Entrevista que em va fer Bernat Deltell

Aquests dies de tediós confinament, publico (espero que sense que s’emprenyi l’entrevistador) l’entrevista que em va fer en Bernat Deltell el passat mes de juny, i que va tenir més de 43.000 visites (gràcies al seu mèrit i art de fer preguntes encertades). La foto és de l’Albert Salamé

Xavier Diez (Barcelona, 1965) és Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat una dotzena de llibres i els seus articles són habituals en diversos mitjans de comunicació. Fill d’un metal·lúrgic i d’una camperola de Galícia, Diez explica que és el primer de tota la seva família que ha pogut accedir a la Universitat. En la seva novel·la Hotel Califòrnia (El Cep i la Nansa Edicions, 2016) el protagonista -un alter ego de l’autor- explica que “com la meva família, tornava a allistar-me al bàndol dels perdedors dels perdedors. Havia perdut la guerra abans de néixer, i homes com el rector de la Universitat, com els policies que em detingueren i atonyinaren, com els amos de la fàbrica on treballava el pare, com el militar que no tingué en compte les al·legacions per evitar el servei militar, em recordaven dia a dia que ells no estaven disposats que un pelacanyes com jo els pogués tractar de tu a tu”. En aquesta llarga entrevista sí que parla de tu a tu de l’actual situació política espanyola i estableix interessants paral·lelismes amb el nostre passat més recent

 

 

-El mite de la transició modèlica s’ha convertit en una desil·lusió col·lectiva?

-Quan coordino juntament amb Joel Bagur un llibre d’articles sobre la Transició (La gran desil·lusió; la Transició als Països Catalans, 2003), cap a principis de segle, la visió optimista sobre la Transició com a millor dels mons possibles era clarament dominant en el panorama intel·lectual. Per contra, des de fa alguns anys, aquesta versió triomfalista ha quedat desacreditada -imagino que a causa que a l’estat se li han vist les vergonyes- i ha fet que la interpretació crítica, la que sosteníem uns pocs historiadors, hagi esdevingut hegemònica

-Per què aquest canvi?

-Hi ha molts factors, com els que acabo d’apuntar. La incapacitat de jutjar el franquisme, d’encarar-se davant un passat tràgic, de fracassar en les polítiques de memòria històrica, encara que també davant el reaccionarisme que ha mostrat l’estat -sobretot per la dreta- i que en els darrers anys no ha parat d’accentuar-se. Ara bé, sens dubte, la qüestió de Catalunya ha estat clarament decisiva. La tesi que he defensat sempre, i jo que no tinc cap mena d’origen català i que per tant la dimensió sentimental del nacionalisme no la tinc en absolut, és que l’Espanya actual és l’estat franquista que més o menys va tractar de disfressar-se de democràcia en un moment determinat. Però l’estat és manegat pels mateixos que bombardejaven Barcelona l’any 36, 37 i 38. Els mateixos que havien instal·lat un aparell repressor, que havien comès crims contra la humanitat, i que no han passat per cap Nuremberg. Per contra, Catalunya, a banda de la seva dimensió nacional, és el que queda de l’Espanya republicana, l’últim reducte, i per tant, independitzar-se serveix bàsicament crear un espai democràtic al marge d’aquesta Espanya franquista, és també l’herència de l’Espanya il·lustrada, l’heterodoxa, l’alternativa. La independència serveix per trencar definitivament amb el franquisme adherit fins al moll de l’ós de les institucions espanyoles, i també entre bona part de la seva sociologia. Aquesta és la meva tesi, tot i que m’han fet molt poc cas perquè els nacionalistes, els de la bandereta i totes aquestes coses, són molt pesats i sovint no consideren aquesta dimensió republicana i transversal, també espanyola, que existeix en una Catalunya de vocació rupturista. La independència també és una forma de derrotar l’Espanya franquista

-Podríem dir que la societat catalana està dividida entre aquestes dues concepcions que apunta vostè?

