Confinament, dia 10

22 de març

Diumenge. Avui no he sortit al carrer ni per exercir el ritual d’oxigenació de comprar el pa. De tota manera, ha estat un dia relativament actiu. He llegit el diari –on he comprovat que la meva horrorosa sensació després d’escoltar la intervenció en directe del president espanyol és compartida a bastament–. He llegit algunes revistes i continuo amb el llibre d’Ian Kershaw. També, per fi, he pogut acabar de redactar el primer esborrany –encara sense correcció ni addició de notes– de l’encàrrec per a la revista Mirmanda. Al final m’ha sortit una cosa terriblement filosòfica, diríem que metafísica. Encara que he de dir que, com ja vaticinava en els dies anteriors, el motor de la inspiració anava prou escalfat perquè fos productiu i al final el pensament avançava ràpid. Demà, amb una agenda encara força plena, començaré el més complicat: la revisió. Mentrestant, comparteixo un fragment de la meva producció assagística:

“Per què? Indagar amb prou profunditat sobre una qüestió tan profunda, requereix quelcom més que un article de 20.000 caràcters, tanmateix hi ha un component rellevant que, a parer meu, dificulta la possibilitat de cercar “la idea de veritat objectiva”, i que per tant, alimenta els fakes en dimensió industrial. La voracitat de les xarxes, la nostra participació en el món digital, sovint sense criteri, no deixa de representar una projecció personal contaminada pel fenomen identificat pels pensadors francesos Christian Laval i Pierre Dardot com a “la nova subjectivitat neoliberal” (NOTA), és a dir, sotmetre l’individu a una competència ferotge de caràcter material, encara que també existencial i filosòfic. En un món en què el capitalisme és més que un sistema socioeconòmic, sinó que ha estat elevat als altars de la sacralització com a veritat única que, com indicava la seva profeta Margaret Tatcher “no té alternativa”, tots els individus es veuen impel·lits a una competència i competitivitat nihilista. Com en el capitalisme, l’ésser humà s’ha vist reduït a una mena de condició de “persona jurídica”, més que física o espiritual, i en aquesta competència darwiniana tothom es veu en l’obligació de vendre’s, de captar l’atenció, de tenir èxit, d’ésser reconegut. Tot plegat genera situacions tan extremes que porta a que aquesta voluntat de viure l’existència com si fos un mercat, tendim a normalitzar la falsificació fins al punt que, en la nostra quotidianitat, ja costa discernir entre mentida i veritat; o, en altres termes, entre veritat subjectiva i veritat objectiva.” 

Bé. A l’incaute lector d’aquest bloc l’he d’advertir que es tracta d’una reflexió sobre el fenomen dels fakes que tracto de relacionar amb el camp de la historiografia. Tot i que sembla que la inspiració semblava una mica reescalfada i tinc la sensació que el confinament em fa desvariejar una mica.

A la tarda, després d’una breu becaina de diumenge amb la televisió encesa emetent programes d’astrofísica, he tret la guitarra elèctrica –que, potser des de l’estiu no la treia de l’estoig– i hi he estat un parell d’hores. Deu fer l’efecte simpatia. Una família de l’escala són músics molt vinculats a la sardana, i han tocat, cap a migdia, un parell de peces. La veïna de dalt, per la seva banda, ha tocat al piano peces de Michael Nyman. Tots ho han fet amb gran competència i gràcia i han rebut els aplaudiments dels veïns. He de dir que una de les meves grans frustracions és el de no saber tocar  un instrument de manera prou decent. Amb la meva guitarra elèctrica, una activitat que, paradoxalment, em relaxa quan faig servir la distorsió màxima, tinc la prevenció d’escoltar-me amb els auriculars, per no compartir amb la comunitat les meves limitacions artístiques. He tocat -i migcantat- Hallellujah i First, we take Manhattan de Leonard Cohen, Simple Twist of Fate, de Bob Dylan, Podré tornar enrere de Sopa de Cabra i My Way, de Frank Sinatra (bé, de fet, la versió traduïda a l’anglès de l’original francesa de Claude François).

En fi, malgrat el meu pedigrí llibertari, vaig seguint les instruccions d’anar fent un horari equilibrat i dedicant-me a activitats artístiques. Això té una funció paradoxal: tracto d’aïllar-me de l’aïllament.

La pluja s’acosta. Les notícies, seguides amb dosis homeopàtiques per prescripció pròpia, mantenen aquest biaix apocalíptic. Els qui són al timó de la crisi mostren l’expressió d’infants extraviats a uns grans magatzems. Les especulacions sobre un futur poc prometedor s’instal·len a l’inconscient col·lectiu. Els ressentiments poden aflorar ràpidament. Això cada vegada sembla més una d’aquelles cançons de Bob Dylan d’imatges oníriques que no entén ningú, imagino, a causa dels excessos químics de la generació beat. Potser vivim en una estrofa inèdita de A Hard Rain Is Gonna Fall.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.