Us passo el text de la conferència que vaig llegir ahir a la Universitat Autònoma al cicle que organitza el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, en la qual va participar Baltasar Porcel i jo mateix, moderats per la professora Maria Campillo.
Corria el febrer de 1987. L?escenari, aquesta universitat.
Avui molts ignoren que aquells dies freds de finals d?hivern va produir-se una
llarga vaga que durà setmanes. El desencadenant, una simple anècdota, com sol
passar quan hi ha un clima propici perquè qualsevol espurna provoqui una
reacció en cadena. Una plataforma assembleària, espontània, imprevisible, no
dirigida, tan pròpia de l?esperit llibertari del país, va presentar al rectorat
un plec de reivindicacions concretes. No recordo amb exactitud els deu o dotze
punts sostcrits i refrendats per les assemblees de facultat, només alguns, els
que més m?interessaven, com la supressió de les taxes universitàries, la dignificació
del transport públic de Cerdanyola a Bellaterra o la gestió pública i a preu
raonable dels restaurants i cafeteries del campus.
CONCEPCIONS I DISCURSOS SOBRE LA
MODERNITAT EN LA LITERATURA CATALANA
Per Xavier Diez
Corria el febrer de 1987. L?escenari, aquesta universitat.
Avui molts ignoren que aquells dies freds de finals d?hivern va produir-se una
llarga vaga que durà setmanes. El desencadenant, una simple anècdota, com sol
passar quan hi ha un clima propici perquè qualsevol espurna provoqui una
reacció en cadena. Una plataforma assembleària, espontània, imprevisible, no
dirigida, tan pròpia de l?esperit llibertari del país, va presentar al rectorat
un plec de reivindicacions concretes. No recordo amb exactitud els deu o dotze
punts sostcrits i refrendats per les assemblees de facultat, només alguns, els
que més m?interessaven, com la supressió de les taxes universitàries, la dignificació
del transport públic de Cerdanyola a Bellaterra o la gestió pública i a preu
raonable dels restaurants i cafeteries del campus.
Pocs mesos abans, tot semblava normal. Els nostres
professors, amb vint anys més que nosaltres, ens sermonejaven a diari. Es
ventaven que la seva generació s?havia revoltat contra els convencionalismes
burgesos i havien buscat la platja sota les llambordes de París, en aquell
enyorat maig del 1968. No sense condescendència ens retreien el nostre
pressumpte passotisme o incapacitat de ser realistes tot demanant l?impossible.
Potser tenien raó. Nosaltres no frisàvem per una revolució utòpica, sinó per
millores tangibles i immediates. Definitivament, veníem de tradicions
diferents. A diferència seva, molts èrem fills d?aquelles classes subalternes
tan idealitzades pels seus teòrics marxistes, i en una època de massificació a
les aules, alguns no tenien ni cadira per seguir les seves batalletes
revolucionàries embellides per la nostàlgia.
Un grup d?estudiants, cansats de
trobar poc més que paternals copets a l?esquena, van ocupar el Rectorat per
sorpresa. La pràctica totalitat de les facultats van aturar les classes, mentre
que milers participaven en assemblees d?estudiants que omplien a vessar
l?Auditori. Una nit de febrer, després d?alguns dies de tancament, els Mossos
van dessallotjar els estudiants. L?endemà, organitzats espontàniament, en una
acció que recordava Octubre, d?Eisenstein, vam prendre un tren dels
Ferrocarrils Catalans, vam plantar-nos a Bellaterra, i enmig d?una nevada que
havia tenyit de blanc el Campus, vam recuperar simbòlicament la Universitat.
En persistir les protestes,
alguns professors d?aquells que setmanes abans ens passaven diapositives sobre
la primavera parisenca, es van emprenyar amb nosaltres. La seva retòrica
revolucionària emmudí. Per primer cop, molts es veien abocats a acceptar el seu
paper d?autoritat contra la qual s?havien revoltat anys enrere. Havien
establert una poderosa narrativa. La de la lluita per la democràcia, la
Transició, la revolució, els canvis de costums,… i nosaltres els acabàvem
d?aixafar la guitarra, perquè ara els papers es capgiraven. Amb el temps,
aquests professors s?han fet més grans i poderosos i han acabat assumint, amb
escreix, el seu paper. Les taxes universitàries no han parat d?apujar-se. Tinc
la impressió que per als fill dels treballadors no qualificats ara és més
difícil accedir a la universitat, l?autobús de Cerdanyola es paga, i el Campus
es privatitza a marxes forçades. L?única reivindicació assolida és l?existència
de cadires per a esquerrans, que és tot el que sembla haver concedit aquella
generació que ens prometia, com ens recordava Montserrat Roig, tot citant els versos del poeta communard Jean-Baptiste
Clément; un temps de cireres.