 -Catalunya no està dividida en absolut, perquè la majoria d’immigrants que van arribar aquí, sobretot fins als anys 70, eren perdedors de la guerra, i en els seus llocs d’origen no només és que es fotessin de gana, és que ells i els seus fills eren assenyalats, humiliats i no tenien cap mena d’oportunitat. Tinc amics, fills d’andalusos i castellans, que quan tornaven al poble, a l’estiu, encara se sentien marcats per l’estigma de la guerra, i veien com els fills dels franquistes seguien mantenint els seus privilegis, i com eren els primers a atiar l’anticatalanisme. Per contra, a Catalunya, l’antifranquisme era hegemònic; tant és així que fins i tot la CNT continuava als anys 50 i 60 tenint una gran capacitat de mobilització i d’acolliment de gent que venia de fora i fins i tot creava empreses afins per a què molts tinguessin un lloc on treballar i, per tant, poder portar menjar a casa, i un futur en peu d’igualtat, malgrat força dificultats amb els autòctons. Això explica les grans mobilitzacions antifranquistes dels anys setanta, i això explica, també, que els intents de neolerrouxisme, molt vinculats a l’extrema dreta, a l’alt funcionariat i a les cases regionals, no hagin acabat de funcionar

-Vostè sempre apunta que Espanya té tres grans problemes. Quins són aquests problemes?

-Unes desigualtats socials insuportables, una manca de política democràtica i la incapacitat d’administrar la plurinacionalitat. L’única possibilitat d’acabar amb aquests problemes és crear un estat independent. A mi sempre m’agrada parlar de la Catalunya postnacional, una Catalunya en la qual, si molt m’apures, no hi hagi ni tan sols idioma oficial, que sigui plural en les seves formes, que cada generació tingui dret a reinventar-se nacionalment (de fet, això ja ha passat; la Catalunya d’avui no té res a veure amb la dels anys 70 ni amb la dels noucentistes), una Catalunya a l’estil canadenc, argentí o nord-americà, on no importa tant d’on véns sinó on vols anar

-El problema és que al davant hi ha l’Estat Espanyol, i tot això que vostè diu no ho permetrà

-Naturalment, aquest ha esta el seu paper històric, i la raó del seu fracàs en la història contemporània. Llegint la biografia de Simón Bolívar i mirant una sèrie colombiana de Netflix (que, encara que “cul·lebroneja”, resulta interessant en els seus 60 capítols) explica molt clarament que l’actitud de l’imperi [l’espanyol] és la mateixa que la d’avui. És a dir, una “cerrazón intelectual” i una incapacitat d’acceptar el tracte de tu a tu a aquell que consideres inferior. I esclar, això provoca el descontentament que suposa la fi abrupta i dolorosa, de l’imperi. Tan fort va ser l’impacte, que trenta anys després d’haver estat expulsada d’Amèrica, la corona espanyola encara reclamava el territori d’ultramar i hi va fer algunes fracassades incursions militars

-Per què creu que encara passa tot això?

 -Cultura política, Espanya té una cultura política molt autoritària. De fet, molt similar a Turquia i Rússia. I centrem-nos una mica en aquest punt

-Digui, digui…

-Què tenen en comú aquests tres països? Per començar, que estan a la perifèria d’Europa, que mantenen una cultura política molt autoritària i intransigent, que havien estat grans imperis que han anat reculant i entrat en decadència, i que tenen molta por al futur i a la incertesa pel que fa a la seva continuïtat. Això els fa tancar en si mateixos. És una tendència molt autàrquica: el món ens menysprea, no ens entén, no ens accepta com som… I d’aquí ve el complex d’inferioritat espanyol (si ellos tienen UNO -ONU en anglès- nosotros tenemos DOS); els turcs amenacen en fer-se islamistes si Europa no els respecta com a nació; i Rússia atia el ressentiment contra Occident i juguen a la doble ànima, la occidental però també l’eslava. I en canvi, una altra gran potència també a la perifèria d’Europa, com és Suècia, se n’ha sortit molt bé

-Suècia?

