Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Potser és cert que hi ha quelcom que olora a ranci en els sindicats majoritaris. Que hi ha una retòrica pròpia d’èpoques passades, anacrònica. Potser és cert que a l’esquerra la perd l’estètica i es deixa devorar per un cert folklore. Potser és cert que la gent no acaba de comprendre els complexos mecanismes econòmics. Potser és cert que la vaga no fou total, i que molts assalariats que, teòricament no feien vaga, esperessin la més petita complicació per tenir l’excusa per no aparèixer i prendre’s un dia lliure, amb processó reivindicativa a la tarda,…
Tanmateix,
Tanmateix ahir vaig estar envoltat de gent profundament irritada, que creu, amb tota la raó del món, que l’estan sacrificant a l’altar del mercat, que sospita que sobra, i que, sobretot, els seus líders els han traït. Com a professor, sempre he detectat com el sentiment d’injustícia s’estenia ràpidament contra un col·lectiu, i el ressentiment -i la venjança- apareixia sobtadament, quan menys ho esperaves. La gent que viu d’un sou, d’un petit negoci, del seu propi esforç està molt emprenyada, i de bon grat dirigiria la seva fúria contra qui l’ha retallat els seus drets i ha llençat fems damunt el seu futur.
En circumstàncies com aquestes, més enllà de carreteros o laportes, el que caldria seria muntar una alternativa política (desposseïda, si us plau, de tot floklorisme esquerranós) disposat a desfer totes aquestes infames polítiques econòmiques, a carregar-se els privilegis fiscals dels rics, a esclafar el poder dels bancs i financers, i a posar davant els tribunals a aquells que han traït l’estat, en plegar-se a les exigències dels mafiosos internacionals. No cal un gran programa, sinó un simple decàleg, a còpia dels eslògans que anava sentint entre gent normal, no sindicada, que vaig sentir ahir a la manifestació.
El problema, en tot cas, és que l’aristocracisme esquerranós, l’elitisme que allunya tot revolucionari de la banda alta de la diagonal, no seria capaç d’anar en contra dels seus interessos. I que serà més fàcil que els Albiol i els Anglada sàpiguen manipular la fúria col·lectiva contra algú més feble, en una clàssica maniobra de boc emissari.
No oblidem que el feixisme sorgí així, entre gent normal i treballadora, que arribà a la conclusió que la democràcia elitista i formal, no era capaç de resoldre els seus problemes, ni sobretot, reparar injustícies.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… saber configurar, construir, bastir de nou ttta l’esquerra: la sindical, la política i la social. No és que els sindicats majoritaris tinguin una retòrica antiga, no, és que tenen una retòrica passiva, gestionària i resistencialista, no combativa. Semblen obligats a negociar, a pactar, a fer tot el possible per mantenir el que s’anomena “pau social” , que no és res més que “control social” dels de baix. S’han vist obligats a convocar la vaga, perquè s’hi van resistir fins al final, fins que la reforma laboral ja estava aprovada i els narcòtics escampats dels dels mitjans de comunicació ja havien anestesiat l’opinió pública.
L’esquerra no existeix: la socialdemàcrata s’ha suïcidat sola al posar-se en mans dels mercats, és a dir, del gran capital, especialment el financer, i l’altra, l’altra… on és? Per què, per exemple, ICV no va abandonar el govern quan aquest va acceptar retallar sous i despesa pública?
Per alguna raó, més enllà de la ja morta socialdemocràcia no hi ha res prou sòlid encara ni prou conegut.
Reconstruir l’esquerra no ens serà gens fàcil. 30 anys d’hegemonia conservadora en els governs i en les idees no es capgiren en un tres i no res. Però cal, perquè si no ho fem, la dictadura dels mercats s’acabarà convertint en la forma habitual de govern, mentre la democràcia formal es desprestigia i les opcions populistes i feixistes- com bé dius- capitalitzaran el malestar popular i posaran en safata de plata la majoria de la societat al neofeixisme.