Fake You

Simona Levi (Dir.) Fake You. Fake news i desinformació, El Raig Verd, Barcelona, 2019, 224 pp.

En el nostre país inquiet amb tirada a la dissidència, col·lectius com Xnet o noms com Simona Levi sempre apareixen per aixafar algunes guitarres que desafinen. En una societat amb certa addicció a deixar-se ofegar en gots d’aigua, la qüestió de la manipulació informativa des de les xarxes sembla com la gran amenaça a la llibertat d’elecció. El problema és que, qui promou aquesta teòrica “causa justa” és aquella que té experiència plena en manipulació i control de masses, i que sembla inquieta per la pèrdua del quasi-monopoli d’informació.

Qualsevol que tingui alguns anys recordarà la dècada de 1990 i els inicis d’internet amb una certa nostàlgia. Era un espai radicalment lliure, i no massa vigilat, aleshores. Era com un terreny verge a explorar. Després van venir poder polític i econòmic a “posar ordre”, això ja es pot imaginar en què consistia: posar tanques, controlar, reclamar propietat i posar shèriffs a cada poblat.

Esclar, que aleshores érem en un país molt diferent, on el poder polític i econòmic gaudien de més control sobre la creació i difusió de notícies i informació. Era una època en què allò que deien televisions i diaris estil El País oferien versions oficials, i poques veus dissonants apareixien a l’escenari. Amb internet, les conses canviaven. 

Podria semblar una novetat. Tanmateix aquells que havíem estudiat les pràctiques culturals i de sociabilitat del món llibertari previ a la guerra sabíem que aquesta esmena a la totalitat al monopoli de la informació era possible. Els anarquistes disposaven del seu propi sistema mediàtic, amb centenars de diaris i revistes, amb editorials i col·leccions literàries, en què la figura de l’autor i el públic quedaven diluïdes, en què les jerarquies intel·lectuals es dissolien. Tot plegat, en un espai on fins i tot es creaven sistemes educatius alternatius.

És la part àcrata que ha tingut internet: l’empenta que feia fora del pedestal velles autoritats i feien trontollar el poder. Aquells que tenien a les mans un discurs oficial, una versió oficial, una història oficial, eren algú més, no necessàriament més fiable que qui creava un bloc i podia explicar coses que mai no apareixerien pels canals “oficials”.

Per descomptat, quan succeeix un fenomen d’aquestes característiques, es produeixen les típiques maniobres d’intel·ligència i guerra bruta: desinformació, infiltració, manipulació, a banda que internet també cridava l’atenció de massa frikis.

És així com ha anat actuant el poder darrerament. Tractant de controlar un espai que abans era seu. Acusant als altres el que fan ells. La pressió creixent per perseguir suposats Fakes o notícies falses sembla més motivat per neutralitzar l’intrusisme que la justícia.  La criminalització de xarxes socials, portals o qualsevol dissidència és un intent per recuperar una autoritat perduda, especialment en temps de crisi sistèmica, d’imprevisibles conseqüències.

Les poc més de dos-centes planes del volum fan descripció i anàlisi, que va des de les maniobres més habituals de manipulació (amb granges de bots, identitats falses o les típiques manipulacions algorítmiques per obtenir avantatges en processos electorals) fins a la difusió de teories conspiratives per desequilibrar governs i societats.

No es tracta d’un llibre fàcil. Amb diversos autors, té una certa tendència al desequilibri i la reiteració. Ara bé, hauria de ser una lectura obligada per a qualsevol professional de la comunicació o per a algú com jo, associalts al col·legi dels escèptics de Catalunya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.