-Sí, Suècia havia estat una gran potència fins al segle XVIII-XIX però en un cert moment assumeix que ja ho havia deixat de ser i es va saber reconstruir com a nació en base a pactes interns i a una cultura basada en el diàleg. I va deixar anar a Noruega, perquè el pes d’haver de suportar tensions centrífugues era excessivament onerós. Tot això reconverteix Suècia en un nou país més democràtic i més igualitari. El resultat és que els suecs viuen molt bé i els turcs, russos i espanyols viuen fatal, encegats i enfonsats en la bilis del seu ressentiment i d’una identitat molt excloent i autoreferencial. Com he dit abans, són països on es pensa que tothom els té mania, que tothom conspira contra ells, que tothom els odia… Això només ho dius quan ets algú molt insegur, i col·lectivament molt paranoic. I sí, no ens hem d’enganyar: Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat


“Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat”


-Dels tres països que m’ha dit, dos no pertanyen a la UE. Hi ha el risc que Espanya també n’acabi sortint?

-El risc és que Europa acabi marxant d’Europa. A veure, entenguem una cosa; el procés d’unificació de la UE tenia originàriament com a principal motiu d’inspiració evitar una nova gran guerra civil europea. I no només això, sinó que en el context de la guerra freda, i amb el comunisme com una idea que resultava molt atractiva per a les classes treballadores, cal arribar a un pacte urgent “per salvar Europa”. No dic cap tonteria: al final de la Segona Guerra Mundial es fan enquestes i la gran majoria d’europeus, en un 70%, deien que s’havia acabat amb el nazisme gràcies a l’exèrcit rus; i és així, els fets ho demostren. Si els Estats Units no haguessin entrat en guerra els russos haurien trigat dos o tres anys més, però igualment haurien guanyat per la seva superioritat de mitjans. Doncs bé, com he dit abans, el prestigi que tenia la Unió Soviètica era tan gran que realment Europa va intentar salvar-se fent un pacte social demòcrata: les classes dirigents renuncien retornar al capitalisme clàssic anterior a la Primera Guerra Mundial i de les grans diferències socials, i la classe treballadora renuncia a la revolució. Tot això funciona fins als anys 80, quan l’amenaça comunista s’esvaeix i comença un procés de neoliberalisme global que té els seus accents particulars (no és el mateix neoliberalisme anglosaxó que l’alemany). I així és com a les institucions europees s’imposa Alemanya, Àustria i Holanda -la Miteleuropa-, que tenen una visió conjunta i particular del neoliberalisme (l’ordoliberalisme), i que consisteix a mantenir unes institucions formals, progressivament buidades de contingut, una primacia de l’empresariat sobre la societat (amb una certa responsabilitat social) i, sobretot, una política d’austeritat. Ah, i repartiment del treball segons classe i zona geogràfica. Coneixes el sistema educatiu alemany?

