Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
I versió en català que he publicat avui a El Periódico. La vocació, com podeu veure, és del tot didàctica (malgrat el meu escepticisme sobre els límits de la pedagogia)
Quan ha passat més d’un mes de les consultes independentistes, s’ha instal·lat un sonor silenci entre els mitjans espanyols. Després de la irritada i previsible reacció d’alguns opinadors, no s’ha iniciat un debat seriós sobre les possibles conseqüències d’un procés de resultat incert però que qüestiona l’actual integritat territorial. De fet, sí que han passat coses. Primera, allò que històricament s’ha denominat problema català s’ha internacionalitzat. Corresponsals estrangers, habitualment influïts per la visió de la premsa madrilenya, han descobert que l’independentisme no és una cosa anecdòtica, radical o folklòrica, i això ha variat la línia editorial dels seus respectius mitjans. Segona, s’ha normalitzat com a opció política transversal, no majoritària, però sí considerable (algunes enquestes projecten entre un 40% i un 55% de vots favorables a la secessió en un hipotètic referèndum) i s’ha possibilitat que molts independentistes surtin de l’armari, i s’afegeixin a personalitats de diferents àmbits professionals i ideològics. Tercera, i la més inquietant, Espanya no té qui li escrigui. O, resolent aquesta críptica referència a García Márquez, no han aparegut defensors de la unitat de l’Estat amb arguments sòlids.
Sí columnistes i tertulians enfurismats, amb respostes emocionals, o opinadors que, des de la sorpresa, hi han respost mitjançant la desqualificació o el menyspreu. Aquesta perplexitat espanyola s’assembla al nen espantat davant del que és desconegut que es tapa la cara confiant que així el perill desapareixerà.
Mesos enrere, la iniciativa de les consultes, sorgida a Arenys de Munt, va estar precedida per una polèmica. La justícia va autoritzar Falange a manifestar-se al mateix poble el dia del referèndum. Això va potenciar l’èxit de participació, un 41% del cens. La majoria de catalans, inequívocament antifranquistes, es preguntaven com era possible l’existència legal d’un grup amb una trajectòria històrica que està sembrada de cadàvers i en els principis de la qual persisteix l’ús estratègic de la violència per intimidar la majoria. I encara més quan hi ha una llei que permet il·legalitzar les organitzacions que no la condemnin. Aquesta absència argumental, més enllà d’insults o amenaces, revela una paradoxa. El problema no radica en les temptacions sobiranistes catalanes, sinó en l’absència d’un projecte espanyol sòlid, atractiu o acollidor. Encara pitjor, si Machado es referia poèticament a les dues Espanyes, es constata que, mentre una d’aquestes està sepultada en una fossa anònima, l’altra s’ha apropiat en exclusiva la marca. Amb aquesta realitat és difícil convèncer alguns de continuar al club.
Seria fàcil atribuir aquest seguit de desencontres a l’Estatut i el seu inacabable culebró constitucional. Però és necessari recordar que la redacció del text estatutari té el seu origen en la necessitat de blindar l’autonomia davant la seva contínua erosió per part de les ingerències legislatives de les Corts. Aquestes, per la seva part, responen a la voluntat, deliberada o inconscient, de considerar l’Estat autonòmic com a mera descentralització administrativa, enfront de la frustrada aspiració catalana de ser reconeguda com a nació. En certa manera, els anys en què vam viure perillosament (2003-2006), quan el Parlament inicia la difícil tasca de canviar la seva llei màxima, les discussions i polèmiques viscudes llavors, amb amenaces militars i excomunicacions de la Conferència Episcopal incloses, van posar les bases d’un llarg i dolorós procés de distanciament en l’aspecte polític. També en l’emocional i l’econòmic, fet que propicia llocs cada vegada menys comuns. Si bé és veritat que els separadors han treballat amb afany, els silencis còmplices, les insensibilitats davant d’una cosa tan delicada com els sentiments col·lectius, han fet d’Espanya un Estat fràgil.
L’oposició a l’Estatut podria explicar-se com a resposta agressiva a la impugnació catalana de la transició. En aquest procés històric hi va haver beneficiats i frustrats. El franquisme reconvertit a la democràcia, l’oposició submisa al nou ordre, els grups fàctics que van jugar les seves cartes marcades en van ser els guanyadors. Els que pensaven que s’havien de resoldre les tres grans assignatures pendents d’Espanya (la necessitat de construir una cultura democràtica, una societat amb més igualtat social i un encaix nacional satisfactori entre Estat i nacions perifèriques) van acabar decebuts. Amb l’esdevenir dels anys, en especial durant l’aznarat, hem presenciat retrocessos en aquests àmbits. L’Estatut va catalitzar el descontentament i la dissidència fruit de les carències de l’Espanya actual. La virulenta reacció desencadenada intenta recordar qui mana aquí.
Que per defensar la unitat de l’Estat apareguin camises blaves, jous i fletxes o àguiles imperials hauria de preocupar més els que no tenen problemes amb la seva identitat que els que desitgen baixar del tren. La nació espanyola camina despullada, ja que no porta cap vestit que la faci atractiva. Tenint en compte que el franquisme i la transició van anul·lar l’Espanya roja, és normal que molts desitgin trencar un Estat que no els accepta tal com són.
* Historiador.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Pau Gasol, el Nadal i la selecció de futbol i bàsquet, curiosament farcides de catalans.
És la seva única esperança, per això als esportistes els pressionen tant.