Aquesta anècdota serveix per
il·lustrar un contingut no sempre fàcil de transmetre. La generació que ens va
precedir, destinada a tenir el país a les seves mans, va elaborar una narrativa
sobre el present, que acabà esdevenint hegemònica. Es tractava d?un discurs que
serveix per justificar el seu lloc en el món, per disssimular els errors i
fracassos, per enaltir un seguit de valors funcionals per interpretar el seu
temps, que sovint no resisteix el contrast amb la realitat. Amb tot això vull
explicar que no s?han de refiar acríticament dels contes que des de les
tribunes universitàries, des dels diaris, des dels llibres, des de la
publicitat us expliquen. Cada generació, cada individu, ha de construir la seva
pròpia narració de la realitat, realitat farcida de paradoxes, encara que ben
pròpia.
Vivim en un lloc, Catalunya,
Països Catalans o la denominació que prefereixin, sotmesa a narracions
contradictòries. La meva filla de nou anys, quan mira les notícies, escolta els
polítics, segueix el Polònia i comparteix confidències al pati de
l?escola em pregunta reiteradament si Catalunya és un país. L?única certesa que
li puc transmetre és que la nostra realitat resulta extraordinàriament confusa,
i que haurà d?acostumar-se a conviure en una permanent teoria de la
relativitat. Constatem un difícil present, amb la nostra existència qüestionada
a diari. Alhora, és obvi que vivim en un univers cultural propi i ben definit.
Mentrestant patim un estat que ens considera una molesta reserva índia
confinada en quatre províncies perifèriques. Precisament perquè els nostres
problemes identitaris farien deprimir el col·legi de psicoanalistes en ple,
tenim una literatura potent i plena de potencialitats.
Com a país, o com el que volgueu
que sigui aquest territori i la gent que hi va en el pack, gaudim d?una
de les literatures més interessants entre les cultures europees. Aquests
problemes existencials ?i quan utilitizo aquest terme sartrià m?estic referint
a què molts frisen perquè deixem d?existir- fan de la nostra realitat un
material de primera. Som… tot i que molts afirmen el contrari. Estem …
quotidianament emprenyats. Fem … el que podem i ens deixen. Aquestes són les
coordenades en què ha de malviure una llengua amb nou milions de parlants,
centenars de milers de lectors, desenes de milers de títols publicats
anualment, uns quants milers de poetes, centenars de revistes culturals, i un
nombre infinit de frustracions passades, presents i futures. Un factor
identitari que fa de la nostra una sòlida
identitat dúctil, líquida, en termes de Zygmunt Bauman, malgrat que
l?entremat mediàtico-clerical-jurídic espanyol se?n penedeix de no haver-nos gassejat
a temps. A banda d?això, ens asseguren que formem part del primer món.
Tanmateix, mirem al voltant i veiem que la idea del progrés hegelià ja fa temps
s?esmicolà. Dubto que la majoria dels joves d?ara visquin millor o disposin de
més oportunitats que la meva generació o la que ens explicava batalletes en
aquestes mateixes aules. Precarietat laboral. Especulació immobiliària.
Explotació pura i dura disfressada d?immigració. Manca de llibertat
d?expressió. Una democràcia d?estil turc, repressiva, amb policies més pendents
d?anarquistes, independentistes i dissidents de tot pelatge que de perseguir els
forts que a diari abusen dels febles. Tot plegat, adobat pel discurs, la
narració present, que vivim en el millor dels móns possibles.
Realment, tots aquests
condicionants, incòmodes, emprenyadors, recorden altres casos singulars.