-No

-El sistema educatiu alemany defineix clarament que quan els alumnes compleixen deu anys l’elecció es trifurca entre aquells que faran una FP bàsica, una FP sofisticada i els que aniran a la Universitat. Però dins la pròpia Alemanya hi ha també una certa especialització geogràfica entre una part de serveis, una part industrial i una altra de rural a l’est del país. Aquesta concepció tracten d’exportar-la al continent; tot fent de la Miteleuropa a fer el Batxillerat, la universitat i una indústria fonamentada en l’alta enginyeria, i una perifèria mediterrània, amb Espanya, Grècia o Portugal, fent la FP Bàsica i convertir-lo en una àrea de serveis de baix valor afegit com el turisme. Tot això provoca un trencament dins la UE d’espai de benestar i d’equilibris territorials. Una Europa sociològicament i territorialment més desigual, amb guanyadors i perdedors cada vegada més clars. Una Europa en què unes elits tecnocràtiques apliquen les decisions que els estats no s’atreveixen a prendre en contra de l’opinió de la seva pròpia ciutadania. I per imposar això, se sacrifica la democràcia a l’altar dels mercats. Què ha passat? Que tot es trenca. Un exemple: França o Dinamarca fan referèndums sobre el tractat europeu, la ciutadania vota en contra, i al final els governants passen olímpicament del que diuen les seves poblacions i s’acaba signant allò que s’havia rebutjat en referèndum, tot canviant el títol i alguna preposició. És el cas també del Brexit, (que implica una guerra bruta de les institucions europees contra els britànics) o Grècia, quan Tsipras fa un referèndum per si ha d’acceptar el memoràndum i no només l’obliguen a acceptar-lo sinó a que a sobre li cobren interessos. Clar, la UE s’està autodestruint. L’episodi de Puigdemont no deixa de formar part d’aquesta idea en la qual les elits s’imposen a la voluntat popular. Problema? Espanya ja té una certa tendència a l’aïllament, però jo crec que abans pot desaparèixer la UE que Espanya en pugui sortir

 

 

-I com creu que es reformularia aquesta UE?

-Depèn del que passi a Àsia, del paper de la Xina i de Rússia i els seus interessos geopolítics, depèn dels populistes a l’estil de Salvini…

-Matteo Salvini?

-Mira, a mi Salvini em cau tan malament com probablement a tu, però tothom parla molt de la xenofòbia de Salvini com si aquí rebéssim els migrants amb garlandes. Salvini fa coses molt semblants a les que fa Pedro Sánchez, en aquesta qüestió, però la diferència és que Salvini, tot saltant-se l’ortodòxia imposada per Berlín, va desafiar la UE dient que farien uns pressupostos expansius, que recuperarien l’edat de jubilació als 62 anys… i per això se l’està castigant (no sigui que altres imitin el seu exemple). I ara, els mitjans globals es passen tot el dia malparlant d’Itàlia i el seu govern. Però no hi ha cap poble tan políticament imaginatiu com Itàlia, i ara juguen a una certa provocació dient que s’estan alineant amb l’eix Polònia-Hongria, quan en realitat vetllen pels seus interessos, i per certa independència econòmica i empresarial. Tot això no deixa de ser una lluita sorda contra aquesta Europa governada per Alemanya, Àustria i Holanda

-Com encaixa Catalunya en tot això?

-Els catalans tenim tendència a mirar-nos molt el melic, i en aquesta història hem d’entendre que ens hem convertit en el punt feble d’Espanya. Ara qualsevol país podrà fer el que vulgui amb Espanya perquè té els catalans com a coartada. Els russos ens ajudaran? Els israelians ens ajudaran? Els xinesos ens ajudaran? Ningú ens ajuda, per descomptat, no s’ha de confiar en l’ajut exterior, però sí que ens utilitzaran per aconseguir acords favorables amb Espanya. De fet, ja està passant: la flota russa es proveeix de carburant al port de Ceuta tot i que Espanya s’arrisca a sancions per part de l’OTAN, estirada d’orelles dels Estats Units… Espanya està en una posició molt dèbil. Per entendre el que estic dient: qualsevol país pot dir a Espanya “vull tal cosa”, Espanya oposar-s’hi i llavors, el país en qüestió, dirà “mira, farem un gest amb Catalunya”. La claudicació espanyola serà immediata!

-I què ha de fer Catalunya?

