Universidade de Santiago de Compostela. Juliol de 1999. Un dia indeterminat entre el 18 de juliol, aniversari de l’Alzamiento i el 25, Sant Jaume, patró de la pàtria hispànica i motiu de l’ Año Santo Compostelano. La gent de la Facultat d’Història em convida a la segona edició del Congrés Internacional sobre Historiografia Història a Debate, on participo amb una ponència i una taula rodona.
Vaig de públic a la conferència d’una brillant historiadora i amiga meva, la doctora Susana M. López, especialista en història americana i argentina i professora de la Universidad Nacional de la Patagonia. La seva intervenció va sobre alguna cosa així com “imaginarios, identidades y memoria histórica”, que més o menys serveix …
… per explicar com les identitats nacionals es construeixen a partir d’un selectiu oblit de grans misèries i distorsió d’hipotètiques glòries. I que precisament la nació hegemònica es fonamenta sovint en les fosses de la memòria. Susana parla des d’un nivell teòric, tot i que no és difícil adonar-se que està expliacant que els Regminton van construir la identitat argentina de la Patagònia on viu, i que els cadàvers a l’armari de la nació tenen noms tehueltxes.
De cop, un home gran, amb accent gallec, i brandant un bastó, s’alça i a crits protesta enfurismat:
–Ya está bien, coño! Ya está bien de tanta memoria histórica del carajo! Qué coño queréis, rojos de mierda! Que no tuvisteis bastante en el 36? Queréis más? . Mentre va marxant, força emprenyat, alça encara més el seu bastó, i va cridant allò que tant es repetí durant la darrera catarsi de la Plaça d’Orient: Viva España, coño!
Tinc perfectament assumit que el fet de disposar d’un passaport espanyol implica moments de vergonya pròpia i aliena com aquest. No tant per l’energúmen de poble, al qual no m’hi vaig estar de replicar amb la meva ironia catalana amb un Me parece que le están esperando en Nüremberg, sinó pel silenci fred, no sé si còmlice o covard, o ambdues coses alhora, en aquell numeret que li havia tallat la respiració a aquesta amiga meva que té la sort de ser ciutadana d’un país culte i civilitzat com l’Argentina. Tanmateix, aquell vespre vaig haver de fer un llarg esforç per tractar d’explicar com era possible que aquesta mena de gent, no és que encara circuli impunement sense sentit del ridícul, sinó que són la que mana. Són la comunitat de propietaris rancuniosa d’una escala mal avinguda anomenada Espanya.
Després, passats uns pocs dies a casa, es va reconciliar amb el territori que trepitjava, i va constatar les grans diferències d’imaginari que separen una Catalunya normaleta respecte una Espanya pròpia de Boris Karloff. En un sopar a casa, després de veure el pa que s’hi donava a un lloc i altre, i abans de prendre un tren a París, em va dir:
– No me extraña para nada que queráis la independencia. Yo también la querría si dependiera todavía del Tercer Reich.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per la claredat, per la brevetat i per la contundència