Espai de Dissidència

Michel Houellebecq, Anorrear, Anagrama, Barcelona, 2022, 592 pp. 

Aquests darrers dies he llegit, amb una rapidesa sorprenent, Anorrear, darrera i esperada novel·la de l’enfant terrible de les lletres franceses Michel Houellebecq. Com sempre em passa amb aquest peculiar autor, he experimentat sensacions contradictòries. D’una banda, la fascinació per la facilitat amb què el narrador dissecciona en profunditat les minvants glòries i creixents desgràcies de la societat francesa. De l’altra, la fatiga mental que l’autor encomana amb eficàcia, mentre empeny França al divan del psicoanalista.  

Houellebecq parteix d’un avantatge i un hàndicap alhora: la fama de transgressor a qui se li perdona tot, i, per contra, que ha apostat tan fort en llibres anteriors que anorrear pot arribar a decebre. Bé, que se li perdona tot, tampoc és cert. Ben segur, el wokisme francès troba misogínia i racisme allà on constata amb esperit notarial el que passa pel cap de la classe mitjana blanca francesa. D’altra banda, tot i que les dosis de transgressió són menors del que ens té acostumats, deixa anar unes quantes bombes a la correcció política que en qualsevol altre autor li haurien causat problemes seriosos. 

L’autor fa referències continuades a Balzac. I, és que, en certa mesura, aquest anorrear és un exercici conscient d’emular el clàssic per constituir-se en el gran narrador del realisme francès dels inicis del segle XXI. De fet, com bona part de la intel·lectual novel·lística afrancesada, la trama és accidental i contingent, perquè la descripció i el treball minuciós sobre els personatges i la seva subjectivitat ho representa tot. Un alt funcionari enarca, pròxim al poder, tracta de desentrellar una mena d’atacs tecnològics a elements clau del poder econòmic i comercial global. Per tractar d’esbrinar-ho recorre als papers del seu pare, un antic alt càrrec de l’espionatge francès. Mentrestant, la seva família fa aigües, com sembla enfonsar-se el seu país en una llarga decadència en el context de les eleccions presidencials franceses de 2027. Mentrestant, apareixen personatges i situacions representatives d’aquesta decadència francesa: una periodista sense escrúpols que representa el postureig d’esquerres, un polític mediocre que prové del món de la comunicació, alts funcionaris honrats que es troben desconcertats i impotents davant els canvis, la degradació dels serveis públics, la descomposició de les famílies, estudiants que es prostitueixen per poder viure raonablement a París, ultradretans identitaris amb un pes creixent en el món social i polítics, immigrants desarrelats, i sobretot, una gran sensació d’anorreament d’un món que comença a pertanyer més a l’ahir que a un avui galdós i un demà desesperançat. 

Com dèiem, el tema representa clarament una França en regressió, com sol ser el leiv motiv de la novel·lística d’aquest autor. La diferència és que, en aquesta novel·la passa de la solitud aclaparadora de l’individu en la societat moderna a una mena de redempció en què la família acaba exercint com a darrer baluard de quelcom que s’hi assembla a la vida en societat. De fet, els nivells de tendresa dels personatges no fa pensar ni en Houellebecq ni en Balzac. 

Si fins ara parlàvem de les virtuts, anem a abordar els defectes. Tot i que la trama inicial sembla ben construïda i interessant, no es resol de manera reeixida. La darrera part, centrada en el protagonista i el seu progressiu deteriorament físic, fa que bona part de les històries paral·leles no quedin ben resoltes, o encara més greu, obertes a mitges i privant-les d’un oxigen necessari. És com si l’autor decidís precipitar-se a acabar artificialment la història. S’avorten històries massa interessants perquè l’autor conclogui de manera poc satisfactòria, fins i tot en un canvi de to innecessari. Ens trobem, doncs, amb una novel·la ben plantejada i mal resolta. Això sí, continua tenint els esquitxos de genialitat (potser en menor mesura) al qual el novel·lista ens té acostumats. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!