Pensem, per exemple, en els argentins. Cognoms diversos i exòtics, paradís dels
psicoanalistes, un govern maltractador, un reguitzell de conflictes
transversals i irressolts, i l?autoironia omnipresent com a escut defensiu. Amb
discursos hegemònics que grinyolen entre la desconfiança col·lectiva i on
cadascú s?ha de buscar la vida quan les seves elits els deixen en la
intempèrie. Doncs,… la literatura argentina, a còpia de frustració i
insatisfacció permanent és infinitament
més interessant que l?espanyola, a qui la Transició sembla haver anestessiat.
La nostra, una cultura mitjana en termes demogràfics, esdevé essencial en
termes qualitatius. Més del que poguem arribar a imaginar-nos. Potser molts
pensaran que exagero. Com sempre, sóc poc original. Una valoració com aquesta l?acabo
de plagiar de Quim Monzó, qui en una entrevista recent contraposava una
literatura com la catalana, en què es tracten en profunditat els temes
trascendents de la cultura universal, a partir de la necessitat de superar
problemes materials i espirituals, enfront d?una mena de narrativa sueca, a
còpia de novel·les en què personatges anònims es masturben per benzineres
solitàries. Ara bé, si em donen a triar, prefereixo una literatura mediocre en
un país normal, sense energúmens podersos obstinats a negar-nos la pròpia
existència. Una cultura discreteta, sense un estat que, per acció i omissió,
faci tot el possible per neutralitzar-nos.
He d?admetre que som, en aspectes
involuntaris i inesperats, una cultura privilegiada. La major part de
literatures nacionals solen comptar amb un gruix d?escriptors monolíngües. Hi
ha algunes excepcions assenyalades, com la del típic literat coneixedor de
llengües i tradicions literàries estrangeres. En són l?excepció, tot i que els
lectors en surten beneficiats. Els qui aquí ens dediquem a l?ofici d?escriure
ja portem en el pack inicial dues cultures, dues llengües, dues
tradicions, i per tant, dues maneres, sovint contraposades de veure el món.
Respecte els Lázaro Carreter o els Cela de torn, juguem amb aventatge. Posseïm
una mirada estereoscòpica, que ens permet major flexibilitat mental,
incrementada, a més, per la facilitat per penetrar en altres llengües llatines.
Això beneficia els lectors, i sobretot els escriptors, els quals, a més, tenen
l?opció de viure professionalment d?una llengua en préstec. Personalment, em
sembla fantàstic. De fet, els escriptors catalans en castellà, en general,
m?encanten. Aconsegueixen sovint l?efecte Conrad. Penetrar profundament en el
cor de les tenebres de la llengua i les essències nacionals des de la
insolència del neòfit. Les llengües, al cap i a la fi, permeten l?aventura del
flirteig i la promiscuitat.
Contemporaneïtat. Una societat
a la recerca d?una narració pròpia.
Tant a vostès com a mi ens passa
una mateixa cosa. Paguem les pesades hipoteques contretes per desconeguts que
ens precediren. Espanya és una societat profundament dividida. L?acta
fundacional de l?estat que patim no és, com tracten de fer veure els narradors
polítics de la realitat, la Constitució de 1978, sinó el part de guerra del
primer d?abril del 1939. Això implica que la guerra civil encara hi és present.
Els fantasmes del passat són encara aquí, entre nosaltres, i no només em
refereixo als zombies de la cúpula judicial i la conferència episcopal,
sinó al pes dels problemes irressolts, dels greuges infinits, de les rancúnies
fossilitzades a l?interior de les consciències individuals i col·lectives. Els
narradors polítics de la realitat, aquells que no paren de cantar les
excel·lències de la Transició, del modèlic procés vers la millor de les
democràcies, de les seves batalletes amb les llambordes de París, també
s?indignen, com ho va fer fa vint anys, recordo encara, una professora de la
casa. Aquesta progre fumadora de Kaiser, en adonar-se que no
demanàvem l?impossible, sinó que preteníem resoldre problemes concrets i
palpables, ens va titllar de ?Tejeros?. Avui, quan el sistema muntat al voltant
de la monarquia i la democràcia de partits s?aguanta menys que una novel·la
rosa, ens adonem que els nostres professors tan revolucionaris d?aleshores, van
deixar moltes assignatures pendents. L?absència d?una democràcia participativa
i solvent. La persistència del franquisme. La desigualtat social. La
inexistència d?un estat del benestar. El desencaix nacional. Els sous de mil
euros o menys. La butlla pels especuladors immobiliaris i els banquers del
règim, nous senyors feudals. La nostra esquerra, almenys en l?àmbit educatiu
s?ha preocupat per aquesta qüestió, i després de pensar-s?ho molt, ha decidit
suprimir els exàmens de setembre.
