La passada primavera, el ministre Sevilla va elaborar una llei, el Pla Concilia que permetia facilitar les coses als empleats públics. Possibilitava reduir la jornada als pares o mares que tinguéssin al seu càrrec menors de dotze anys. A Catalunya, la conselleria de governació, que posseeix competències (parcials) respecte de la funció pública, davant les peticions dels funcionaris que volien atendre millor els seus fills, es va enviar una circular interna que impedia gaudir d’aquest dret a partir d’una interpretació restrictiva.
Gràcies al nostre govern d’esquerres, i Puigcercós en concret, els nens catalans de 6 a 12 anys no tenen la possibilitat de gaudir de major presència física amb els seus pares. La justificació que acabo de llegir al diari "20 minutos" és surrealista.
Segons Governació en general, i la seva secretària de Funció Pública, Teresa Aragonès, en particular "dubta que això afavoreixi les dones i la seva carrera professional".
Quina barra! Se’ls ha acudit preguntar les mares què n’opinen? Potser estan més interessades en els seus fills que en les carreres professionals o en els estirabots dels seus governants. Se’ls ha acudit preguntar als nens? La resposta és òbvia, i els resultats són discriminatoris. Molts nens espanyols tindran l’oportunitat d’ésser atesos durant més temps per la seva mare o el seu pare (la reducció no té res a veure amb el sexe del progenitor, sembla que no se n’hagin assebentat, d’això).
Les causes d’aquesta restricció poden ser dues. Un dels col·lectius que més es podia beneficiar d’aquesta mesura és el dels mestres. La gran cagada i estafa milionària de la sisena hora ha deixat el sistema educatiu sense professionals. Una mesura com aquesta posaria en evidència al partit que la va imposar, i potser haurien de fer marxa enrere respecte el gran error comès -ja sabem que rectificar és de savis, no de polítics-. La segona, és que les esquerres d’aquest país, i en especial Esquerra Republicana, té una gran animadversió respecte dels treballadors públics, una mena de mania persecutòria, complex o el que sigui. Això resulta un oximoron. No hi ha cap estat seriós en el món sense una funció pública potent, competent, professional i satisfeta amb les seves condicions. A tot això podríem afegir una nova qüestió. La qüestió de les condicions laborals, en general, sigui del sector privat o públic, no sembla una prioritat per als republicans que afirmen ser d’esquerres. No llegeixo al seu programa electoral res al voltant de la seva millora, de reducció d’horaris, d’obtenció de nous drets, de combat contra la precarietat. Imagino que les contradiccions insolubles dels anys trenta, s’arrosseguen set dècades després.
Jo no sé si vull ser independent, si qui ens hi ha de portar considera més important els drets dels empresaris als dels treballadors. Si es vol desdibuixar el paper dels empleats públics. Si es discrimina els propis treballadors -i les seves famílies- respecte als espanyols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A vegades sembla que tenir més competències a Catalunya és un empitjorament enlloc d’una millora.
Des de la CGT hem engengat una campanya de recollida de signatures per demanar l’aplicació dels permisos que contempla l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic: http://www.cgtcatalunya.cat/cgtense