-Afeblir Espanya, sabotejar-la cada dia, tot i que no costa molt perquè ja s’ho fan sols. Mira, tot l’espectacle vergonyós que està fent Espanya contra Catalunya l’ha convertit en un estat fràgil i vulnerable. Els estats no tenen amics ni enemics permanents, només interessos com deia Lord Palmerstone al segle XIX. Els catalans ens podem aprofitar de tot això? Sí, però sobretot els catalans han de fer coses, perquè esperar que algú ens reconegui o que faci la feina que no fem, no passarà. Els estats no ens miren en funció de si els som més o menys simpàtics, o per la justícia o injustícia de la nostra causa, sinó que es pregunten ¿què en puc treure jo de tot això? França, per exemple, i com Espanya també, té una gran incapacitat per entendre el conflicte català, però en canvi sí que sap que una Catalunya de set milions i mig de persones i un producte interior brut de 250.000 milions d’euros és un gran mercat. I per això pot pensar: hòstia, i si els nostres ferrocarrils francesos poden arribar fins a Barcelona i accedir a aquest mercat? El francès mitjà no en té ni idea del que passa a Catalunya, però les elits franceses sí. I aquestes elits poden dir “sí, estem a favor de la unitat” fins que algun dia diguin “no, ja no ens interessa la unitat d’Espanya”. De fet, ja ho van fer a l’època napoleònica, quan van projectar una Catalunya sota sobirania francesa durant els segles XVII i XVIII. Catalunya sempre ha estat a l’agenda geopolítica francesa. Pot passar també que França en un moment determinat vulgui estendre la seva àrea d’influència i convertir Catalunya en una mena de Bèlgica, és a dir, un país satèl·lit que els permeti, als francesos, ampliar la seva capacitat econòmica i influència cultural, i així fer de contrapès a l’actual poder d’Alemanya. I una altra: els països sud-americans li tenen jurada, a Espanya. Jo vaig estar a l’Argentina l’any 1996 i recordo veure aquells jovenets espanyols de vint-i-pocs anys que aterraven a Buenos Aires, que eren del PP, tots amb els cabells engominats, de bona família i entraven a treballar d’executius a les empreses privatitzades com la companyia argentina de telèfons (Telefónica), Aerolíneas Argentinas (Iberia) o YPF (Repsol). I jo recordo com tractaven als argentins, quan precisament el poble argentí és refinat, culte, que té un sistema educatiu que si bé cau a trossos continua sent potent, que és gent llegida, que té ascendents jueus, alemanys, iugoslaus, italians… Aquests jovenets força incompetents anaven amb una mentalitat de “conquistadores” que es passaven la vida menyspreant als seus subordinats, gent més culta i preparada que ells, com si fossin els amos de la “hacienda”. El resultat és que, en els aldarulls de l’any 2000, els primers llocs que els argentins revoltats trien per calar-hi foc són aquestes empreses

-Resumint…

-Resumint: en tota aquesta història Espanya s’està suïcidant com a país. Està veient perjudicats els seus interessos polítics i econòmics i el seu estatus internacional, perquè és vulnerable i comportarà un aïllament internacional, que ja ha començat, i que pot esdevenir molt tòxic

-Està col·lapsant Espanya?

-Sí, és així. Mira, t’explico una cosa: l’atemptat de Barcelona del 17 d’agost de 2017. Són uns 200 ferits de 34 nacionalitats. Jo sempre dic que si fos un periodista italià preguntaria al ministeri d’Exteriors espanyol què ha passat, perquè si no vaig errat quatre d’aquestes víctimes eren italianes. O incompetència o mala fe van tenir resultats tràgics. La premsa espanyola ha decidit fer un pacte de silenci perquè té por que les noves revelacions sobre l’atemptat de Barcelona sigui una repetició de l’Informe Picasso de l’any 1923


[L’Informe Picasso és el nom amb què es coneix l’informe redactat pel general Juan Picasso González, destinat en el Consell Suprem de Guerra i Marina, en relació als fets esdevinguts en la Comandància General de Melilla durant els mesos de juliol i agost de 1921 en l’anomenat Desastre d’Annual]


-Què passa amb aquest informe?