Tanmateix, tenir assignatures pendents té els
seus aventatges. En aquesta mena de ferragosto permanent, tenim,
amb escreix, materials amb els quals pensar i fabular. La realitat dóna per a
molt, i sol ser més interessant per la ficció. Perquè… què faríem els
escriptors sense plagiar la realitat, sense registrar les petites i grans
misèries quotidianes? Sí, ja sé que en el moment en què els nostres professors
tan esquerrans, en ser conscients que no podrien guanyar l?enemic i es van
deixar arrossegar, com Darth Vader vers el costat fosc de la força, van
tractar d?oferir-nos una versió més amable del present, que fes oblidar la
frustració de les esperances col·lectives. Van enterrar la tradició de
narrativa social dels setanta. No es va perdre gran cosa, perquè bona part
venia adobada d?un discurs de realisme social marxista, fruit de les
militàncies disciplinades i sectàries tan pròpies dels grupúsculs polítics
d?una oposició que acabà fent oposicions.
Així, als vuitanta i noranta es va apostar per una estètica
postnoucentista, basada en novel·les d?Eixample i problemes existencials, i el
silenciament de tots aquells que no es creien els contes que s?explicaven. No
era difícil. La concentració empresarial de les editorials, el control estètic,
les capelletes de col·legues, permetien que escriptors, tocant temes només
interessants a la banda alta de la Diagonal, guanyessin premis i tinguessin
presència als mitjans. De tant en tant, es deixava alguna petita quota de
dissidència o via lliure per a alguna exentricitat o exotisme. L?important era
no tocar temes delicats, que permetéssin mostrar i analitzar les vergonyes del
país.
Malgrat tot, la realitat sol ser
obstinada. I de tant en tant algun llibre acabava tenint un ressò inesperat. A
principis d?aquesta dècada, la Petita crònica d?un professor de secundària,
de Toni Sala, ens va alertar que les coses no eren ben bé com ens les
expliquen. Tot defugint el costumisme, i amb el bisturí entre les dents, va
disseccionar una realitat tan propera com poc glamourosa. Hi ha pocs
espais tan privilegiats per adonar-nos del que realment passa al país com les
aules d?una escola o un institut. Una classe esdevè sovint una representació a
escala de la societat. Amb els seus conflictes punyents, les seves diferències
socials, les grandeses i misèries del caràcter, la lleialtat i la traïció, el
coneixement i la ignorància, la tolerància i els prejudicis. En fi, totes les
paradoxes que volgueu i una gran quantitat de personatges per a la comprensió
dels quals val més la pena llegir Tolstoi o Txèchov que tots els manuals de
pedagogia recomanats per la Normal.
La petita crònica, el
mateix autor ho reconeix, no és un gran llibre. Tanmateix és dels que permet
llegir incissivament una realitat contemporània que molts s?obstinen a negar.
És el clàssic del les coses no són ben bé com ens les expliquen. Els
narradors oficials es van indignar. Em vaig adonar de la trascendència
de l?obra quan, en el que havia de ser una innocent conversa literària, la cap
d?estudis d?una escola rural del Penedès compromesa en un partit d?esquerres,
va titllar l?autor de funcionari incompetent, i l?obra, de pamflet
ploramiques. Acabava de punxar ós. Els constructors de la realitat
se sentien ofesos perquè algú, des de l?observació directa, i no des de la
imaginació abstracta, dissentia respecte el discurs oficial de la pedagogia progre,
enrotllada i chupiguai des del qual la Internacional Progressista Papanata
elabora el seu projecte de deconstrucció de l?escola pública.
