Espai de Dissidència

Aquest mes celebrem el dotzè aniversari. L’agost de 2006 vaig iniciar aquest bloc, amb el títol «La bitàcola de Xavier Diez», que després d’alguns canvis, actualitzacions, circumstàncies i transformacions que ens han envoltat arreu, es manté a la xarxa, molt més temps del que hauria pogut imaginar.

Des d’aleshores han estat 1.510 posts, 1,2 milions de visites, més de 2.000 comentaris, i un intent de participació en múltiples debats en un context sociopolític convuls, on he tractat d’ajudar a explicar el país. Les meves intencions inicials (i podria dir futures, quan siguem una República més o menys normal i la majoria ens puguem centrar en els nostres afers personals, consistia a treballar en aspectes culturals, històrics i d’afers internacionals, per als quals tinc més vocació que per a la política nacional. Tanmateix, ens ha tocat el temps que ens ha tocat, i això implica ésser ciutadans crítics, responsables, i quan convé, actuar.

Certament, els textos publicats han estat heterogenis. En bona mesura, també representen l’espai on centralitzo bona part del que publico a diversos mitjans. Tanmateix, el bloc, sempre dinàmic, sempre en vies d’actualització, representen una oportunitat única per posar per escrit allò que ronda pel cap, per articular discursos i reflexions. I sobretot per compartir-los en les xarxes. Fa ja 23 anys que vaig publicar el meu primer article a la premsa, i moltes coses han canviat des d’aleshores, ambl la irrupció de les xarxes socials, l’enfonsament del prestigi de la premsa escrita de referència, l’eclosió de la premsa digital, i la construcció, gairebé clandestina, del sistema de comunicació nacional català. M’enorgulleix haver participat en aquest procés històric a partir de les meves modestes aportacions.

M’agrada compartir aquest moment amb els lectors, alguns dels quals em segueixen pràcticament des dels inicis, i vull agrair-los de tot cor la seva paciència pels meus posts, sovint improvisats i amb unes formes millorables. Com tota vocació de dietari, sovint els textos són a corre-cuita i millorarien molt amb temps, paciència i moltes, moltes, moltes correccions. Com tot, hi ha textos dels quals em sento satisfet, i altres que hauria estat millor no publicar És el risc de participar de l’àgora. Ara bé, la recompensa de sentir-me acompanyat, compensa amb escreix totes les carències pròpies i els errors que pugui haver comès.

Com sempre, moltes gràcies per ser-hi. Seguim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!