Espai de Dissidència

Ahir vaig tenir l’honor de ser cridat a parlar en el míting que les CUP celebrà a l’Auditori de Girona, en el seu penúltim acte de Campanya. Ha estat la meva estrena política. Tot plegat, molt emocionant, des de la litúrgia de missa laica que tenen aquesta mena d’esdeveniments. 
He de confessar que, fins fa quatre dies no hagués cregut que acabaria parlant davant de més de cinc-centes persones de procedència, sociologia i edat heterogènia. Simplement, he estat arrossegat per aquest vent històric, que ens porta, no només a reclamar un nou color al passaport, sinó un nou país regit des d’uns valors de llibertat, igualtat i solidaritat.
Comparteixo amb els meus lectors, el meu breu discurs, el meu gra de sorra del que hauria de ser el nostre país en construcció.

ARA ÉS EL NOSTRE MOMENT

Benvolguts amics i amigues;

Abans de tot, el meu profund agraïment per deixar-me compartir amb tots vosaltres aquest moment històric. Ens ha tocat viure temps interessants, moments en què les generacions que ens precediren i les que vindran, ens exigeixen estar a l’alçada de les circumstàncies. I com a historiador, aquests dies que van massa ràpids, en aquests temps difícils, seran irrepetibles, i els recordarem d’aquí molts anys. Assaborim-los. Aturem-nos per un moment per tractar de recordar petits detalls quotidians, o moments impagables com els d’avui. Com a historiador, minuts com els que ara comparteixo amb vosaltres em resulten excitants, perquè per un moment em trobo amb la sensació de fer història, de conduir el nostre país vers un nou horitzó, una nova dimensió de dignitat

 

Permeteu-me una concessió egocèntrica, una confessió personal. Com molts de vosaltres provinc d’una classe social treballadora, que no pinta res ni en l’Espanya aristocràtica, ni en la Catalunya burgesa. Algú destinat a ser exclòs de la història oficial, i que si mai he aconseguit fer sentir la meva veu és a gràcies a l’encaparrament i la insistència. I és clar, sobretot a la cultura, veritable passaport que potser no t’assegura una existència còmoda, encara que et permet parlar de tu a tu amb els massa acostumats a manar. Per això ric molt, quan algú etziba allò de la “Catalunya silenciosa” que no inunda els carrers per l’11 de setembre o el 14 de novembre. Com la majoria de tots vosaltres, provinc de la Catalunya silenciada pels pares biològics i intel•lectuals de gent com la Sánchez Camacho. Perquè, malauradament, aquella vella cançó d’en Raimon continua essent igual de vàlida avui que fa trenta-set anys, “jo vinc d’un silenci /antic i molt llarg / de gent que va alçant-se /des del fons dels segles”. I sí, els mateixos hereus d’en Franco han provat de mantenir el silenci; el silenci com a poble, perquè no puguem decidir de quin color ha de ser el nostre passaport o com hem d’organitzar la societat. I com Raimon, penso que potser és ara que aquest silenci “el romprà la gent / que ara vol ser lliure / i estima la vida / i exigeix les coses que li han negat!

I què exigim? Ho exigim tot, perquè tot ens pertany, perquè el poble (sí aquesta paraula que gairebé han destintat aquestes darreres dècades per fer-nos sentir vergonya en pronunciar-lo) és sobirà. I, per tant, el destí ha de ser a les nostres mans. Per això no ens hem de conformar amb canviar de color els passaports o pintar estels a les banderes. I per obtenir tot, hem de transformar-ho tot! Ja n’hem tingut prou d’una Transició lampedusiana o d’una autonomia de la senyoreta Pepis. Ja n’hi ha prou d’una vella manera de fer política basada a renunciar a la nostra sobirania 1.460 dies dels 1.461 de cada període electoral! Per això faig costat a les CUP! perquè com els antics grecs, com els revolucionaris catalans del segle passat, són al carrer cada dia de l’any, al costat de la gent amb cognoms tan poc aristocràtics com el meu, i perquè espero i demano que continueu al carrer, l’endemà de les eleccions i més enllà. Perquè només des de la participació constant, des de la no renúncia a la nostra capacitat de decidir i autogestionar el dia a dia, és quan podrem construir una societat justa de debò. Perquè només des de l’autogestió de tots els afers públics i privats podem ser autènticament lliures.

Jo no sé què passarà el 25 de novembre. He parlat amb alguns especialistes en demoscòpia i em confessen sentir-se confosos, perquè aquestes eleccions no són com les altres. Conec a força gent que no ha votat mai, que us farà costat. Conec a gent a qui la qüestió nacional li resulta indiferent, i us farà costat. Alguns us han comparat amb la Syriza catalana. No hi estic d’acord. Les CUP estan esdevenint una cosa nova, que té connexions amb l’escamotejada tradició democràtica i autogestionària de les classes populars del país, i un fenomen en construcció, una terra inexplorada, la nostra Amèrica particular. Probablement la gent que anireu al Parlament haureu d’improvisar aquesta nova manera de fer política, a partir de noves formes, objectius i mètodes que, tanmateix, enllaçaran amb les velles aspiracions de sempre. Perquè, algú ho havia de dir: no sou originals! Si hi ha tanta sintonia entre el carrer i vosaltres és perquè molts com jo fa temps venim interioritzant un nou discurs, unes idees elementals de justícia i solidaritat, una revolta contra aquest sistema inclement de domini i opressió per terra, mar i aire a què ens sotmeten les elits de Barcelona, Madrid, Brusel•les, Wall Street o la Universitat de Chicago. La vostra feina (que no és poca) és fer de receptacle i vehicle de tot aquest conjunt d’esperances. La vostra responsabilitat és transformar aquest esperit crític amb iniciatives, propostes i accions que posin lletra a la música que molts, fa molts anys, des d’aquest silenci del fons dels segles, veníem xiulant. I no només la vostra acció a les institucions serà transcendent per a aquells que aspirem a un passaport on no hi resi allò del “Reino de España”. També ho pot ser per milions d’europeus fatigats de l’engany, robatori i patiment al qual els sotmeten la cobdícia dels rics.