L?observació de la realitat, un
cop prescindim dels prejudicis i tractem de donar un discurs coherent i amb
sentit humanístic és la millor base per establir narracions pròpies. Sala ho
feia. Lliure també de la pròpia pantalla que es col·loquen els professors per
sobreviure, i amb el seu esperit literari d?observador, parlava d?allò que
passa i ningú no en parla. El tema el conec de prop perquè porto prop de vint
anys ensenyant. Els mestres,
com els metges, contemplem drames a diari. És dur perquè ens sentim
impotents davant les innombrables tragèdies viscudes en primera fila com a
actors secundaris. És fàcil caure en la insensibilització paulatina, la
incapacitació per sentir empatia respecte el dolor aliè, allò que tan bé
defineix el terme anglòfon burn out. També és fàcil acabar prescindint
de la realitat i muntar-nos una pel·lícula que alleugi les escenes doloroses. Els metges, utilitzen sovint l?humor
negre per exorcitzar els seus mals. Els professors, frisem per creure?ns els
contes amb què els pedagogs tracten de consolar-nos. Parlem de valors,
del paper imprescindible de l?educació i un seguit de contes que no ens eviten
fracassar, tot i permetre alleujar la desesperança.
És cert. Una escola és un
escenari privilegiat per extreure materials literaris de primera o conclusions
sobre el funcionament de la complexa naturalesa humana. Això ja ho va fer
Ludwig Wittgenstein, el gran filòsof del segle XX, qui després d?haver assolit
prestigi intel·lectual, va viure austerament retirat, tot fent de mestre en una
zona rural d?Àustria. En la meva experiència personal, i d?acord amb la meva
sensibilitat d?historiador, com a mestre de primària he pogut percebre en
primera persona els indicis dels canvis que marquen les tendències socials. A
les aules, he assistit a l?esquerdament d?una famíla tradicional, sense més
recanvis que discursos balders de superwomans i bajanades equivalents.
He pogut veure com la lògica productiva erosiona les relacions humanes i
deconstrueix l?individu.. Avui la principal preocupació de les autoritats
educatives consisteix a allargar el temps de confinament de nens i adolescents
a escoles i instituts. He observat com les generacions més joves són apartades
de les més grans, i que aquest bandejament de la vida pública fabrica individus
desorientats, porucs, manipulables i sense espontaneïtat. He assistit a la
destrucció dels ritus de pas i de cohesió social, i com tot plegat deriva en
una creixent privatització de l?espai públic i l?oci, a mesura que el mercat
envaeix les relacions interpersonals. Sento els pares, i sobretot les mares,
com la seva actitud creixentment hostil a les escoles amaga una angoixa
profunda, que respon a pressions insuportables i contradictòries de dalt, de
baix i dels costats. Veig com s?etnifiquen les classes socials, i com es parla
de racisme i discriminació, quan en realitat
no és altra cosa que l?explotació i la humiliació de sempre vers els més
febles i vulnerables. Sento com els narradors de la realitat imposen el seu
fals discurs. El de la diversitat, el de la multiculturalitat, interculturalitat,
collonadaditat,… quan en realitat es tracta de la vella, perseverant
explotació de tota la vida, en què el fort aixafa impunement el feble. I com
sempre, el domini s?estableix quan els poderosos acaben imposant la seva
representació de la realitat, i com el feble se l?acaba empassant, i agraït i
cornut, acaba pagant el beure, sense altre consol que la recerca de bocs
expiatoris. A les nostres àvies els deien que l?existència de rics i pobres era
fruit de la voluntat divina. Als nostres fills els expliquem que la mà
invisible del mercat alleujarà els seus mals. A les nostres àvies se les
privava d?anar a escola. Als nostres alumnes se?ls vulgaritza la cultura. Bé,
hi ha excepcions. El meu avi anarquista llegia Tolstoi i Balzac. Per això va
participar en una revolució de les de debò. Jo no tinc massa ganes que hi hagi
revolucions i barricades. Tanmateix, us puc assegurar que sí m?agradaria que
llegissin Conrad, Ibsen, Orwell, Pere Quart o Rodorera. No perquè això els
pugui fer més cultes i feliços, sinó perquè els ajudarà a ser més lliures. I a
no deixar-se entabanar.
