses recorren a la prostitució ocasional per poder fer front a les creixents despeses per l’educació superior, i com a alternativa a l’endeutament que pateix una majoria d’estudiants francesos. Tanmateix, si la situació francesa és preocupant, a l’Anglaterra laborista de Blair Brown la situació és escandalosa. Segons el “Sunday Times
(8-X-2008), i a partir d’una altra investigació acadèmica de la University of Kingston, el percentatge d’estudiants universitàries britàniques que recorrerien a aquesta activitat oscil·laria entre el 10-15%. El cas és que, des
de 1998 fins al 2006, aquesta proporció es va multiplicar per tres, de la mateixa manera que ho van fer les taxes universitàries imposades pel govern laborista, i que van passar d’uns 1.400 als 4.400 euros de mitjana (tot i haver
promès “preus públics”).
És només la punta de l’iceberg. Segons estudis del Natwest Bank, cada estudiant universitari
britànic requereix una despesa de 13.142 euros anuals, mantre que cada graduat acumula, a la fi de la seva carrera, un deute de 21.500 euros. En una societat com la britànica, marcada per àmplies diferències de classe, aquestes innovacions de “l’esquerra de tercera via” implica, a la pràctica, l’exclusió
creixent de les classes baixes i mitges baixes de l’educació superior, segona part d’una reforma educativa a l’ensenyament bàsic que busca la discriminació classista, en la qual els nostres governants s’hi emmirallen.
El procés de reformes educatives promogut per la Unió Europea, en el que es coneix com el Procés de Bolonya tracta precisament d’adaptar la diversitat de models universitaris a l’anglosaxó, inclosa les seves fórmules de privatització total i parcial (de fe. De fet, el seu sistema de graus, i màster o postgrau és la traducció literal del “bachelor” i “master”). Tant és així que precisament Anglaterra i Irlanda no adapten la seva estructura al procés, perquè “són Bolonya”. En aquest sentit, mentre que el grau esdevindria un conjunt d’estudis universitaris bàsics i devaluats, l’especialització fonamentada en el master, seria inabastable a les butxaques (i famílies) modestes. De fet, tot i assegurar, com féu Blair el 1998, que els estudis de grau tindrien “preus públics”, el dels postgraus és un secret més ben guardat que el de la fórmula de la Coca-Cola. Si prenem com a referència el model de referència –és a dir,
universitats britàniques i nord-americanes-, no és difícil trobar postgraus a 40.000 euros anuals. Evidentment, la reforma universitària de Bolonya és una eina de discriminació social, que impedirà la competència dels estrats més baixos a les elits de cada país, als quals impedirà a la pràctica, l’accés als
estudis universitaris superiors. Tret, és clar, que imitin el que fan bona part de les universitàries
britàniques de classe baixa, o que iniciïn, com fan també les classes modestes nord-americanes, un onerós procés d’endeutament personal.
Perquè, certament, si hi ha algú que està encantat amb aquesta reforma, són les empreses, especialment les financeres. Una vegada esgotats els jaciments tradicionals de la borsa i el
totxo, bancs i caixes podrien fer el seu agost mitjançant un procés massiu d’endeutament de les classes mitges per poder fer efectiu el dret a l’educació superior. La universitat, per tant, no deixaria d’esdevenir un negoci més, un espai a colonitzar pel món dels diners. Mentrestant, els canvis estructurals de la universitat posarien fi a un fet poc comentat, i que fa de la societat
catalana i espanyola capdavantera en promoció social. Segons l’OCDE, el 40 % dels llicenciats o diplomats espanyols són fills de treballadors sense qualificar, molt per sobre de França o la mateixa Finlàndia. És evident que això incomoda a l’empresariat del país, que veu com els seus empleats estan
millor formats que un empresariat poc caracteritzat, en línies generals, per la
seva cultura, ambició o competència professional. Amb Bolonya, no només faran
negoci, sinó que a més eliminaran competència.
Bolonya, doncs, ens explicita el camí de les reformes educatives globals (que té la LEC com un
aventatjat intent d’imitar el neoliberalisme laborista d’accent britànic) a la recerca tant de fer negoci amb l’educació com de “castificar” l’educació segons l’origen social.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bon post. Llàstima que mai ni la Rahola inel Cuní en diran res d’això. Estan prou entretinguts parlant de ximpleries i atacant qualsevol que no prengui les seves òsties com a beneïdes.
Sempre a l’aguait per fer negoci amb les nostres necessitats.
A més, de passada, així els hi serà més fàcil promocionar als seus fills, enredar a una classe baixa amb poca cultura i, si els hi ve bé, anarse’n al llit amb alguna que altra estudiant necessitada.
Sembla mentida que tanta gent (principalment polítics i mitjans de comunicació) estiguin fent el joc a aquest procés. A vegades no sé si és per incèrcia, per comoditat o per interès personal.
Els estudiants intentem fer força des de les nostres armes, que són poques i molt dèbils, però ha de ser el conjunt de la comunitat educativa i la societat en general la que, amb el seu suport i pressió cap als òrgans de poder, tombin Bolonya.
Salut!