-L’any 1923 encara està vigent el sistema constitucional provinent de 1876. Era un sistema falsament democràtic. Catalunya, per exemple, es passava més temps en situació d’excepció i emergència que no pas en situació de normalitat. Arriba l’aventura colonial del Marroc, la batalla d’Annual, on moren més de 13.000 soldats espanyols. L’Informe Picasso revela que és el rei Alfons XIII el responsable d’aquest desastre, un rei que és un militarot que va de copes i de putes amb tots els alts comandaments que hi ha a l’Àfrica. Hi ha fins i tot comunicacions registrades on el rei exigeix als seus comandaments que vagin a atacar a un lloc on saben perfectament que els poden pelar a tots perquè anaven sense preparació, sense pràcticament munició, armes en mal estat, una oficialitat pràcticament analfabeta, sense mapes… i el rei els incita a atacar a partir de frases de l’estil: “¡con dos cojones, viva España!”. Doncs bé, l’Informe Picasso, que el fa un militar que es diu Picasso i és oncle del pintor, revela una situació de desgavell, corrupció i incompetència que explica aquell desastre militar davant guerrillers mal armats. I això succeeix paral·lelament a un moment de grans tensions socials amb situacions com la guerra bruta contra els sindicalistes de la CNT (li diuen pistolerisme quan es tracta d’una guerra social que provoca més de 500 morts). Davant d’un informe demolidor, i poc abans de ser publicat, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar militarment, va dissoldre les cambres i va proclamar la dictadura amb el consentiment –jo diria que amb els precs- del mateix Alfons XIII –responsable intel·lectual del desastre d’Annual- finalitzant així el procés de depuració de responsabilitats. Et sona? Espanya tapa l’Informe Picasso i reacciona amb un cop d’estat, induït també per la pròpia burgesia catalana. Aquesta dictadura, que dura set anys, també acaba col·lapsant i arriba la República que és un moment de ruptura que al cap d’uns anys és avortada. Clar, què passa? El que estem vivint ara recorda l’ambient de l’època de l’Informe Picasso: si l’atemptat del 17-A, que m’imagino que els serveis secrets del Regne Unit que són bastant bons i els dels Estats Units, deuen començar a sospitar sobre si en aquest episodi hi ha algú de gran pes al darrere. I per tant, el que fa la premsa espanyola és silenciar-ho per evitar la guspira que ho incendiï tot. Exactament igual que els anys 1921-1923

-Què en pensa de Felipe VI?

-És algú d’extrema dreta, que en comptes de cridar als militars per a què treguin els tancs al carrer crida el poder judicial perquè redactin les sentències que vol llegir. Tot això pot reforçar molt la moral de combat del nacionalisme espanyol a curt termini, però no s’aguanta gaire temps.

-Per què?

-Perquè això degrada les institucions (i estan degradades de manera molt clara) i un país sense institucions entra en situació de caos. Aquí la gran pregunta és si l’independentisme es mantindrà ferm. Jo crec que la pregunta és aquesta; jo sóc crític amb el paper dels partits polítics, però també amb les entitats. Les entitats es pensen que això és igual que abans del 17 d’agost, quan Espanya aparentava encara ser una democràcia i quan ens pensàvem que manifestos i mobilitzacions podien ser útils. Però ara estem davant d’una dictadura. I per tant, l’independentisme ha de canviar d’estratègia, a còpia de molta imaginació, molta pressió i molt constant. Oblidar-se de les manifestacions d’un milió de persones i apostar per coses que els fan mal, com la llista d’empreses de consum estratègic. Això els ha fet mal, ho notes, ho perceps. També protestar cada vegada que vingui el Rei o algun dels seus, buscar suports internacionals, mostrar públicament que hem perdut el respecte a un estat dictatorial…

