Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Comentari del llibre de José Luis Oyón La quiebra de la ciudad popular. Serbal, Barcelona, 2008
El recent serial de TV3 -en realitat, un reportatge dramatitzat- Els diaris de Pascal realitzen una lectura parcial, subjectiva i farcida de prejudicis dels conflictes socials de la Catalunya Republicana. S’assumeix sense gaire recances el discus construït pel periodista Josep M. Planes -amb uns reportatges superficials i xenòfobs, tal com pot reflecteix la reedició dels seus textos compilats a Mirador– i la superficialitat i sensacionalisme que es desprén del famós Transmiserià, del periodista i polític Carles Sentís.
Més o menys, es venia associar anarquisme, lumpenproletariat i murcianos, i s’obviava el perquè d’una combinació que va portar a una espiral d’exclusió, ressentiment, i finalment, una revolució igualitària, on els humiliats van pretendre -i aconseguir, en certa manera- un curt estiu de l’anarquia, els tems immediatament posteriors al 19 de juliol del 36.
José Luis Oyón fa efectivament la investigació -qui sap si definitiva- sobre el perquè de tot plegat. Amb un treball de fonts exhaustiu -encomiable el seu ús del cens de 1930 per conèixer amb noms i cognoms milicians i militants- fa una dissecció de la Barcelona desigual de les dècades anteriors…
Exposa sense embuts l’especulació immobiliària, l’exclusió social, les difícils condicions de treball dels immigrants meridionals que troben en l’anarquisme la identitat i dignitat que les classes benestants i mitges del país els neguen, i que els empeny vers el radicalisme. I, sobretot, desmunta mites, com el de la Catalunya integradora, quan demostra a partir d’aquest treball de microhistòria, com la segregació espaial, educativa, laboral impedeix els nouvinguts promocionar de classe -només un dotze per cent dels fills de jornalers aconsegueixen millorar la qualificació professional-.
És molt significatiu que els dos darrers grans treballs sobre el perquè de la revolució anarquista provinguin d’un gal·lès -Chris Ealham- o d’un catedràtic d’urbanisme que em penso és de Valladolid. Catalunya necessita un psicoanalista, fins i tot per acceptar la seva història més negra -i em refereixo a la hipocresia amb què tracta els seus treballadors i la hipocresia de les seves classes mitges. Al cap i a la fi, em penso que la versió de la història de Carles Sentís és encara massa arrelada a l’inconscient col·lectiu. Mireu, sinó, l’absència de discurs social sòlid i no retòric del conjunt de les forces polítiques catalanes.
Un llibre no fàcil de llegir, tot i que dels que deixen emprempta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira, em llegeixo bastant sovint els teus escrits, m’agrada l’heterodoxia que hi destil·les i de tant en tant quan puc entro a la bloqesfera sense dir-hi la meua.
Però aquest cop no m’en puc estar.
En primer lloc és evident que hi va haver delinqüents que es van aprofitar de la situació creada després del 36. Són els mateixos que assaltaven i requisaven els magatzems de queviures de la Generalitat. Són els mateixos que mataven a discreció i sense judici previ en un pais on el feixisme era pràcticament inexistent. És un fet històric que n’hi va haver molts que van fer cometre crims en nom d’una revolució que foren incapaços de fer a la seva terra.
Estic dient que tos els anarquistes eren uns criminals? me’n guardaré prou. Precisament la revolució la van fer anarquistes i militants d’altres organitzacions, per exemple a Sant Feliu de Llobregat reconvertint la indústria amb l’ajut dels tècnics per a l’ús de guerra. Els militants de tots els partits polítics tenien vertaders revolucionaris, autèntics criminals i finalment feixistes infiltrats a sou de l’enemic.
El que ningú pot proposar és que era revolució allò que van fer molts, i no té justificació ni pel resentiment social. Així hauríem de concloure que el cas del Molins de Rei del 36 al 37 amb el capitost Marin amb el seu particular punt de vista del que era la revolució -aturar tota la indústria, col·lectivitzar per exemple les barbers i enllustradors i atemorir tota la població adés d’enriquir-se- que havent-se enriquit per la seva acció durant aquests mesos acabà a Mèxic com a amo d’una fàbrica tèxtils també eren justificats.
Oportunistes i arribistes violents. Respecte sobre la culpabilitat de la societat catalana per la manca d’integració dels nouvinguts no hi coincideixo ni de lluny, però ja seria un altre tema.