Les meves referències
professionals i biogràfiques les he fetes perquè mantenen correlació, com no
podia ser d?una altra manera, amb les literàries. Amb alguns companys de
professió, quan hem passat per una d?aquelles muntanyes russes emocionals que
sovintegen a les aules, sempre comento, mig en broma, que els ensenyants
podríem reciclar-nos fàcilment en guionistes de col·lebrots. No ens caldria
massa imaginació. El dia a dia ens farceix la carpeta de materials interessants
i personatges singulars. Quan es parla del declivi de la novel·la, almenys la
tradicional, la referència a aquests serials televisius, de qualitat desigual,
sempre fa pensar que avui Víctor Hugo o Dumas i els seus negres es dedicarien a
fer de Benet i Jornet, Jaume Cabré, Maria Mercè Roca o qualsevol d?aquests
escriptors que acaben escrivint per a la televisió. La tafaneria és el
principal instint que lliga un espectador amb una obra literària. I avui, a
diferència del que passava fins a l?era audivisual, no cal fer-se amb
setmanaris que ens informin dels avatars d?uns personatges propers i llunyans
alhora, herois o malvats, els Jean Valjean i els Javert de torn.
La novel·la literària clàssica,
no sembla doncs tenir avui massa sentit. La realitat, i sobretot la seva
deformació es pot percebre millor des de les modernes pantalles de Plasma. La
imaginació, en canvi, passa a ser patrimoni dels publicistes i els guionistes
dels globalitzadors, els escriptors que han trobat feina en els think tanks i que es dediquen a inventar discursos per
justificar la subjecció als interesos dels podersosos. Diria que avui tots els
poetes tenen feina, ben remunerada, a les agències de publicitat. I que el
gènere televisiu on millor excel·leix la creativitat, és als anuncis, el més
interessant de la programació televisiva.
La novel·la no pot viure de la
imaginació, perquè la realitat sempre va un pas per endavant. És per això que
no sóc un lector satisfet amb aquest gènere tan vulnerable al perill de la
banalització. En la meva opinió, les narratives, han de burxar en profunditat
entre les ferides internes d?una societat creixentment anòmica, atomitzada i
farcida de conflictes transversals. I és per això que hem de defugir el format
dels serials televisius. Els narradors contemporanis que més m?interessen,
estableixen una interessant fusió, més aviat
promiscuitat, en les formes del seu discurs. Barregen sense prejudicis
una ficció massa real, amb l?assaig, sense renunciar a uns condiments poètics i
monòlegs teatralitzats. Tinc dos autors descoberts recentment, abans que els
lliuréssin el Nòbel. El primer és un Orhan Pamuk que ha de patir un estat
impresentable, una Turquia obsessionada a embolicar-se en banderes, a no
acceptar els crims del passat, a perseguir dissidents i anihilar cultures
milenàries. No els recorda res, això? A casa nostra podem comprendre un autor
excel·lent, que amb el seu tarannà d?anar per lliure desafia un estat massa
penjat d?un fals passat gloriós. Davant el seu valor personal i intel·lectual,
Pamuk ha estat premiat amb el seu exili. Els personatges de Pamuk són
solitaris, aïllats, i viuen en la més fosca impotència per sobreviure en un món
hostil, adobat amb frustracions individuals i col·lectives, en una democràcia
tan perifèrica com l?espanyola. El segon és J.M. Coetzee, un sudafricà
expatriat a Austràlia, cronista de la descomposició. La descomposició d?una
societat injusta com la de l?Apartheid, que dóna pas a més injustícies,
caciquismes i supersticions, amb ministres que creuen que la SIDA pot guarir-se
amb exorcismes, com aquí els polítics pensen que els problemes poden tapar-se
amb la bandera de l?Espanya facciosa. No-novel·les com Elisabeth Costello se?n
foten de la literatura, la novel·la, els intel·lectuals, del mort i de qui el
vetlla. Les formes, a cavall entre el tractat, la crítica i el conte permeten
l?autor una cosa que m?atreu, m?agrada i sovint imito, tot i que em sembla
criticable: utilitzar la literatura per expressar idees políticament
incorrectes sota un format en què el Sanedrí cultural no dubtaria a decretar
lapidacions. La narrativa, al cap i a la fi, pot servir per expressar
literàriament ?és a dir, de manera indirecta, solapada, mitjançant símbols i
artificis formals- continguts que els talibans de tot pelatge no acceptarien.
