Espai de Dissidència

Josep Pimentel, La maleta, Calumnia, Ciutat de Mallorca, 2022, 114 pp. 

Hi ha una tradició important d’editar autobiografies obreres entre el món llibertari. Aquesta és, sovint, el darrer servei que han fet antics militants anarquistes per preservar la memòria històrica, molt especialment dels episodis de la Revolució de 1936, la repressió i l’exili. Entitats com la Fundació Federica Montseny, encara que també moltes altres organitzacions lligades al moviment han fet una tasca ingent que ens posa les coses fàcils als historiadors i que ens remeten al rigor dels historiadors socials britànics de la segona meitat del segle XX. 

En qualsevol cas, he tingut l’oportunitat de llegir-ne unes quantes. Com tota biografia, existeixen melodies individuals i singulars, malgrat que, quan parlem, per exemple de la CNT és obvi que hi ha una orquestració col·lectiva, leiv motivs que es repeteixen i que trascendeixen l’anècdota personal per esdevenir allò que fa que la història, malgrat els diferents accents, sol teixir una narració comuna. 

En el cas que ens ocupa, La maleta és més aviat una biografia novel·lada, redactada per un historiador professional, Josep Pimentel, autor de diversos llibres sobre l’exili anarquista i la revolució, i que també domina la memorística llibertària. En aquest sentit, ens ofereix una novel·la curta que pren la forma, essencialment, d’una autobiografia inventada. Ara bé, que sigui inventada, no vol dir que sigui real, perquè conté múltiples elements que apareixen en altres memòries de militants (molt especialment les d’Abel Paz, amb alguns episodis que recorden al seu Chumberas y Alacranes i Viaje al pasado i unes recreacions molt documentats com ara els bombardeigs de Figueres i les condicions terribles de l’exili. Tot plegat amb una dialèctica entre l’avi que té una malaltia terminal i vol deixar el seu testimoni abans de deixar aquest món, i un nét que participa del moviment antiglobalització de principis d’aquest segle, teixint un fil roig de rebel·lia, o en els termes que alguna vegada, provocativament he expressat, la continuïtat de l’anarquisme com a forma d’identitat del nostre país. 

En qualsevol cas, aquest és un treball rodó, que es llegeix fàcilment (i tanmateix, i malgrat que aquest autor ja hi està avesat, esgarrifa). Un testimoni que convé traslladar a les noves generacions, i que caldria que fos un d’aquests texts que caldria fer lectura obligatòria als estudiants de secundària, i molt especialment, als seus professors. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!