Espai de Dissidència

Ahir acabava de llegir el premi Idees d’assaig breu, edició de 2003, El neoconservadurisme americà, del filòsof i professor d’institut Gregorio Luri, i editat per Idees i Angle Editorial, Barcelona, abril de 2006.
En el llibre es dissecciona els orígens dels neoconservadors americans, així com la seva genealogia filosòfica. Posteriorment s’expliquen els processos pels quals estenen la seva influència a la política, i acaben, finalment, guiant bona part de l’acció de l’actual administració nord-americana. En aquest darrer punt, es deixen en evidència les mancances d’anàlisi i praxi política d’aquest grup de brillants intel·lectuals, i que, per efecte de la seva supèrbia ideològica, han propiciat el gran pantà on els Estats Units semblen enfonsar-se, al darrere d’un president incapaç de superar la seva inflexibilitat ideològica.

El que més interessant resulta d’aquest llibre és els orígens ideològics trostkistes de la major part dels seus components i ideòlegs, nascuts de la dècada dels vint als quaranta. La influència dels llibres d’Orwell els va fer ser ferotgement anticomunistes, i aquest fet els va donar tots els aventatges en plena Guerra Freda. Posteriorment, la generació dels anys seixanta, amb l’ensulsiada de valors sòlids de moralitat i de qüestionament d’una certa manera d’entendre el patriotisme, els va empènyer vers posicions més conservadores, fins que a la fi, van acabar essent els intel·lectuals de capçalera de Reagan, i posteriorment, del primer Bush.
Sobta descobrir que són més acadèmics, periodistes i intel·lectuals que no economistes. De fet, la seva nul·litat en ciències econòmiques ha permès que l’economia de la superpotència hagi caigut en mans mediocres i inconscients, i que la immoralitat es trobi més en els consells d’administració de les grans empreses que a les llars americanes. De fet, la religió, ha esdevingut un fonament important per fer veure que la moralitat existeix (fet impossible en un sistema econòmmicament, el del capitalisme liberal, emminentment pervers)
L’autor, Gregorio Luri, indicador que als nostres instituts no en som conscients dels grans intel·lectuals que tracten d’ensenyar inútilment als nostres fills, acaba considerant que el neoconservadurisme, en el moment en què ha disposat major influència, ha acabat fracassant. I ara ens trobem amb un moviment heterogeni, dividit i desmoralitzat. Amb desercions emblemàtiques com les de Francis Fukuyama, que veu com d’immoral ha resultat ser la guerra de l’Iraq.
Finalment, descobreixo, astorat com Podoretz, un dels més destacats neoconservadors, publica un article a la revista Commentary (setembre de 2004) sota el mateix títol i amb un contingut molt similar a un altre que jo mateix vaig publicar dos anys abans a El Punt; "La quarta guerra mundial". Després de la I i la II que tots coneixem, de la mateixa manera que jo, en parlava de la Guerra Freda com la III, i aquí ve la gran diferència. Ell considera la guerra de l’Iraq com a la IV. Jo, per la meva banda (en aquell moment encara no havia començat) parlava de la IV com la guerra econòmica i ideològica que feien el gran capital i les multinacionals per conquerir, privatitzar i colonitzar els espais comuns que escapaven al mercat, per tal que els poderosos del món (independentment de les seves nacionalitats) es fessin amb el màxim de recursos possibles, tal com ha anat passant a Mèxic (tequilazo i TLC) Equador (dolarització), Argentina o el que passa aquí amb el preu de la vivenda.
Un llibre interessant que es llegeix en una tarda

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!