De fet, la meva narrativa compta
amb tots els components que us he anat dibuixant en aquesta llarga exposició.
Neix de l?inconformisme. Parteix d?una mirada poc amable, sense renunciar a una
visió calidoscòpica i estereoscòpica. Fixa coordenades on les identitats,
elements fonamentals de l?experiència humana, esdevenen difuses i difuminades,
entre la confusió dels temps actuals. Desacredita discursos típics i tòpics.
Burxa entre les grans misèries i petites grandeses quotidianes. És evident que
hi ha una voluntat, diguem-ne ideològica, que no respon a consignes
determinades, sinó que precisament tracta de destruir-les, i encara menys de
sermonejar com feien els professors de la casa que acabo de caricaturitzar.
Conté elements d?assaig i convencionalismes novel·lístics. Personatges i
situacions plagiats de la realitat. I conflictes, falsedats i mitges veritats
que hi són, malgrat que pocs en parlin. Com diuen els argentins, la vida és com
un tango. I com en un tango, els meus personatges pateixen una irrefrenable
tendència a mentir, trair, equivocar-se, i atemptar contra dels seus propis
interessos.
M?agraden les històries que
segueixen la lògica de la ceba d?Shreck. Un conjunt de capes, a partir de narracions
superposades, on la superfície i l?aparença amaguen sorpreses. Tot i això, la
realitat ens indica que la metàfora és invertida. Shreck és un ogre amb una
aspecte terrible on s?amaga un ésser amable i generós. Malauradament, sovint,
rere les formes suaus i políticament correctes del més bonic dels discursos
oficials amaguem ogres terribles alimentats de carn humana. Potser és per això
que m?agraden els personatges ambigus que utilitzen narracions falses, com
m?agrada indagar sobre els individus que s?empassen les mentides comunament
acceptades. És així com sovint dibuixo islamistes fanàtics que memoritzen el vademècum
de la mentida que representen els textos sagrats, que aboquen el seu
ressentiment contra els altres, i sobretot, contra sí mateixos. O les
narracions d?homes i dones hipòcrites, que s?aprofiten de la ignorància i les
pors alienes per assolir prestigi i poder en una modesta comunitat. O La
narració dels progres de torn, que des del seu pseudocomplex wannabe de
culpabilitat, rere el seu discurs de tolerància i pau universal, esdevenen
còmplices d?opressió més terribles que les denunciades. La narració dels
poderosos, que utilitzen la por per manipular tot déu sense que ningú no
se n?adoni. Malauradament, el coneixement i anàlisi de tot aquest conjunt de
capes, de nines russes que amaguen la crua veritat no permeten ésser feliços ni
menjar anissos. És per això que prefereixo tractar els aspectes desagradables
de la realitat. M?agrada parlar, com els tangos d?Homero Manzi, de la
deconstrucció d?uns paisatges perduts, de la destrucció dels antics barris i
les velles complicitats. De la descomposició d?un món, potser no més feliç,
encara que potser més nostre. També em sento còmode parlant d?immigració,
desencís i frustració, perquè són els elements que cartografien la desolació
imposada en la nostra geografia física i humana. Tot plegat, allà on els
contradiscursos oficials propis d?un assaig, la literatura ho converteix en
metàfores amb significats més profunds, més abstractes, més ocults i intangibles.
Un recurs per exposar les noves formes de la vella opressió, de la manipulació,
de la por, del poder, del desencís, i de la gran capacitat que tenim per
autoinfringir-nos ferides profundes sense guariment possible, de la tendència a
destruir la nostra pròpia identitat, l?únic luxe que no ens podem permetre
perdre.
Com en bona part de la meva modesta obra literària, també
plantejo un fet. El fracàs, col·lectiu i individual, és la norma. L?èxit, a
diferència de les narracions que ens imposen, no arriba ni a la categoria
d?excepció. Si hi és, sempre resulta precari i efímer. De tota manera, no es
deixin enganyar per les aparences. Malgrat el meu pessimisme intel·lectual,
malgrat les migrades perspectives i les negres tempestes que retronen pels
aires d?un antic himne anarquista, a la literatura i a la vida, és possible
anar de derrota en derrota, fins a la victòria final.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!