Espai de Dissidència

El terme exili és definit pel Diccionari de la GEC com a
allunyament, voluntari o forçós, del territori d’un estat, especialment per
motius polítics. L’asèpsia de les accepcions normatives no permet captar sempre
els significats més profunds de mots especialment dolorosos. Exili també pot
associar-se a sensacions personals de malestar, a una posició voluntàriament
adquirida respecte d’un entorn hostil, desagradable, incompatible amb la
consciència moral. Sense necessitat de desplaçar-se, molts poden experimentar
la sensació de l’exili, de viure lluny d’una comunitat en un espai estrany, no
necessàriament geogràfic, i aquest pot ser un estat anímic, una actitud de
relació conflictiva amb el món on ens ha tocat viure.

Els exiliats involuntaris som aquells que sovint habitem un
univers especial, llunyà a les idees i maneres de fer acceptades comunament, on
resulta evident la nostra escassa capacitat d’influència en la vida social i
política de la comunitat. No comptem per a res, o gairebé res, i aquells qui
decideixen no compten amb nosaltres. La nostra relació amb el poder resulta
episòdica i tangencial. Acabem com a individus incòmodes i silenciats als quals
cal confinar a la perifèria dels discursos, envoltats per les línies tèrboles
de la dissidència. Ja no ens creiem aquelles històries amables que de petits,
ens prometien una societat democràtica, participativa, on l’esforç, el treball
i les actituds desinteressades ens permetrien ésser ciutadans de primera.

No. Certament, ningú no ens ha convocat a l’àgora. Cada
quatre anys ens demanen que elegim els nostres administradors, sense que res ni
ningú ens marqui clarament les diferències entre opcions cada vegada més
difuses. No ens deixen triar sinó és entre el de sempre i el mateix. I en un
país minúscul i minoritzat com el nostre, entre una retòrica nacionalista buida
de contingut i una vulgar pràctica del capitalisme més tribal. No tenim permís
de la superioritat per dissenyar els nostres horaris, l’agenda de la
quotidianitat o com repartim els recursos col·lectius entre tots, sota quins
mecanismes i en quina proporció.

No deixo de pensar en Thoreau. Aquest rebel que va gosar
esdevenir un home lliure. Henry David Thoreau (1817-1862), nord-americà en
l’època que aquell país apuntava el seu destí com a gran potència va decidir,
en virtut de la seva consciència, negar-se pagar la contribució que el govern federal
va imposar per finançar la guerra expansionista contra Mèxic. Un dia que havia
anat al seu poble, Concord, a prop de Boston, es va trobar el seu amic Sam
Staples, que exercia com a recaptador de la poll tax, aquest odiat tribut. Tot
i que Staples es va oferir a pagar-lo per ell, Thoreau va exigir que
l’empresonessin per evidenciar l’absurd d’unes lleis que castigaven un home
honrat. La nit del 23 al 24 de juliol de 1846 la va passar a la presó. Allà va
començar a meditar la seva obra mestra Del deure de la desobediència civil, el
mateix llibre que algunes dècades més tard mantenia entre les mans Tolstoi en
el moment de la seva mort, o que aprendria de memòria un jove advocat indi,
resident a Sud-àfrica, anomenat Mahatma Gandhi.

Thoreau va viure aquella nit a la cel·la de Concord com a
una mostra evident del seu exili. No era ni la primera ni l’última vegada que
aquest filòsof individualista i referent literari de la Nord-amèrica del
vuit-cents s’entestava a palesar el seu aïllament respecte d’una societat que
s’allunyava inexorablement dels valors dels pares fundadors. El mateix dia de
la seva graduació universitària al Massachussets Institute of Technology fou
l’encarregat de llegir el discurs de la seva promoció. Va desconcertar tothom.
Afirmava que si Déu havia treballat sis dies i descansar el setè, ja havia
arribat el moment de descansar-ne sis i dedicar-se a la producció un únic dia
setmanal. No calia fer-ne més en una nació amb una natura exuberant i un
progrés tècnic que estalviava les feines més carregoses. Això, que enllaçava
amb el pensament il·lustrat que havia fonamentat la naturalesa identitària de
la Federació, semblava una provocació per als homes que feien endevinar el
despotisme capitalista en què Estats Units es convertiria.

El filòsof individualista creia que l’únic objectiu legítim
al qual podia aspirar la humanitat consistia a desenvolupar una existència
satisfactòria i equilibrada, de lectures plaents i una vida social fonamentada
en relacions d’amistat i confiança. Tot plegat, ben lluny de les obsessions
competitives i predadores que acaben per generar destrucció i autodestrucció, a
un creixement sense límits que no porta enlloc, a una expansió inclement de la
pobresa i la desigualtat, generadora de ressentiment, odi i violència. Thoreau
havia contemplat la perversió dels valors de la democràcia i la igualtat,
reduïts a la condició de caricatures en un estat on l’esclavitud era legal, i
on ajudar els esclaus fugitius, un delicte contra l’única cosa realment sagrada
per a l’estat: la propietat. I per això, va emprendre el camí de l’exili. Pel
març de 1845 decideix construir-se una caseta de fusta al bosc de Walden Pond,
en terres del seu amic el filòsof Ralph Waldo Emerson. El 4 de juliol, dia de
la independència, s’hi instal·la. I al llarg de dos anys de residència, entre
lectura, visita i el breu treball al seu modest hort, posa en pràctica les
seves idees sobre una vida satisfactòria, al marge de la lògica economicista
que, a poc a poc, s’imposa arreu. Poc temps després publicarà els manuscrits
redactats al llarg d’aquell temps: Walden, o la vida en el bosc. Viurà al marge, mentre escrutarà els
clàssics grecs i llatins. Mantindrà el seu retir, mentre farà les seves
conferències a la biblioteca de Concord. Passarà llargues hores en la
contemplació del foc, mentre visitarà, i rebrà visites dels més destacats
intel·lectuals de la seva època, així com mantindrà estrets llaços amb uns
veïns de variada extracció social.

He fet servir el filòsof individualista com a exemple de
dissident, d’exiliat interior. Com ell, els nostres pensaments, que no deixen
d’exhalar sentit comú, no són tingudes en compte. Creiem que els individus han
d’ésser lliures per poder gaudir d’una vida satisfactòria. Han de tenir la
primera i l’última paraula sobre el control del seu temps i la seva agenda. Han
d’ésser propietaris de si mateixos. Han de gaudir d’una vida tranquil·la on
poder assaborir els petits grans plaers sense sobresalts. Tanmateix, l’agenda
política dels seus administradors i una certa incapacitat de milions de
persones de pensar per compte propi acaba imposant l’hegemonia d’aquest
capitalisme tribal que arrasa el territori físic i espiritual del nostre
paisatge, i a la vegada captiva l’ànima de cadascú. Cada vegada es treballa més
hores. I quan algú decideix que el que cal és que els nens vagin una hora més a
classe, ningú no piula. Sembla que l’explotació infantil comença a ser cada
vegada més acceptada, i disfressada d’una retòrica de progrés. L’oci no s’entén
sense el negoci. De fet, el consum compulsiu sembla l’única opció raonable per
al buit de la solitud que provoca el lleu espai de temps sense estar
controlats. La vida es redueix a una llarga cadena d’hipoteques, materials i
subtils. Ningú no qüestiona que els rics es facin cada vegada més rics, i que
tots pintem cada vegada menys.

Els exiliats ja no són el que eren. Abans eren refugiats de
cruentes dictadures. Avui som rastres de sordes dissidències. Com Thoreau, al
final només aspirem a fer-nos una cabaneta i contemplar el pas de les estacions
al bosc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!