Espai de Dissidència

Vés per on, les coses es van animant. La majoria silenciada comença a parlar. Primer, amb eslogans enginyosos “Democràcia real, ja; Violència són 600 euros al mes; Massa xoriço per a poc pa; Poc pa, i pitjor circ,…”. Ara toca concretar propostes, la majoria d’una racionalitat i seny que desconcerten els polítics (algú que no l’han ingressat encara en un psiquiàtric ha afirmat que darrere les manifestacions s’hi amaga l’ETA). Que el desnonament exhaureixi el deute, que es faci complir els principis constitucional de la progressivitat fiscal, el dret a l’habitatge digne o al treball digne, que es tregui poder als partits, i se’ls retorni als ciutadans, en forma d’una veritable democràcia participativa. En certa mesura, es reclama el poder per al poble (etimològicament “demos -kratia”) i que se’l trequi als “xoriços” i als seus empleats polítics (Zapatero, Rajoy,…)
Hi podria afegir alguns altres objectius que al llarg dels darrers anys he anat reclament. Un “salari màxim”, lligat al mínim (per exemple, impedir que el més ric guanyi deu vegades més que el més pobre), la nacionalització de la banca, la creació d’un senat conformat per ciutadans triats per sorteig, amb capacitat de vetar les decisions del govern, una nova fiscalitat fonamentada en la col·lectivització de les grans fortunes (impedir que ningú no posseeixi més del que es pugui gastar, amb un patrimoni màxim, per exemple, del milió d’euros per persona) l’eliminació de la desocupació a partir d’una jornada màxima de 30 h. setmanals, i tot de mesures que beneficiarien al 90% de la població, i que tindria com a element contrari aquells que, o bé són com en Camps, o bé aspiren a ser-ho (molt més indesitjables que els xoriços de debò)
Ara bé, el moviment corre el risc (jo diria la certesa) de desintegrar-se per manca de concreció, per les pròpies contradiccions entre gent molt diversa i interesos no sempre coherents (ahir, a Girona, ho vaig veure amb els meus propis ulls). Més enllà d’objectius que poden ser difícils d’obtenir, perquè, al cap i a la fi són contraris a l’estructura de poder vigent, cal atacar amunt.
Penso que una de les propostes més brillants de la Puerta del Sol fou la de convocar un referèndum sobre la monarquia. Certament, el rei encarna la continuïtat de l’estat forjat el 1939 per Franco. Les insuportables diferències socials, aquesta democràcia de senyoreta Pepis, aquesta hostilitat contra el nostre país tenen en el monarca la més alta representació. És la principal baula del poder i el màxim representant simbòlic d’aquest ordre injust. És per això que potser caldria fer-lo caure per fer caure la xarxa d’interessos dels Sáenz, Brufau, Fainé, Botín et alii. Els francesos, el 1791 ho van tenir molt clar. I si la revolta es pretén que esdevingui revolució, n’hauríem de prendre nota de la història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!