Espai de Dissidència

Fer la crònica d’una exposició a la qual no has anat no sembla quelcom assenyat. Un dels preus a pagar per aquest estrany període és perdre’t esdeveniments culturals als quals no pots faltar. És el que m’ha passat amb l’exposició que es va inaugurar i encetar al Museu de l’Empordà de Figueres i el Museu Memorial de l’Exili (el MuME) de la Jonquera. Comissariada pel meu bon amic, l’historiador (i també artista plàstic) Enric Pujol, consisteix en l’exhibició d’unes quantes desenes d’obres d’artistes que tenen com a nexe comú l’exlii del 39.

L’exposició l’he pogut mirar mitjançant l’esplèndid catàleg -d’aquests que poden anar a la llibreria dels llibres bonics-, on es reprodueixen una bona colla d’obres de col·lecció d’artistes com Josep Bartolí, Josep Narro, Francesc Domingo, Roser Bru, Carme Cortés, Francesc Moreno Capdevila, Pompeu Audivert, Pere Calders, Avel·lí Artís Gener “Tísner”, Francesc Camps-Ribera, Marcel·lí Porta, Enric Climent o Toni Sbert. Amb uns estils heterogenis, i una mirada profunda, les temàtiques hi van des de la crònica de la duresa dels camps de concentració francesos, fins a escenes costumistes dels seus països d’acollida.

Com succeeix amb l’exili del 39, amb el qual, com a país, encara mantenim elevats deutes, sovint alguns dels artistes catalans, dels que formaven part de les elits culturals del país, van tenir trajectòries professionals reconegudes i exitoses. Especialment a països com Estats Units, Xile, Brasil i molt especialment Mèxic, on els artistes catalans van exposar o insertar-se dins la indústria cultural dels seus respectius països.

Entenc que ha estat un encert aplegar aquest conjunt d’obres que són el recordatori de l’esforç que com a societat hem de fer per recuperar aquesta memòria pendent de l’exili, i si més no, establir tots aquests reconeixements, si més no, a títol pòstum, pendents com a una societat que hauria de tendir a recuperar la totalitat del seu passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!