-De fet, políticament Espanya està col·lapsada des de fa anys…

-Sí, segur que el think tank aquest de Juan Sebastián Elcano ho sap perfectament i en són molt conscients, però el problema és: qui vol ser el nen que digui a l’emperador que va nu? Qui vol posar el cascavell al gat? A veure, la pregunta fins i tot la podríem fer d’una altra manera. Tot el món de la literatura, del cinema, dels cantants, els progres oficials… per què es manifesten a favor del Dalai Lama i no pas de Jordi Cuixart? Perquè malauradament coneixen molt bé la caverna espanyola i han de decidir entre perdre el 20% del seu mercat [el català] o el 80% [l’espanyol]. La falta de solidaritat de les elits culturals espanyoles té a veure amb la por, perquè no estan davant d’una cultura democràtica. Un altre exemple: quan va passar l’afer dels papers de Salamanca va sorgir de nou l’anticatalanisme de manera descarada quan només es tractava d’una qüestió tècnica. Jo havia fet recerca a Salamanca i allò no era un arxiu, sinó un magatzem de papers que no estaven ni classificats. Doncs bé, recordo que un parell de professors de la Universitat de Salamanca van dir que allò que demanaven les institucions catalanes era molt raonable i ho argumentaven des d’un punt de vista tècnic i com una cosa que ja es feia a Europa. Aquests dos professors, que escrivien habitualment al diari local de Salamanca, van ser vetats immediatament. Mira el mateix Ramon Cotarelo, l’han defenestrat i ara es pot dir que viu com un exiliat a Catalunya. Ell mateix em va explicar que molta gent l’havia deixat de saludar pel seu discurs sobre Catalunya

-Però aquest sectarisme també existeix a casa nostra…

-I tant que existeix, si hi ha una cosa sectària és l’independentisme hiperventilat. Mira, jo no milito enlloc, pago la meva quota a l’ANC i de tant en tant col·laboro fent alguna xerrada i ja està, però passo d’aquestes baralles absurdes del “i tu més”

-Però tot i així em diu que és optimista?

-Sí, però no pas per l’independentisme, sinó perquè és un corrent de la història que no es pot aturar. L’any 1900 hi havia 25 estats, a Europa, i ara n’hi ha 53. Les independències llatinoamericanes, després de la dels Estats Units… Podia haver passat abans o després, però sempre acaba passant. Com ho pots evitar? Doncs a l’estil britànic: creant un estat confederal en el qual conserves alguns elements comuns, com pot ser la Corona, i així han pogut mantenir una gran influència arreu del món. Però què va fer Espanya? Just al contrari: negociar és una feblesa, no es pot negociar ni pactar. I així és com Espanya no només perd les seves colònies, sinó qualsevol oportunitat de mantenir la seva influència o el respecte en aquests territoris

-Què me’n diu de la manca de visió d’estat dels catalans?

-El meu hit parade de llibres més venuts l’ocupa L’Anarquisme fet diferencial català (Ed. Virus, 2013), una provocació intel·lectual o un divertimento acadèmic. El llibre parteix de la premissa del per què Catalunya ha estat un dels llocs més fèrtils on ha crescut l’anarquisme. Cada teòric donava la seva resposta a aquest interrogant. És així com vaig buscar cites de, per exemple, Vicens Vives, que explicava que les classes altes no havien sabut entendre el problema social; Ferran Soldevila deia que hi havia una llarga tradició d’autogestió, etc… La meva conclusió és que quan tu has tingut un estat en contra teu al llarg de tres segles seguits, és a dir, que qualsevol cosa que fa l’estat és per perjudicar-te, al final acabes desenvolupant una desconfiança profunda respecte el poder i els lideratges. Fins i tot algú com l’actor Toni Albà expressa perfectament aquest escepticisme català, no creiem en el poder i per tant som anarquistes. Però no l’anarquisme de menjacapellans, no, no em refereixo a això. I aquesta manera de ser també ens aporta molta iniciativa a l’hora de crear una cooperativa, una empresa… No estem acostumats a esperar que vingui algú i ens digui el que hem de fer, oi? En definitiva, aquest anarquisme inserit en la societat catalana és el que ens porta a no tenir límits!

 

Bernat Deltell. Entrevista feta al poc glamorós Mc Donald’s de l’estació de Sants a les sis de la tarda del dimecres 17 de juny de 2019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.