Hem d’agrair al Tribunal Suprem la seva sinceritat. El país havia quedat en stand by entre la sentència del constitucional, la campanya, les eleccions i un nou govern que no té molt clar quin camí emprendre. La realitat de la casta jurídica hispànica, els descendents dels inquisidors torquemadencs i redactors dels llibres d’història franquistes, ens han ajudat a recuperar la memòria, i mostrar-nos on som. Gràcies.
Ara, de nou, la pilota ha de tornar a rodar. El gairebé molt honorable Mas ha fugit d’estudi a l’hora de plantejar la independència amb l’excusa que això trencaria la societat catalana. Si ja ho està! El país de la nació plural contra el reaccionarisme ranci de la caverna mediàtica. La gent normal contra els aprenents de Milosevic.
En circumstàncies normals, caldria tocar a somatèn. Com a mínim és el que demanarem als mestres i professors. Si en aquest país disposem d’un gruix de lectors, una generació impressionant d’escriptors, músics i cineastes és gràcies a l’esforç de tot aquest professorat de la Pública que va haver d’aprendre català sobre la marxa. Ens unia -i ens uneix- un objectiu. Crear una sola nació, plural, això sí, encara que una societat sense esquerdes.
No fóra cap exageració definir la casta que domina la jurisprudència hispànica com als Fredy Kruger de la pel·lícula. Ara no som a 22 de desembre, dia de la grossa, sinó a 11 de juliol. I hem de reemprendre la feina on érem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!