Banalització de la ultradreta

En els darrers anys, a Alemanya, s’han descobert diverses trames en què la ultradreta s’ha infiltrat en els serveis secrets, la policia i l’exèrcit. Periòdicament emergeixen escàndols com ara el de les complicitats d’alguns sectors policials amb la NSU, un grup terrorista que va assassinar almenys nou persones mentre es revelaven missatges amenaçadors contra periodistes, immigrants o tot allò susceptible d’ésser considerat impur, a ulls de la ultradreta.

Si bé els alemanys van haver de passar comptes amb el seu passat en els processos de Nuremberg, la realitat és que la desnazificació fou superficial i incompleta, especialment a l’antiga Alemanya Oriental, on els ocupants soviètics no van dubtar a fer servir antics agents de la Gestapo per organitzar la temuda policia política del règim comunista, l’Stasi. A més, a diferència de la República Federal, es va crear un relat segons el qual el nazisme havia estat un accident propi del capitalisme, i això va servir per espolsar-se les pròpies responsabilitats i potenciar cert victimisme. Això ha propiciat que els fantasmes del passat tornin a emergir. L’eclosió de l’AfD, un partit que, en bona mesura, recull l’herència d’un profund autoritarisme d’arrel prussiana, moviments xenòfobs com ara Pegida, ens recorden que la història pot experimentar continuïtats inquietants, com revelen alguns estudis demogràfics que assenyalen la coincidència entre el suport al partit nazi a principis de la dècada del 1930 i les formacions ultradretanes avui.

Si això passa a Alemanya, que malgrat tot es va sotmetre a una catarsi i un examen de consciència, què podem dir d’Espanya, on els hereus del franquisme continuen dominant bona part dels espais de poder estratègic i les institucions de l’Estat? Si fem una mica d’història, els sectors més fanàtics del franquisme, aquells més vinculats als elements totalitaris del nacional catolicisme i el falangisme, es van refugiar a l’ombra del búnquer, mentre deixaven fer als sectors més aperturistes que van participar en la Transició a fi de poder construir un sistema polític més o menys d’acord amb el sistema de democràcia liberal amb economia de mercat. L’objectiu consistia a fer més presentable una Espanya que, fins a mitjan vuitanta no deixava de ser una mena de pària internacional. L’Espanya constitucional es va fer així: una superfície democràtica, mentre es deixava que el búnquer, amb les clavegueres de l’Estat a dins de la policia, les forces armades, bona part de la judicatura, seguien mantenint un poder real, que sovint s’acompanyava de la violència subcontractada dels grups ultres, responsables de bona part de la violència de la Transició, amb uns quants centenars de crims que van quedar impunes.

“Sense cap Nuremberg, el món ultra ha servit com a complement de l’Estat amb clars vincles amb el poder judicial, el de l’alt funcionariat i, fins i tot, l’econòmic o l’esportiu

És obvi que, sense cap Nuremberg, el món ultra ha servit com a complement de l’Estat a l’hora de mantenir la por entre la dissidència. Els grupuscles de la ultradreta, amb les seves formacions, els seus partits, els seus militants caracteritzats per una violència extrema, han mantingut clars vincles amb el poder judicial, els alts funcionaris de l’Estat i, fins i tot, l’econòmic o l’esportiu. Només cal recordar l’assalt a Blanquerna per entendre de què va tot plegat. El pitjor de tot és que això és un secret exposat a la llum pública des de fa anys a partir de les heroiques recerques de periodistes com ara Xavier Vinader, David Fernàndez o Jordi Borràs.

A partir del moment en què el règim del 78 ha estat qüestionat de manera oberta, la capacitat de dissimular aquests vincles s’ha esvaït. La relació amb partits polítics com ara Ciutadans i, en menor mesura, el PP, són més que òbvies. Les manifestacions del nacionalisme espanyol solen acabar amb violència, especialment contra dissidents, persones immigrades, LGTBI o contra tot aquell que no s’adigui amb la seva versió subjectiva de puresa. Els aplaudiments davant la caserna de la policia a Via Laietana, un veritable Abu Grahib europeu, resulten molt simptomàtics respecte a la naturalesa d’aquesta connivència entre feixisme i institucions de l’Estat. Recordem, a més, que la temuda Brigada Político Social franquista es va fer a imitació de la Gestapo.

Ara bé, el que resulta més preocupant és l’aval d’aquests grups polítics respecte als ultres i una certa incapacitat, incompetència, o por de la policia catalana i la conselleria d’Interior per controlar aquests grups violents, més concentrada a reprimir i encapsular l’antifeixisme. Si bé la política institucional emblanquina la ultradreta gràcies al suport a Vox, la impunitat al carrer garanteix un increment de la violència, tal com s’està experimentant en atacs contra immigrants. I el pitjor de tot, banalitzar la violència contra els més febles. En altres paraules, avalar el feixisme.

 

Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt Avui la setmana passada.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.