Confinament, dia 31

12 d’abril 

 Dia de lectura i escriptura. Fake news, de Simona Levi -molt suggerent-, i continuant amb el relat encetat la setmana passada, i que costa avançar. El confinament no va gens bé ni per la inspiració, ni per la concentració. Malgrat que passi hores fent coses, mantinc la sensació de pèrdua de temps. 

Demà, teòricament, la gent pot tornar a treballar (i a contaminar-se lliurament al metro, als trens de rodalies, a les oficines, a les fàbriques), mentre no queda clar què passa amb la resta: no es pot anar a passejar? No es pot sortir a fer esport? No pots treure els nens a airejar-se? La realitat és que, malgrat que em considero una persona informada, estic confòs amb els missatges contradictoris de les autoritats. Dedueixo, per tant que és l’efecte buscat. Que els empresaris puguin continuar explotant, sota la responsabilitat dels explotats i el ponçpilatisme del govern espanyol.  

Demà passat s’acaben les vacances -jo sóc un d’aquests “privilegiats” que puc fer teletreball –probablement per damunt les meves possibilitats– i em fa mandra mantenir aquesta mena d’estranys llimbs legals. Més mandra em fa haver de suportar una Espanya inservible. I una societat que no es queixa mentre trepitgen els drets més bàsics. I un estat que tracta la seva ciutadania com a menors d’edat -i que, efectivament, acaben actuant com a menors d’edat-. Espanya em fa una mandra infinita. El meu independentisme, com a decisió racional i gens sentimental, es continua confirmant aquests dies. Catalunya no és cap meravella. Aquells que fan veure que són les nostres autoritats (i que ha quedat demostrat que no pinten res), no fan precisament les coses bé, i tendeixen a obeir massa al sadisme malintencionat dels seus segrestadors. Catalunya és molt millorable. Tanmateix, Espanya es mereix la seva més absoluta descomposició, esquarterament, penitència pels pecats i les inconsistències. 

En fi, no estic gaire animat. Aquesta mena d’episodi clivellat per les incerteses i les desconfiances mútues té un sentit històric prou galdós, gens inspirador, massa incert i, sobretot, massa perillós.  

La tarda cau, de nou, entre el silenci depriment dels diumenges a la tarda. Un nou dia amb la sensació d’haver perdut miserablement el temps. Diuen que aquests dies seran tatuats en la nostra memòria i conformaran el nostre temps futur. No crec que siguin records agradables.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.