Evidentment, cal parlar d’allò que els mitjans en diuen crisi, i que fóra més rigorós anomenar, amb condescendència: “danys col•laterals del capitalisme”. M’agrada de vosaltres el fet que hagueu fet un acurat diagnòstic, i sobretot que parleu clar i català a l’hora d’abordar les solucions. En les circumstàncies actuals, malgrat l’esperit de confusió amb què ens deformen els nostres mitjans de desinformació, les solucions al dany infringit a milions de persones; aturats, desnonats, empobrits, atemorits,… només poden ser aritmètiques!!! Si hi ha un 20% d’atur, mentre els qui treballen ho fan més i per menys, la lògica dicta el repartiment del treball. Si som on som és perquè la nostra classe política ens ha traït i ha privatitzat guanys i socialitzat pèrdues, cal deixar de pagar el deute il•legítim. Si no hi ha prou recursos perquè els rics s’escaquegen de contribuir, cal col•lectivitzar els seus béns improductius. Si la desigualtat és insultant, cal equilibrar els ingressos. Si hi ha cases sense gent i gent sense cases… com a mestre, no queda altre remei que agafar el llibre de mates, obrir la plana de la teoria dels conjunts, i aplicar la propietat distributiva: una família; una casa! Si hi ha pobres, i uns pocs que s’ho queden tot, la solució és ben simple: l’operació matemàtica més solidària de totes: repartir! Si la gent viu terroritzada davant caps d’empresa tirànics, petits cacics feudals que encara tenen la barra de demanar que la gent treballi més hores per menys, o que si tens més formació que ells te’n vagis a servir cafès a Londres, està clar que cal organitzar la producció de manera democràtica, i aplicar l’autogestió dels treballadors. La dignitat de la vida requereix esforç mancomunat i aquella paraula que avui sembla pràcticament un delicte pronunciar-la públicament: igualtat! Perquè vosaltres, com jo, que venim d’un silenci antic i molt llarg, no callarem. I ja era hora que algú aportés una mica de veu a una institució que, si bé es diu Parlament, no ha parat d’exigir-nos a la gent del carrer que callem.

Perquè,… què heu de fer els representants de les CUP al Parc de la Ciutadella? A banda d’abatre les muralles polítiques que encara es drecen al voltant la nostra nació, heu de fer una revolució. No, no us estic demanant que organitzeu tallers de barricades ni prepareu assalts als Palaus d’Hivern. Això no funciona. Quan parlo de revolucions us estic exigint que ataqueu aquell lloc més decisiu per transformar en profunditat les coses. Heu d’assaltar el cor i el cap dels catalans. Al Parlament, la nostra veu, les nostres idees, les nostres esperances, han d’ésser repetides dia sí, dia també. Heu de fer classes d’aritmètica pràctica; repartir el treball i la riquesa, la privatització és un robatori, els serveis públics han de romandre públics i ampliar-se, els sectors estratègics han d’ésser de propietat col•lectiva, cal aplicar la democràcia arreu, especialment en l’àmbit de l’empresa, que els especuladors es mengin el seu deute amb patates, que no hem de carregar amb deutes il•legítims, que la sobirania no pertany a un estat propi o aliè, sinó als catalans. Heu d’aconseguir fer canviar la mentalitat de la majoria de la gent, fins que la gent esdevingui poble, i de poble a ciutadà crític, actiu, disposat a exercir a diari les seves responsabilitats públiques. Heu d’organitzar una revolució mental entre catalans i catalanes, perquè aquesta és l’única manera d’assegurar uns Països Catalans pròspers, justos, lliures, desvetllats i feliços.

I parlant de revolucions, m’agradaria cloure la meva intervenció amb un poema de D. H. Lawrence, que precisament parla d’una sana revolució. En una matussera traducció pròpia ve a dir més o menys el següent:

Si fas una revolució, fes-la amb joia

no la facis encarcarat ni radical

sinó tan sols per gaudir-ne,

no la facis perquè odies la gent

sinó per escopir als ulls dels qui no l’estimen

no la facis pels diners

fes-la per condemnar els diners

no la facis per la igualtat

fes-la perquè tenim ja massa igualtat

no la facis per les classes treballadores

fes-la de tal manera que tots puguem esdevenir

les nostres pròpies i petites aristocràcies.

No la facis per la Internacional del Treball

El treball és allò del qual la gent ja n’ha tingut prou!

Acabem amb tot això,

la feina ha de poder ésser agradable

i els homes gaudir-ne.

Fem-ho així; fem una revolució per gaudir-ne!